Text del 2006 pel Sr Font.
El treball com a farmacèutic és una opció de vida en què l’esperit de servei, el compromís amb l’usuari i els aspectes comunicatius són cabdals.
La vinculació d’Eva i Paula Fernández Ribal al món de la farmàcia ve de lluny, ja que pertanyen a una nissaga de farmacèutics: “La relació de la nostra família amb el món de la farmàcia començà amb el meu besavi, Ramón Fernández Buelta, que va exercir com a apotecari a la seva població d’origen, Bembibre, situada a la província de León. La següent generació de farmacèutics va estar representada per la germana del meu avi, Concha Fernández Rubial, que va seguir la dedicació paterna i estudià i exercí com a farmacèutica titular al mateix establiment que havia regentat el seu pare. El meu pare José Ramón Fernández López va ser el següent que es decidí a continuar amb la professió sanitària familiar. Es va formar a les universitats de Madrid i Granada i va ser farmacèutic titular d’Isona i Torres de Segre, a la província de Lleida, on també va exercir com a inspector del Col·legi de Farmacèutics de Lleida. En un poble del qual també va ser titular, Monzón, situat a la província de Huesca, vam néixer i vam créixer les meves germanes Ares i Paula i jo, fins que els meus pares van decidir que era convenient traslladar-nos a la província de Barcelona per tal de gaudir dels avantatges que comporta exercir a prop d’un gran nucli urbà.”
La localitat triada va ser “Gelida, on va transcórrer la resta de la nostra infantesa. Desgraciadament, el meu pare va morir essent molt jove i, per tal de poder conservar la farmàcia familiar, la meva mare, Eva Ribal Barrera, va decidir d’estudiar farmàcia. Des d’aleshores és la titular de l’oficina que havia pertangut al meu pare. Tot i que la formació farmacèutica de la meva mare va ser tardana, la seva vocació i passió per la nostra activitat és evident.”
Coincidint amb el període de formació de la seva mare, Eva Fernández Ribal va acabar els estudis secundaris i es va inclinar per continuar amb l’activitat laboral familiar: “Vaig estudiar la carrera de farmàcia a la Universitat de Barcelona, i va ser curiós i interessant el fet de coincidir amb la meva mare a la Facultat. Mentre estudiava vaig poder compaginar la formació teòrica generalista de la Facultat amb la vessant pràctica que suposava la col·laboració en l’oficina familiar de Gelida.”
La seva germana Paula també va decidir-se per la farmàcia, però en el seu cas va optar per preparar-se a la Universitat de Navarra i a la Universitat de Barcelona. Tot i que les germanes Fernández Ribal tenien molt clar que desitjaven dedicar-se a la branca comunitària de la farmàcia a través de la gestió d’una oficina de farmàcia, van preferir adquirir una certa experiència en aquest i altres àmbits abans d’engegar el seu propi negoci: “El nostre projecte inmediat no passava per incorporar-nos a l’oficina de farmàcia familiar, sinó que totes dues aspiràvem a engegar i veure créixer un establiment propi; abans d’aquest repte, però, desitjàvem introduir-nos en altres àmbits del món sanitari.”
L’Eva va fer una estada d’un any a Brussel·les per a la Comissió Europea a la DG-2 SANCO, Health and Consumer Protection. La seva funció consistia a controlar la medicació presa pels animals que posteriorment havien de ser de consum humà, tant del països membres de la Unió Europea com de països tercers: “Va ser una experiència molt enriquidora des de la perspectiva professional, però des del vessant humà jo enyorava el component comunicatiu i empàtic que comporta el treball en una oficina de farmàcia.”
Per la seva banda, la Paula va residir durant dos anys a Anglaterra gestionant dos centres farmacèutics, la qual cosa li va proporcionar la perspectiva i experiència necessàries per poder engegar el seu propi negoci farmacèutic amb garanties. I això és el que van fer en tornar a instal·lar-se totes dues a Barcelona: “Vam passar a ser les titulars d’una oficina de farmàcia a l’Hospitalet de Llobregat. El nostre projecte assistencial es basa en la confiança i l’atenció personalitzada i directa dels nostres clients-pacients.”
La seva filosofia farmacèutica se centra a “no oblidar en cap moment que el més important és el client-pacient. El treball com a farmacèutic és una opció de vida en què l’esperit de servei, el compromís amb l’usuari del teu establiment i els aspectes comunicatius són cabdals. En aquest sentit, a més a més, cal no oblidar que el secret professional, la discreció i el tacte són essencials en la nostra professió; és a dir, cal que siguem professionals i humans a la vegada. Tant la meva germana com jo sempre hem tingut molt clar que la nostra prioritat era l’atenció al públic. Creiem que la funció d’un farmacèutic no és solament la gestió del seu establiment, sinó fonamentalment l’atenció directa dels seus clients-pacients, perquè una farmàcia no és una botiga, sinó un establiment sanitari que dispensa un bé preciós, però amb efectes secundaris i contraindicacions: els medicaments.”
De la feina a un barri popular d’un municipi com l’Hospitalet de Llobregat, se’n deriva l’enriquidor tracte i convivència amb gent d’altres cultures, “bàsicament immigrants procedents de l’Amèrica Llatina i de països africans i asiàtics, com ara Nigèria o Pakistan,” amb hàbits farmacològics diferents: “En molts casos, aquestes persones s’adrecen directament a nosaltres quan pateixen un problema sanitari perquè no saben que tenen garantida l’assistència sanitària tot i no tenir normalitzada jurídicament la seva situació al nostre país. Després, a l’hora de fer efectiu un tractament mèdic determinat, la nostra tasca és fer promoció de la salut i d’hàbits de vida saludable tenint en compte la cultura i la religió.”
La seva activitat quotidiana també les ha posat en contacte amb realitats que poden semblar llunyanes o superades: “La nostra professió fa que tinguem relació i coneguem les problemàtiques de tipus social marginal com ara els consumidors d’heroïna.”
Eva Fernández Ribal desitja acabar aquestes línies amb la reflexió següent: “Els polítics i els ciutadans semblen pressionar i demanar cada vegada més un abaratiment del preu dels medicaments (Espanya és un dels països de la Unió Europea on els preus dels fàrmacs són més baixos). Hem de ser conscients que en el preu d’un medicament s’inclouen diverses despeses: investigació, elaboració, cartonatge, distribució, etc. Si pensem amb calma sobre aquesta qüestió, de seguida ens adonem que una reducció dràstica dels preus dels medicaments només es pot portar a terme reduint la qualitat del procés i dels components d’elaboració. Compte, doncs, perquè en parlar de l’abaratiment dels medicaments podem estar referint-nos a una pèrdua considerable de qualitat assistencial sanitària.”
