Sra. Enriqueta López Jurado
Sra. Enriqueta López Jurado
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

ENRIQUETA LÓPEZ JURADO

PSICOLOGIA CLÍNICA

Text del 02-02-2010

Els psicòlegs aprenem molt dels pacients.

La nostra matèria primera són les emocions i els sentiments, allò més delicat que té una persona. Per això hem de vigilar molt què diem: un error nostre no pot matar, però pot fer molt de mal.

Psicòlegs, psiquiatres, metges de capçalera i neuròlegs hem de tenir unitat d’acció.

En la societat contemporània patim un excessiu i patològic afany de perfeccionisme. Però la perfecció no és humana.

Quan un home o una dona s’abandonen físicament, segur que hi ha un rerefons que cal tractar, més que no pas l’abandonament físic en si. Els factors d’ansietat, per exemple, influeixen molt en el pes.

Enriqueta López Jurado va obrir despatx el 1982, tot just acabada la llicenciatura. “Tenia 24 anys i em sentia sola davant del perill. Bé, sola del tot, no; afortunadament, vaig comptar amb l’ajut logístic del meu pare, Agustín López Paniagua, que sempre va confiar en mi i va ser el meu gran suport. ”

Al principi, orientà la seva activitat cap a la psicologia infantil i adolescent. Avui també tracta adults. “Vaig contactar ja fa molts anys amb el doctor Pigem de Lleida i amb el doctor Medina de Tarragona i, des d’aleshores, vinc treballant amb ells i amb els seus continuadors.”

Els llargs anys d’exercici professional l’han reafirmat en una convicció: un bon psicòleg ha de gaudir de la seva feina. “Els psicòlegs aprenem molt dels pacients. No n’hi ha dos d’iguals: cada un és un repte. Per això és una feina tan apassionant.”

Una passió, però, que s’ha d’exercir amb molt rigor i amb molta delicadesa. “No s’ha d’oblidar que la nostra matèria primera són les emocions i els sentiments, allò més delicat que posseeix una persona. Per això hem de vigilar molt què diem: és evident que un error nostre no pot matar, com sí pot fer-ho l’error d’un cirurgià, però una frase poc escaient que se’ns pugui escapar pot fer molt de mal.”

Part de la praxi d’un psicòleg consisteix en ficar-se en la ment del pacient. “Això és especialment important quan tractem casos d’esquizofrènia, que és un trastorn basat en la ruptura del jo. Si no ens fiquéssim en la persona de l’esquizofrènic, si no naveguéssim en el seu interior, mai no el podríem ajudar.”

Un altre punt important és la capacitat de comunicar. “No dic mai a un pacient el que ha de fer. Si que li suggereixo el que penso al respecte; però la feina de reflexió i de maduració és seva.”

Cada psicòleg té el seu propi mètode. Una tècnica molt particular de la senyora López és procurar un tracte molt personal. “Sempre miro de ser jo qui obre la porta al pacient, o qui li contesta el telèfon. També sóc jo qui l’acomiada. Pel que fa a la consulta en si, no prenc notes, perquè crec que estableixen una distància entre el pacient i el psicòleg. Amb el temps he anat perfilant un mètode de consulta a mida.”

Els pacients sovint demanen que el seu trastorn es resumeixi en una paraula. “Volen que els diguem què són, o bé el nom del trastorn, però els psicòlegs creiem més oportú no categoritzar. Mirem d’explicar-los què els passa, per què els passa i què podem fer.”

Enriqueta López no atén només al seu despatx. Sovint assisteix urgències a domicili. “És la meva manera d’entendre la professionalitat. Els psicòlegs no som freds. Ens veiem obligats a guardar una certa distància pel bé del pacient, però en realitat ens impliquem amb ell més del que sembla. I, si cal, ens desplacem per ajudar-lo, perquè, per a mi, és molt important que el pacient vegi que estar en tractament no significa limitar-se a pagar per una consulta. Hi ha un acompanyament i un seguiment continuat, i hi ha atencions que no s’han de cobrar.”

