Text del 30/12/09
La il·lusió és el 50% de l’economia, perquè, sense ella, res no es mou.
A Barcelona, València i Bilbao liderem les places amb missatgeria innovadora. Pel que fa al transport internacional, el deleguem a través d’aliances estratègiques amb grans companyies.
Estem conformats com a una AIE (Agrupació d’Interès Econòmic). La diferència amb la franquícia és que estudiem la viabilitat d’una nova seu des d’un punt de vista comercial i no econòmic.
Quan els polítics diuen que no han tancat tantes empreses, s’obliden de l’alt nombre d’autònoms que s’han donat de baixa.
No té sentit muntar dues empreses properes que facin el mateix. El que cal és sumar esforços, fer aliances.
“La il·lusió és el 50% de l’economia, perquè sense ella res no es mou.” D’aquesta manera defineix Enrique Gálvez i Basté, fundador i director general de l’agrupació d’empreses de missatgeria F.C. Courier, l’actual situació de crisi.
La seva empresa, que opera des de l’any 1985, continua sent un referent dins el sector, sobretot, de la missatgeria local, però també de la nacional i la internacional, malgrat la present conjuntura recessiva, que ha tingut molta incidència en el seu àmbit i que van començar a notar a principi de l’any 2007. “Els últims tres anys hem patit una caiguda notable dels nostres ingressos. Tanmateix, ens estem mantenint i trampegem el temporal, gràcies a la nostra facilitat de fer nous clients i a la gran infraestructura humana i logística que tenim, la qual ens ha permès continuar oferint un servei òptim.”
Els inicis en el món de la missatgeria del senyor Gálvez es remunten a una època del nostre país on tot estava per fer. “Jo era molt jove, només tenia divuit anys i l’energia per fer créixer una empresa del no-res. Sabia que havia de treballar molt dur i mirar cap endavant. Vaig començar a un despatx on fins i tot dormia.”
Els primers anys, doncs, no van ser fàcils. “El client no entenia el servei que li oferies. A la dècada dels 80, quan agafaves un paquet, la gent et preguntava: I ara te n’has d’anar a Madrid, amb el fred que fa? No sabien que l’empresa comptava amb un camió que feia el transport i que, un cop arribat al seu destí, tenies un contacte per fer el repartiment. I tampoc no entenien que els cobressis 500 pessetes per un viatge a Madrid i 4.000 per anar a Mataró. Els havies d’explicar que a la capital viatjaven molts paquets en un únic vehicle i a Mataró, no. Hi havia un gran desconeixement sobre el transport urgent. Llavors les empreses tenien una altra mentalitat: la rapidesa i la seguretat de l’enviament no els representava un valor afegit. No era important que el paquet arribés en 24 hores o en 48; l’important era que l’enviaven, i ja està. El país encara no estava prou preparat. Crec que les empreses professionals de missatgeria vam contribuir a canviar aquesta forma d’actuar arcaica.”
El fundador de F.C. Courier recorda que, “durant els dies de pluja, les demandes de missatgeria local es multiplicaven, i ens col·lapsàvem. Per aquesta raó, finalment vam decidir doblar les tarifes. Així, les jornades de pluja ens trucaven menys clients, però les empreses que sol·licitaven el nostre servei quedaven més satisfetes.”
L’estructura social de F.C. Courier és la d’una AIE (Agrupació d’Interès Econòmic). “Estem conformats per empreses independents que es beneficien dels preus avantatjosos d’un mateix centre de compra. La diferència amb la franquícia és que estudiem la viabilitat d’una nova seu empresarial des d’un punt de vista comercial i no econòmic. Quan algú ens truca, perquè està interessat a formar part del nostre grup, és el comitè d’empresa el que decideix si necessitem o no una posició nova. En l’actualitat, totes les ciutats importants d’Espanya les tenim cobertes. Val a dir que nosaltres oferim un nom, una marca, uns avantatges… Però el negoci l’ha de fer qui assumeixi una de les nostres noves delegacions, i és ell qui farà que aquest punt funcioni i triomfi o que tanqui. Per tant, dins la nostra companyia, l’èxit no està garantit: cal treballar dia a dia.”
