Text del 2006
Enyoro la feina feta, però sobretot estic satisfet d’haver-la fet.
.
Membre del comitè d’experts d’higiene hospitalària de la Generalitat, assessor del Ministeri de Sanitat a la Subdirecció General de Farmàcia, membre de la Comissió Nacional de Microbiologia i Parasitologia, vicepresident de l’Associació Espanyola de Farmacèutics Analistes, vicepresident de l’European Conference of External Quality Assessment Organizers, membre del Comitè Executiu de l’European Ligand-Assay Society, entre moltes d’altres tasques i reconeixements, el doctor Boquet ha estat mereixedor de nombrosos honors al llarg de la seva prolífica carrera científica. Explica que la seva vocació farmacèutica li arribà de la mà d’un oncle seu, apotecari de Ripollet, i que, tanmateix, la seva tasca com a farmacèutic ha estat poc corrent perquè mai no ha dispensat darrere el taulell. “M’he dedicat al món universitari, com a professor, i a la feina de microbiologia hospitalària, com a cap de servei de diversos hospitals. Durant aquesta segona etapa he après a valorar la feina del farmacèutic hospitalari, que és impressionant. Entre les seves funcions, a més de seleccionar els medicaments segons les necessitats de l’hospital, té la de preparar les nutricions enterals i paraenterals, les unidosis, els fàrmacs per a l’hospital de dia, etc.”
El doctor va ensenyar a la facultat de farmàcia de la universitat de Barcelona, primer com a professor adjunt i més tard com a professor agregat. Durant dos anys va ocupar el càrrec de catedràtic, impartint les assignatures de microbiologia general i microbiologia clínica. Ens comenta: “Actualment pateixo una malaltia muscular que m’impedeix caminar, per això ara treballo des de casa. Entre altres activitats científiques, estic en contacte amb la Universitat Albert Schweitzer de Ginebra i dirigeixo, a través d’Internet, la revista professional de la Federació Internacional de Química Clínica.”
Les limitacions físiques que pateix contrasten amb la seva vitalitat intel·lectual. Encara ara, dedica part del seu temps a la feina, tot i que l’enfoca d’una manera diferent. “M’he dedicat directament a la recerca i també he estat director de tesis i tesines. Vaig fer el doctorat sobre metabolisme bacterià constatant que les bactèries produeixen cristalls si disposen del nutrients adequats. La tesi va ser molt ben acceptada i es va resumir a la revista Nature, per molts la millor revista científica del món.”
Avui la feina del doctor depèn de les noves tecnologies, sobretot la direcció de la revista electrònica, ja que ha de rebre articles d’arreu del món. “Això em permet relacionar-me amb molta gent i de molts països diferents. Durant anys vaig ser assessor de l’OMS, i vaig viatjar molt per Amèrica Llatina, fet que va permetre’m familiaritzar-me amb tècniques d’estudi de microorganismes que aquí no existeixen i va completar la meva formació en aquest camp.”
“Sovint des del carrer es pensa que el farmacèutic és només l’especialista que treballa en una farmàcia, però n’hi ha als hospitals, als CAP… Val a dir, però, que la feina del farmacèutic comunitari no és només la de dispensar medicaments, sinó que va més enllà, sobretot en l’àmbit de l’atenció personal al client.” La carrera de farmàcia ofereix diverses especialitats: microbiologia i parasitologia, anàlisis clíniques, farmàcia hospitalària i radiofarmàcia. “Després de la llicenciatura, qui es vol dedicar al camp hospitalari ha de fer una residència, el FIR (Farmacèutic Intern Resident), de la qual sortirà amb una formació d’especialista. En el meu cas, per complementar coneixements de la meva especialitat vaig estar al Centre Nacional de Microbiologia de Majadahonda, al Laboratori Nacional de Microbiologia de Madrid, al Laboratori Central de Salut Pública de Londres (Colindale), a la Sorbona de París, etc. Al Colindale hi vaig anar per estudiar, mitjançant uns virus especials (bacteriòfags), l’epidemiologia d’unes soques de Staphylococcus aureus que havien produït intoxicacions intestinals a persones que havien menjat mones de Pasqua a la Catalunya central. La feina a fora sempre m’ha servit per després aplicar noves tècniques aquí. En aquest sentit, vaig passar un temps a hospitals de Washington i de Nova York, veient com desenvolupaven la higiene hospitalària i l’aïllament de malalts infectats.”
Del seu recorregut professional en la docència a l’estranger com a assessor de l’Organització Panamericana de la Salut (OMS), destaca: “Vaig visitar en més d’una ocasió la majoria de països de parla castellana i portuguesa, dictant cursos i conferències de microbiologia clínica. Recordo el tracte amable de la majoria de persones i la quantitat d’amics que encara hi conservo.”
Dels professionals que ha conegut, ens parla amb afecte del doctor Bonal, “una persona entranyable que va fer grans aportacions a la farmàcia hospitalària. La va introduir a Espanya i la situà a un lloc capdavanter dins d’Europa.”
Estant a la universitat, al doctor Boquet li van oferir la direcció del servei de microbiologia d’un grup de cinc hospitals de Manresa, amb un total de vuit-cents llits. “Als hospitals es pot fer investigació bàsica sense necessitat de complicar-se massa. Contràriament al que es pot pensar, la recerca mèdica gaudeix de menys protagonisme personal que en altres camps; el resultat es difon de seguida en un article que tothom pot llegir.”
La globalització aporta nous mitjans de comunicació i noves tecnologies que permeten compartir el coneixement. “El nivell dels laboratoris clínics de l’Estat espanyol és comparable al de qualsevol altre país de primer ordre i la maquinària i reactius que s’utilitzen, són pràcticament els mateixos. Potser la microbiologia és la ciència que es practica més manualment, sobretot en aquelles tècniques que precisen l’ús del microscopi.”
El doctor va abandonar finalment la facultat per dedicar-se només a la seva tasca hospitalària. “Havia d’escollir i em va atraure més aquesta feina. És apassionant perquè al davant tens un agent infecciós que és un ésser viu; primer has d’aconseguir aïllar-lo, després esbrinar quin és el tractament adequat amb menys efectes secundaris per al malalt i, finalment, aplicar-lo i veure’n l’evolució. Com a contrapartida, hi ha la resposta bacteriana: cada vegada que descobrim un nou antibiòtic, els bacteris aprenen la forma de tornar-s’hi resistents. Hem de ser prudents, doncs, no fos cas que l’últim assalt d’aquest singular combat caigués del costat dels bacteris.”
I com a record per a la família, el doctor no vol deixar d’esmentar la seva mare, que ha dedicat la millor època de la seva vida a la farmàcia; la seva esposa, Maria Dolors, auxiliar de farmàcia, i la seva filla, Meritxell, farmacèutica com ell mateix, així com el seu fill, Ernest. De publicacions, compta uns disset llibres, alguns en col·laboració i d’altres en solitari, i d’articles en revistes nacionals i estrangeres, més de cent. Ha estat professor en cent vuit cursos de microbiologia clínica i conferenciant en seixanta ocasions, la meitat a l’estranger. Ara afirma amb serenitat: “Enyoro la feina feta, però sobretot estic satisfet d’haver-la fet.”
