Sr. Enrique Vendrell Santiveri
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. Enrique Vendrell Santiveri

VENDRELL & ASSOCIATS I CODINA ADVOCATS

Text del 2001

El nostre protagonista, Enrique Vendrell Santiveri, ha tingut la sort de poder recollir el testimoni del seu pare, president del Col·legi d’Ad­mi­nis­tradors de Finques, insigne advocat ben conegut a la capital catalana i fundador de la seva pròpia firma immobiliària, batejada amb el nom de Parba. Actualment, el seu fill és el fundador responsable del bufet bar­ce­lo­ní que duu el seu cognom. Al capdavant de Vendrell & Associats l’a­com­panyen dos socis més, la Rosa Butí, especialista en dret immobiliari i en Joan Josep Codina, gran coneixedor del dret administratiu. Va ser al costat del seu pare, i amb els anys d’experiència posteriors, que va adquirir consciència de la importància de “la confiança” en les relacions entre lletrat i client, que “s’han de basar en la sinceritat. Altrament, la re­lació jurídica toparà amb un handicap important, i el cas possiblement es veurà abocat al fracàs.”

L’assessorament jurídic es basa en molts altres components. Per exercir-lo correctament, cal estar preparat a més de per “una lluita permanent amb els establiments, els jutjats i la com­petència, per saber aplicar els teus coneixements legals i juris­pru­dencials, contínuament actualitzats, amb criteri, lògica i molt sentit comú.”

En els 22 anys que fa que es dedica a aquesta professió, En­ri­que Vendrell ha assumit el que significa aquest combat constant: “Els de la meva generació sabem que arribarem molt cansats a la ju­bi­la­ció.”

Proba­blement, la manera més eficaç de sortir il·lès d’aques­ta ac­tivitat tan absorbent és conservar intacte “l’amor per la professió, pel treball ben fet i l’honestedat.”

A més dels ensenyaments paterns, aquest jurista va poder beneficiar-se de la saviesa d’un altre company de col·lectiu i professor de dret administratiu, Eduard Vivancos, amb qui va estar treballant quan va acabar la carrera, per espai de nou anys: “Quan em vaig llicenciar, era conscient del que significava incorporar-se immediatament al despatx familiar. No volia limitar els meus punts de vista sobre la professió.”

La llarga etapa en què va treballar sota les ordres d’aquest lletrat li van ensenyar molt sobre “l’ètica, la professionalitat i el tracte amb els clients. Va ser un com­plement excepcional del que havia après amb el pare i a la facultat.”

A les antípodes de la filosofia de treball del nostre protagonista hi ha “l’afany comercial” d’alguns, una postura que indigna Enrique, quan “la millor publicitat d’un professional del meu ofici és la feina ben feta.”

Aquestes són les premisses de què parteix l’activitat de l’equip de Vendrell & Associats. Constituït per una desena de tècnics, aquest despatx barceloní assessora regularment entre 200 i 300 clients. El seu responsable subratlla la seva fe “en el professional individual, propietari d’un petit negoci, i en l’empresa familiar. Són els més desemparats per la legislació, pe­rò són sobretot ells els qui mouen l’economia.”

Enrique Vendrell col·labora habitualment amb la firma d’administració de finques regentada pel seu pare i dos dels seus germans: “En sóc secre­tari i conseller”, a més de ser assessor d’aquesta i altres empreses. Bon coneixedor del món immobiliari i urbanístic, no en va aconsella el Col·legi d’Administradors de Finques des de fa més de 20 anys, subratlla que la qüestió immobiliària “afecta consi­derablement el pressupost de les famílies catalanes. A més a més, genera el 60% dels plets civils. En conseqüència cal dedicar-hi una atenció molt especial.”

Però ma­lau­ra­dament, “en virtut de la defensa de la competència, es pretén liberalitzar el sector i el resultat és que els ciutadans són víctimes de certs individus que intervenen en les operacions immo­biliàries i o­casionen enormes daltabaixos. El cert és que la gent queda molt desprotegida davant de personatges sense preparació i pocs es­crúpols”.

I és que “fins i tot tenim problemes perquè el Ministeri re­conegui la qualificació dels administradors de finques, com ha fet la Generalitat, homologant el títol universitari que s’està donant en mol­tes universitats de l’Estat espanyol per accedir a aquesta pro­fes­sió. L’actual regulació de fa 34 anys no és suficient. Nosaltres con­si­derem que la qualificació i la responsabilitat són garanties im­pres­cindibles en una activitat amb tanta incidència en la socie­tat.”

L’urbanisme és un terreny íntimament relacionat amb els afers im­mo­biliaris, i és habitual que per damunt la taula del nostre protagonista passin assum­p­­­tes relacionats amb aquesta disciplina: “Posem de mani­fest els pro­blemes puntuals que puguin sorgir en la interpretació i aplicació dels plans i de les normes urbanístiques pel que fa a edificacions, qua­li­fi­cacions, llicències, expropiacions, etc.”

Es tracta d’una branca d’as­ses­sorament “pertanyent al dret administratiu, però la necessitat que es converteixi en una especialitat per si sola és cada cop més evident, donada la seva complexitat i regulació contínua i permanent.”

Per fer front a aquesta complexitat, i a la de les altres vessants del dret, “els mitjans telemàtics” es revelen com una eina “fonamental en qualsevol despatx. Ens ajuden a preparar els escrits, a buscar dades legals i de jurisprudència. Tot un conjunt de tasques que abans havíem de de­s­en­volupar de forma molt més artesana.”

De tota manera, aquest su­posat “alleujament” pel que fa a la feina és més aviat fictici: “El que fem és treure més partit a les hores del dia. En altres paraules, gestionem més casos que en el passat, però ens guanyem la vida igual que a­bans.”

En qualsevol cas, ni les noves tecnologies ni cap altra novetat trans­formaran el caràcter pactista de Vendrell & Associats: “El client a­graeix que li resolguis un problema en poc temps. La meva prioritat és l’efi­càcia a l’hora d’aten­dre qui em consulta. En lloc d’anar a la recerca d’in­con­veniències, miro de trobar els punts positius a l’hora d’assolir un acord. Si la transacció no és possible i tenim fonaments, no tinc inconvenient per recórrer al litigi processal.” Ferm partidari de l’espe­cia­lització, assegura que “quan un assumpte ha d’anar per la via penal, o qualsevol altra branca amb què el meu despatx no treballa, el delego a un especialista col·laborador.”

Una de les especialitats d’aquest bufet barceloní és l’assessorament de gremis i associacions. Admet que a Catalunya el teixit associacionista enca­ra té força mancances, al contrari del que passa a la resta d’Europa: “Com que allà no hi ha col·legis professionals, l’han potenciat.”

Val a dir que, al nostre país, “el govern tampoc no ha proporcionat gaires facilitats per al funcionament i constitució d’aques­ta mena d’entitats. No gau­deixen de cap avantatge fiscal i, per sortir endavant, reque­reixen un nu­­cli molt actiu i desinteressat de què sovint no disposen.”

Vet aquí la tasca d’Enrique i el seu equip: vetllar pels drets dels clients amb honestedat i rigor pel que fa a la legislació i als perills que representa el mercat, uns perills difícils d’assumir si no és de la mà d’un advocat que porti la professió a la sang, com és el cas d’aquest especialista català.