Un dels puntals de l’empresa és la missatgeria d’abast local, que cobreixen per mitjà de motocicletes, furgonetes ràpides i camionetes. “A Barcelona, València i Bilbao liderem la missatgeria innovadora. Pel que fa al transport internacional, el deleguem a través d’aliances estratègiques amb grans companyies.”
La voluntat d’innovar també és un valor afegit i diferencial. “Som els únics a tot Barcelona que comptem amb un servei de transport de fred. La gent encara no sap què és ni tampoc s’ho ha pres seriosament; de fet, respon a la normativa vigent en matèria de mercaderies que han de mantenir-se a baixes temperatures. Tinguem en compte que, per exemple, els hospitals continuen transportant els medicaments o la sang en furgonetes equipades amb neveres o isotèrmics. Ningú no s’ha preocupat de començar a acotar uns límits més severs.”
En aquest sentit, l’Enrique Gálvez destaca que és vital posar fre a la pirateria, “que encara és present en el sector i que sovint és animada per les grans companyies. Un client important em va trucar per dir-me que des d’Alemanya s’havien donat ordres de rebaixar despeses en transport i els era igual si es contractava una companyia pirata.”
Això enllaça amb la necessitat de recuperar els valors tradicionals de l’esforç i el treball “que hem perdut en tres generacions.”
Les empreses del ram de la missatgeria, que compten amb clients procedents de tots els sectors econòmics, van ser les primeres a notar la irrupció de l’actual recessió mundial. “Al gener del 2007, la nostra facturació va caure un 20%. La nostra sorpresa va venir quan, a final d’any, el President del Govern deia que no hi havia crisi. Les empreses grans ja sabien que vindria aquesta davallada econòmica. Per això van començar a retallar despeses. I el primer que van fer és estalviar en el transport.”
El responsable de F.C. Courier es mostra molt crític davant l’escàs suport institucional que ha rebut el petit i mitjà empresari. “En aquest país només hi ha una vara de mesurar: si factures 1.000 milions d’euros, ets una companyia gran. Tanmateix, si en factures deu, ets petita i no comptes, encara que tinguis cent cinquanta treballadors. Els polítics s’obliden de la importància que tenen les PIME en el nostre país. Quan diuen que no han tancat tantes empreses, s’obliden de l’alt nombre d’autònoms que s’han donat de baixa. Potser feia falta una neteja, però no tan desorbitada.”
Durant aquests dos darrers anys, Enrique Gálvez ha viscut en carn pròpia la indiferència governamental. “Quan arribava a casa a la nit, la meva dona em deia: ‘No pot ser que tornis cada dia tan decaigut.’ I jo li responia: ‘Això no t’ha de preocupar. T’hauràs d’amoïnar el dia que vegis que em desperto sense ànims, cosa que, de moment, encara no ha passat. Com vols que torni a casa si el panorama és desolador?’ Els empresaris no tenim ningú que ens doni un cop de mà, ens sentim sols.”
El present panorama polític de l’Estat espanyol és simptomàtic d’una pèrdua d’objectius col·lectius. “Tenim allò que ens mereixem. La gent sent que la manipulen, però ningú no pren decisions, no saben cap a on anar, tothom està cansat i desanimat, sense rumb.”
Malgrat tot, hi ha raons per a l’esperança. “Continuo sent positiu. I crec que cadascú ha de seguir mantenint viva la seva il·lusió per tal de trobar una sortida a la difícil situació actual.”
Les aliances serien una bona opció. “No té sentit muntar dues empreses properes que fan el mateix. Però la gent encara no està preparada. Quan ho proposes, et diuen que no volen perdre el seu nom. I què importa el nom? No s’adonen que l’important és continuar amb el negoci.”
