Text del 2001
Malgrat la seva joventut, Eva Rivera exerceix d’advocat des de fa cinc anys i ja té un despatx propi que comparteix amb un company, Abel Pié: “Jo em dedico sobretot al tema d’assessorament laboral per a treballadors i empresaris i ell porta qüestions familiars, separacions, divorcis i també nul·litats matrimonials canòniques que, encara que sembli mentida, cada dia estan més sol·licitades. De fet, també està llicenciat en dret canònic.”
Muntar un despatx no és gens senzill i, tot i que ella pertany a una de les primeres generacions en què a la Facultat de Dret hi havia més noies que nois, encara costa obrir-se pas sent una dona i jove: “Normalment el client i també els companys mostren una certa desconfiança i has de demostrar contínuament que fas bé la teva feina. De fet, em sembla que de totes les noies que van estudiar amb mi, n’hi ha ben poques que exerceixin com a lletrades, i només som dues les que hem obert un despatx propi.”
Des de ben petita que desitjava ser advocada, i no ha pogut deixar de donar resposta a la crida de la seva vocació: “Suposo que volia ajudar la gent i que pensava que aquesta era una forma de fer-ho. A més, sempre m’he decantat cap a aquells que necessiten justícia i que els és més difícil de trobar; potser per això vaig començar portant exclusivament temes laborals d’assalariats.”
El fet que el seu pare fos obrer d’una de les grans fàbriques de Manresa, “em feia més conscient de les dificultats en què es poden trobar els empleats.”
La seva tasca, doncs, recau sobretot en la defensa dels interessos dels treballadors, tot i que darrerament també ha començat a portar temes per a empresaris de la comarca: “Treballar per a uns i altres et fa viure les dues vessants del problema i, a més, veus com una mateixa qüestió s’analitza des de punts de vista diferents. A un empresari el que més el preocupa en un cas d’acomiadament són els diners, mentre que un treballador veu com li va la vida, sobretot en temes de pensions i invalideses, per això també són molt més agraïts amb el lletrat.”
La joventut d’Eva Rivera fa que no pugui establir comparances amb èpoques anteriors, però sí que sap, perquè els companys li ho han explicat, que “ara és més difícil que un jutge falli a favor de l’empresari en acomiadaments i reclamacions, però, en canvi, el tema de les prestacions de la Seguretat Social és molt complicat.”
Hi ha hagut un retrocés en aquest sentit, atès que “per sistema es neguen aquests ajuts i gairebé sempre hem d’acabar anant a judici, cosa que suposa un cost important per a la persona que està reclamant una cosa que és seva.”
Igualment, pel que fa als actes de conciliació considera “que no funcionen gens bé. Tothom arregla els casos al passadís i el conciliador no fa res, només aixecar acta de la decisió que s’ha pres a fora amb l’altre advocat. Jo crec que hauríem d’entrar a dintre i plantejar l’assumpte davant del lletrat conciliador, però et citen de cinc minuts en cinc minuts, i això fa que el millor sigui haver arribat a un acord abans d’entrar a veure’l. Per tot plegat el treballador se sent molt mal defensat, perquè veu que parles un moment i que tot va amb gran celeritat, cosa que li provoca una certa inseguretat.”
De fet, els judicis laborals també són molt ràpids: “La primera vegada que en vaig veure un em va sorprendre a bastament, perquè, en general, en deu minuts s’enllesteix el tema, i suposo que jo tenia una visió del dret encara molt marcada per les pel·lícules americanes, i em vaig adonar que tot anava d’una manera completament diferent.”
El que segurament tampoc sabia Eva Rivera quan va començar la universitat és que la psicologia seria tan important en la seva vida: “La veritat és que acabes esgotat perquè has de saber parlar amb els clients i, sobretot, escoltar-los. Els has d’analitzar, perquè això és fonamental a l’hora de preparar la defensa, però també has d’aconseguir calmar-los quan vénen esverats després d’adonar-se que els han fet una mala jugada.”
Per aquesta raó, el primer que els recomana aquesta jove lletrada és que es tranquil·litzin: “Els demano pau i tranquil·litat perquè aquesta serà l’única manera de resoldre el problema, però a vegades ja és massa tard. Els sembla que si els han fet una cosa il·legal, ells poden continuar per aquest camí i tornar-s’hi, i els advocats els hem de fer entendre que cal fer les coses des de la legalitat, que ens hem de cenyir a la llei.” I és que “sovint demanen més venjança que justícia i cal advertir-los que no facin determinades coses i, si ja les han fetes, aleshores el problema se’ns ha fet més gros.”
Després d’haver començat amb la defensa dels treballadors, no deuria ser gens fàcil per a aquesta jurista manresana seure a l’altre costat del jutge: “Quan vaig acabar la carrera, vaig entrar a treballar en un despatx de Barcelona, el de Montserrat Fortuny, en què es portaven exclusivament treballadors, però tot i així ella em deia que no estava de més fer l’altre vessant, que em serviria per veure el treballador des d’una perspectiva diferent, però jo sempre m’hi vaig mostrar poc inclinada.”
En establir-se a Manresa, però, va haver de canviar d’idea: “Coneixia gent que tenia negocis i em va arribar el cas d’un empresari a qui no vaig poder dir que no.”
Durant el judici, “em sentia una mica venuda, havia de seure a l’esquerre del jutge i això era molt estrany per a mi. Va ser una sensació fins i tot física, veia les coses des d’una perspectiva totalment diferent, però a la sortida vaig entendre que havia fet la meva feina i que era això el que comptava.”
Així, doncs, en aquests moments l’empresari ja pot trobar a Pié & Rivera Advocats assessorament laboral per a tots els temes que el preocupin: “A vegades no els agrada sentir el que els has de dir i els has de picar una mica la cresta. D’altra banda, qui ho té més complicat són els petits empresaris autònoms, que estan treballant dotze hores diàries i s’han de pagar una mútua a part perquè no tenen cap mena de prestació en cas que les coses els vagin malament. De fet, està molt més ben cobert un treballador en el règim general que un empresari petit.”
Els corrents immigratoris dels darrers anys han portat nous casos a aquest despatx: “Estem tramitant temes d’estrangeria i el cert és que hem vist com la immigració és un assumpte molt dur. Es parla molt per parlar i no es coneix la realitat d’aquestes persones. Arriben aquí sense res i encara el primer que ens demanen és quant ens han de pagar. Ens hem trobat amb gent molt treballadora, sincera i agraïda; fins i tot recordo el cas d’una parella que insistia perquè anéssim al seu casament.”
També ella es mostra molt agraïda als seus pares, Ferran i Evarista, per tots els sacrificis que van fer per tal que pogués estudiar: “Sempre he pensat que si tenia l’oportunitat de donar a algú les gràcies en públic, els les donaria a ells.”
