Text del 25-05-2010
“La relació del metge amb el pacient, el tracte personal i humà, és cabdal per a la seva millora. Personalment, considero aquesta relació un aspecte fascinant de la meva feina”
“Sense un aprenentatge continu un metge té poca cosa a fer, perquè la nostra professió està en evolució constant. No perdre el contacte amb les innovacions mèdiques i tecnològiques és vital per mantenir flexibilitat i amplitud intel·lectuals”
“En cirurgia ortopèdica, el postoperatori és de vital importància. De fet, la rehabilitació és tan essencial com la mateixa operació”
“Hi ha moltes malalties que ara són diagnosticades i tractades a temps que abans causaven malformacions gens estètiques, amb el consegüent sofriment físic i psicològic del malalt”
“Sovint, cercant la salut, es troba com a premi una aparença bella i harmoniosa”
Enric Serentill i Miró és metge especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica. Amb una extensa i reconeguda trajectòria al seu darrere, al llarg de la seva carrera el doctor Serentill ha sabut compatibilitzar l’exercici mèdic amb càrrecs de responsabilitat dins la gestió sanitària. “D’aquests dos àmbits, sento una especial predilecció per la pràctica de la medicina, pel seu exercici. Per a un metge, el camp de la gestió és un repte al qual només s’hi pot arribar a través de l’experiència. La professió mèdica és tan absorbent que són necessaris molts anys abans que algú estigui realment preparat per ser un bon gestor. Sovint, voler dedicar-se als dos àmbits paral·lelament acaba convertint-se en una pràctica incompatible que, o bé procura bons metges, o bé procura bons gestors. Perquè exercir la medicina exigeix una dedicació plena poc combinable amb altres distraccions, sobretot quan es tracta d’un metge novell.”
L’entrega als pacients, la relació que el metge hi manté, és un punt clau per procedir a una bona praxi. “Podríem dir que no hi ha malalties, sinó malalts. Perquè les persones que acudeixen a nosaltres són completament diferents les unes de les altres. Fins fa ben poc, l’acte mèdic es reduïa al coneixement, però, afortunadament, el fet de preocupar-se pel tracte que reben els pacients comença a ser una constant en l’entorn sanitari des de ja fa un temps. L’aspecte humà, la relació amb el malalt, és cabdal per a la seva millora; no en va, s’ha demostrat que influeix d’una manera notable sobre les possibilitats d’èxit de qualsevol procés de curació. Jo trobo la relació metge-pacient un aspecte fascinant de la meva feina.”
La tasca del col·lectiu mèdic mereix un gran respecte per la seva condició de dedicació i aprenentatge permanents. “I aquest esforç fa possible que puguem disposar d’una sèrie de professionals altament qualificats i competents que desenvolupen la seva comesa a la perfecció. Si a la infinitat d’avenços tecnològics dels quals disposem avui dia hi sumem l’òptima professionalitat de la classe mèdica, obtenim una força impel·lent extraordinària que crea una gran fidelització. Sense un aprenentatge continu un metge té poca cosa a fer, perquè la nostra és una professió que evoluciona constantment. Jo continuo assistint a classe, a la sessió clínica de l’hospital, perquè considero que el metge que ha crescut professionalment en un hospital no se n’ha d’allunyar mai si vol continuar exercint la seva professió. No perdre aquest contacte és vital per mantenir flexibilitat i actualitzar l’especialitat, molt importants per a aquells que estem vinculats a la sanitat. Sempre m’he reconegut com una persona apassionada pel coneixement en les seves diverses manifestacions. Sóc originari de Lleida i, en l’època de la meva joventut, no hi havia gaires possibilitats de tenir accés a la cultura o al coneixement. El que sí vaig tenir clar des de ben jove és que volia ser metge, i així fou gràcies als pares que ho van acceptar. A partir dels tres últims cursos, vaig ser autònom. Un cop ja metge em vaig casar amb Maria Carme, filla d’en Gaietà Renom, qui, a més de ser el gran intèrpret de la Cançó Catalana, també era una gran persona i al qual vaig considerar sempre el meu segon pare. Era un intel·lectual extraordinari que mantenia un contacte directe amb la cultura catalana del moment. Aquell fet em va donar l’oportunitat de nodrir-me intel·lectualment i de tenir accés a cercles culturals i artístics que em gratificaren enormement i m’enriquiren com a persona.”