Medicar els pacients és una tasca que no ateny els psicòlegs. “Quan un pacient està molt malament sempre l’oriento als psiquiatres, perquè ells, amb medicació, poden tractar la química del cervell. Psicòlegs, psiquiatres, metges de capçalera i neuròlegs hem de tenir unitat d’acció.”

A la seva consulta acudeixen, bàsicament, dos grans tipus de pacients: els que vénen per propi convenciment i els que vénen sense cap convenciment. “Treballar amb algú que ha vingut a la força ens posa les coses molt difícils, perquè el que no podem fer és imposar canvis. Només els proposem.”

Si hi ha una etapa de la vida crucial en el desenvolupament psicològic de la persona és la infància. “Els 10 primers anys de vida són molt importants. Una mancança afectiva, una ruptura familiar o un trauma guardat poden estar darrere d’una persona seriosa i tancada. Quan suggerim canvis en el comportament, però, mirem que siguin compatibles amb el caràcter del pacient. Si un pacient vol explicar acudits per facilitar la seva vida social però el seu tarannà és introspectiu, potser ha d’oblidar-se d’explicar acudits. Ha de respectar-se tal com és i buscar uns objectius terapèutics més adaptats a la seva personalitat. En definitiva, canviar sense deixar de ser ell mateix.”

L’aspecte corporal i l’equilibri emocional són dues instàncies de l’ego estretament relacionades. “La persona és un tot, una suma del pla físic i del pla emocional. Sovint demano als pacients si es miren al mirall, i molts em confessen que són incapaços de fer-ho. La relació que hi ha entre una percepció negativa del mateix cos i la manca d’autoestima és evident.”

Fins a la data, però, no s’ha vist en la necessitat d’enviar un pacient a la cirurgia plàstica. “Si per a ell fos important, ho faria. Abans, però, treballaria la seva autoestima. Un cop la recuperés, la cirurgia podria ser el complement de la seva curació, però no basaria mai la curació en la operació plàstica. El tractament estètic sense tractament psicològic previ corre el risc de convertir-se en un pegat. La ment és molt seva, i tard o d’hora podria passar factura.”

Això respon a una greu problemàtica actual: “en la societat contemporània patim un excessiu i patològic afany de perfeccionisme. La perfecció no és humana. L’ésser humà és imperfecte. El perfeccionisme –els trastorns obsessius i compulsius que cerquen el superordre– és un esclavatge.”

Hi ha, igualment, un gran desconeixement popular del concepte equilibri emocional. “La gent no sap, per exemple, que un dol no elaborat pot mantenir un pòsit d’infelicitat latent. I que aquesta infelicitat pot aflorar en qualsevol moment per damunt de la resta de raons objectives de felicitat que el pacient pugui tenir.”

Les crisis de parella, una de les causes de major infelicitat, també són objecte habitual de les seves teràpies. “Quan un home o una dona s’abandonen físicament, per exemple, segur que hi ha un rerefons que cal tractar, més que no pas l’abandonament físic en si. Els factors d’ansietat, per exemple, influeixen molt en el pes.”

Íntimament relacionats amb el cos i l’equilibri emocional són, així mateix, els casos d’anorèxia en noies joves. “El tema del menjar és el que menys em preocupa –i em preocupa molt, perquè s’ha d’aprendre a menjar–. Però em capfica sobretot que la pacient estigui bé amb ella mateixa, que tradueixi els seus sentiments del pla emocional al pla verbal i que recuperi així les regnes de una ment que s’ha desbocat.”

Enriqueta López ha tractat també casos de catàstrofes. “Vaig atendre un home que va perdre la dona i els tres fills en una explosió de gas. Situacions així són molt difícils de reconduir. Es donen casos de gent que es nega a reconèixer la mort d’una persona estimada.”

A la consulta treballa estretament amb la seva germana petita Olga, pedagoga terapeuta. “Es dedica als problemes d’aprenentatge (lectura, escriptura…) i de reeducació. Ajuda nois del segon cicle de primària i d’ESO i facilita tècniques d’estudi a nivell universitari. És un orgull poder treballar amb ella.”