Text del 2001
“Som advocats strictu sensu. Ens dediquem principalment al litigi, i per això mirem d’evitar-lo”. Aquesta és la targeta de presentació de la mitja dotzena de persones que integren Rico & Abogados Asociados, despatx jurídic fundat per Rafael Rico el 1978. Els seus serveis estan fonamentalment destinats al món empresarial: “Treballem sobretot qüestions relatives a la política sociolaboral de les companyies.”
Ara per ara la seva cartera de clients està constituïda per 250 firmes de dimensions considerables. Per al fundador del despatx, “la qualitat en l’assessorament té molt a veure amb el fet de no créixer excessivament.” I és que les empreses exigeixen cada cop més.
Aquest emprenedor coneix molt bé les inquietuds de l’empresariat: “O et dediques a preveure el risc jurídic o et dediques a reparar el dany jurídic, i cada cop s’aposta més per la primera d’aquestes fórmules. Una capacitat immediata de resposta als imprevistos exigeix una prevenció per part del gerent.”
La tendència a curar-se en salut queda palesa en el fet que “les firmes, en general, tenen menys litigis.”
Resulta tranquil·litzador observar que la voluntat de negociació és cada cop més patent: “Sense anar més lluny, el marc jurídic en què es desenvolupen les relacions laborals de les empreses –el contracte més important dels que tenen lloc en el marc d’una companyia– acostumen a resoldre’l les parts directament implicades, mitjançant mecanismes de resolució de conflictes. En aquest procés la intervenció dels advocats és decisiva, perquè apropem el dret a les variables que afecten cada cas.”
I és que “la globalització també afecta les lleis jurídiques. Una mateixa norma no és útil per a totes les empreses. Hi ha qüestions que no poden ser patrimoni exclusiu del dret comunitari.”
Malgrat la pràctica generalitzada de la prevenció, l’empresari encara s’enfronta a molts de perills: “La culpabilitat del responsable d’un negoci davant els actes societaris s’ha començat a legislar molt recentment. Abans semblava que a redós d’una societat tot era vàlid; per sort, aquest punt de vista s’ha acabat. Els penalistes diuen que s’ha obert una nova franja en el món del dret: l’econòmica penal. Avui la qualificació d’un administrador o conseller delegat d’una companyia ha de ser molt superior a la del passat. Es tracta d’una preparació que exigeixen la societat, el trànsit mercantil i el jurídic. El que ha ocorregut recentment amb Gescartera demostra fins a quin punt cal ser exigents no tan sols amb les institucions, sinó també amb les persones que controlen les empreses.”
Admet que la vida de l’empresari no deixa de ser força dura: “Només se li exigeixen responsabilitats, sense aplaudir-li els encerts. Com a resultat, es converteix en una persona que desconfia de les iniciatives empresarials per por que li puguin comportar problemes.”
Assessorar un empresari, per tant, és una tasca complexa. Rafael Rico té clar, per damunt de tot, que el lletrat no ha d’abandonar mai els seus principis: “Cap client, per important que sigui, no pot modificar els criteris del seu advocat. Els principis deontològics en l’exercici de l’advocacia no es poden trencar per l’actitud irracional del millor dels clients.”
Ell mateix predica amb l’exemple: “He deixat d’assessorar determinades persones perquè trencaven les regles del joc. És clar que l’empresari és l’amo i és ell qui ha de decidir, però quan les seves actuacions poden perjudicar la imatge del meu bufet enfront terceres persones m’estimo més deixar de col·laborar-hi.”
Després de 23 anys d’exercici, revela que “l’esquema mental a partir del qual funcionem els advocats és el de la lògica.”
Malauradament, no tots els assessors actuen així, i en moltes ocasions aquest jurista ha hagut de posar remei a situacions derivades d’un mal consell: “Una vegada un magistrat que em coneixia em va comentar que en els últims temps m’havia vist treballar amb més d’una empresa catastròfica. Li vaig respondre que era gràcies a elles que ell tenia un lloc de treball, perquè és aquesta mena de firma la que obliga a impartir justícia.” I és que “normalment, els assumptes que arriben al despatx són catastròfics; altrament, el client no recorreria als serveis d’un professional.”
Els centenars de casos que han passat pel seu escriptori li han ensenyat que “el pacte no tan sols és la millor solució per al client, sinó també per a les parts que intervenen en l’assumpte. Per arribar a un tracte satisfactori, cal una bona formació jurídica i molta experiència, perquè has de ser capaç de valorar interessos contraposats i oferir solucions a tothom. És curiós percebre que, en general, els lletrats amb més anys d’exercici acostumen a ser els més predisposats al pacte, mentre que els joves solen mostrar-se més bel·licosos. Afortunadament, sempre hi ha acords imprevisibles, que són els que et donen forces per continuar.”
De tota manera, ell té molt assumit que “una societat no es construeix amb l’exercici del fracàs i de l’èxit, sinó a través del raonament i del diàleg.” Sigui com sigui, “un litigi resulta ruïnós per a qualsevol advocat. Per tant, ha de ser l’última opció, un cop esgotades totes les possibilitats de negociació.”
També cal tenir en compte la lentitud que caracteritza els processos judicials: “La dedicació i resolució d’un litigi que ha mantingut una empresa gairebé bloquejada pot resultar totalment estèril respecte a les expectatives raonables de solució d’un client.”
Un exemple eloqüent: “Al despatx he arribat a viure processos que s’han prolongat per espai de catorze anys. La millor de les respostes econòmiques judicials, que el client hagi pogut rebre al cap de tot aquest temps, no l’ha satisfet.”
Descendent de jutges, coneix tots els topants del món legal i no nega la seva admiració pel col·lectiu dels magistrats, “un autèntic pou de cultura. Quan vaig començar a exercir, algú em va aconsellar que no oblidés mai que un magistrat té mil motius per donar-te la raó i uns altres mil per prendre-te-la. La cultura del pacte està molt arrelada en aquesta realitat. Els jutges són els encarregats d’impartir justícia, són els qui la representen, però no podem oblidar que també són persones.”
Rafael Rico Rodríguez considera que, “al llarg de la formació del jove advocat, cal insistir amb força en la transcendència del debat que hi ha en joc en cada cas, no en va molts dels assumptes que entren en un despatx són definitius per a l’economia d’una família. L’exercici d’aquesta professió no exigeix únicament uns estudis universitaris, sinó també un tarannà determinat, ser conscient de la repercussió social de la nostra tasca.”
Al seu parer, l’assignatura de deontologia professional és una de les més importants, “encara que pràcticament no se li presta atenció.” Actitud conciliadora i profundament ètica, les claus per a un bon exercici de la professió.