L’experiència vital del doctor Enric Serentill l’ha convertit en testimoni de l’evident evolució de la seva especialitat, des de les revolucionàries aportacions del doctor Trueta fins a l’actualitat. “Sempre he sentit una profunda admiració per la tasca realitzada pel doctor Josep Trueta, a qui vaig tenir l’ocasió de conèixer en un congrés internacional de cirurgia ortopèdica i traumatologia a París. D’aquella estada mai no oblidaré la seva magistral intervenció en una de les conferències que s’impartiren. Certament, des dels reconeguts procediments que el doctor Trueta desenvolupà en el tractament de les fractures obertes durant la Guerra Civil fins a l’actualitat, l’evolució ha estat sorprenent. I, amb força celeritat, hem saltat de la cirurgia oberta a la robòtica, passant per la laparoscòpia. Barcelona es troba en molt bona posició pel que fa a la tecnologia punta i, a dia d’avui, distribuïts per diferents centres hospitalaris, a la ciutat s’hi compten tres exemplars de robot Da Vinci, un aparell que ha revolucionat el camp de la cirurgia. El Da Vinci consisteix en un mecanisme que porta incorporats quatre braços robòtics i, mitjançant unes fines varetes, és capaç d’introduir-se al cos del pacient a través d’incisions de només 8 mil·límetres. Aquest robot quirúrgic no substitueix al cirurgià, sinó que tradueix els impulsos d’una sèrie de comandaments en suaus i precisos moviments. Una de les varetes porta incorporades dues càmeres d’alta resolució que proporcionen un camp de visió tridimensional i, a partir de les ordres del cirurgià, l’instrumental gira dins el cos arribant a racons d’impossible accés per a una mà humana. Tots aquests avenços abreugen el temps de la intervenció i minimitzen la pèrdua de sang i el risc d’infeccions. L’estança hospitalària també es redueix notablement i la recuperació postoperatòria és molt més ràpida.”
En l’especialitat de cirurgia ortopèdica, el postoperatori és de vital importància. En aquesta etapa, el fisioterapeuta esdevé un professional imprescindible per a una òptima recuperació del pacient. “El fisioterapeuta és una peça fonamental per tancar de manera satisfactòria el cicle iniciat amb la intervenció. De fet, la rehabilitació és tan important com la mateixa operació.”
Igual que succeeix amb altres especialitats mèdiques, la traumatologia, a banda de vetllar per una bona salut, cerca ajustar el cos del pacient a uns certs cànons d’harmonia i proporció. “Hi ha moltes malalties que ara són diagnosticades i tractades a temps que abans causaven malformacions gens estètiques, amb el consegüent sofriment físic i psicològic del malalt. Una escoliosi, per exemple, podia arribar a deformar considerablement el cos d’una persona. Afortunadament, però, patologies d’aquestes característiques ara es corregeixen fàcilment. Precisament, durant la meva joventut vaig estar molt interessat per l’escoliosi i aquesta inquietud em portà a Itàlia, on vaig visitar un metge de renom, especialista en la dolença. Un cop a la seva consulta, ell estava atenent a Isabella Rossellini, llavors una joveneta de poca edat, que patia una escoliosi bastant severa i se li havia de practicar una intervenció. La correcció de l’escoliosi sol provocar que als pacients els quedi un coll llarg, cosa molt atractiva en un cos femení. Com tothom sap, Isabella Rossellini esdevingué una dona bella i estilitzada que ha fet carrera d’actriu i model. Curiosament, cercant la salut, trobà com a premi un coll elegant i estirat.”
