Text del 2001
No tots els joves estan tan decidits com ho estava Pere Ribas en el moment en què han d’escollir quins estudis els agradaria seguir. Ell ja sabia que volia fer dret, i res no li va poder impedir: “El meu pare era militar i havia estat desterrat a l’Àfrica després de la Guerra Civil, de manera que la situació econòmica de la família no era gaire bona i em va dir que només em podia pagar, si volia, la carrera militar.”
Però ell preferia recórrer els jutjats més que les casernes: “Vaig estudiar mentre treballava de viatjant i als 22 anys ja havia acabat la carrera i em podia posar a treballar com a lletrat. Però no estava convençut de començar a exercir, ja que tenia una clientela feta i em guanyava bé la vida.”
La seva esposa el va convèncer perquè iniciés una nova etapa: “Vaig fer la darrera visita als meus clients, els vaig oferir la meva targeta i els vaig dir que, si mai necessitaven un advocat, qui fins llavors els havia subministrat gènere estava a la seva disposició per oferir-los assessorament jurídic.”
Així va ser com va començar a treballar: “Vaig estar dos anys i mig de passant amb qui jo considero un gran mestre, Josep M. Salvatell Roca, que em va agafar sota la seva tutela i em va ensenyar la professió. Va ser un dels advocats criminalistes més importants de Girona, i jo aleshores volia dedicar-me al dret penal.”
No obstant això, aviat va veure que l’assessorament empresarial era la seva especialitat i que no deixaven d’arribar empreses al despatx demanant els seus consells: “Els primers anys van ser molt durs, però després vaig anar fent una clientela fidel. Com que els advocats no podíem fer propaganda, ens havíem de refiar del boca-orella i de la nostra capacitat de convicció. Jo, de primer que tenia el despatx, em llevava i me n’anava als mercats i allà parlava amb la gent i els oferia els meus serveis en cas que els necessitessin.”
Un dia a Banyoles, un altre a Figueres i un altre a la Bisbal, de mica en mica va anar fent entendre a la gent la importància de deixar-se aconsellar: “Un advocat no és l’home que han d’anar a buscar quan tenen problemes, sinó el que han de consultar en el moment en què se’ls presenta el dubte. S’evitarien molts plets si tothom recorregués a un professional abans que fos massa tard.”
Potser en l’actualitat això es té més present, però aleshores no s’hi tenia tant: “La gent és molt seva, i els sembla que si un tercer sap coses de l’empresa, els perjudicarà i, en canvi, no entenen que passa tot el contrari, que el fi és ajudar-los.”
“He ajudat a crear moltes societats, però també n’he hagut de tancar unes quantes, perquè això forma part de la meva feina, i la gent ha d’entendre que sovint és el millor.”
Les empreses han de conèixer les seves limitacions, i estar ben segures de no sobrepassar-les; només així es poden estalviar tràngols com aquests: “M’he trobat amb companyies que han signat contractes que després no podien complir i, quan ha arribat l’incompliment, s’han trobat amb un endeutament que els ha portat, lamentablement, a la suspensió de pagaments, perquè era l’única solució possible per pal·liar o alliberar-se de les responsabilitats. Quan una empresa comença a tenir la sensació que no domina econòmicament la seva pròpia marxa, el millor que pot fer és no endeutar-se més. L’advocat ha de ser qui li expliqui què li pot passar si continua. Ara bé, qui té l’última paraula, evidentment, sempre és l’empresari.”
Aquell qui està al capdavant d’una companyia, doncs, ha de tenir molt clares les seves limitacions i “no pot deixar que el control de l’empresa el sobrepassi sense buscar un assessor que li digui què ha de fer si vol anar més enllà.”
Durant 15 anys, Pere Ribas va ser l’advocat assessor de tots els escorxadors generals frigorífics i sales de desfer de l’Estat espanyol. Anava i venia de Madrid contínuament, perquè hi havia molta feina a fer: “Era l’època del sindicat vertical, a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, i les coses funcionaven d’una manera molt diferent de com ho fan ara.”
I recorda com va ser que va arribar a ocupar aquest càrrec: “Jo era l’advocat dels escorxadors catalans, i els meus clients es queixaven que no podien accedir a Madrid, que la presidència de l’associació era dels gallecs des de feia molts anys i que no hi podien fer res. Aleshores, els vaig dir que em deixessin fer, que aniríem a votar i que havíem d’aconseguir-la.”
Però quan va arribar a Madrid amb els poders que li havien atorgat els seus clients, la mesa ni tan sols estava constituïda: “Em van dir que no calia votar perquè sempre guanyaven els mateixos, i els vaig contestar que allò no ho podien fer, de manera que vam celebrar eleccions i la presidència va anar a parar a Catalunya.”
Ell va passar a ser des de llavors l’advocat assessor: “Al cap de quinze dies em van telefonar per dir-me que arribava un vaixell amb carn de fora i que si l’havíem de repartir com sempre ho havien fet. Resulta que no feien el repartiment entre tots els escorxadors d’Espanya, sinó que els carregaments anaven a parar sempre als mateixos llocs.”
Pere Ribas pot explicar situacions força complicades: “Jo era advocat d’Hidroelèctrica de Catalunya quan hi va haver un accident al pantà de Susqueda que va provocar molts morts i ferits. Em vaig encarregar de la defensa dels enginyers i dels caps d’obra, i també vaig recórrer Espanya amb una cartera oberta per pagar les indemnitzacions a tots aquells que havien perdut algun familiar a la presa.”
La Transició va ser una època molt dura per als empresaris i assessors: “Jo m’he vist tancat en una empresa envoltada de treballadors demanant el cap de l’empresari. En alguns moments vaig arribar a pensar que no me’n sortiria, que ens matarien a tots dos.” I segueix: “El canvi va ser molt positiu, perquè era absolutament necessari, però vam viure moments força difícils.”
Ara, afortunadament, les coses han canviat, però ell continua treballant un munt d’hores per atendre tots els seus clients, a pesar que ara ja són els fills els qui tenen un gran pes en el despatx: “En l’actualitat som cinc de la família els qui treballem junts, i l’altre dia els vaig dir que a partir d’ara plegaria a les set. Però em van trucar de la Universitat de Girona per fer-hi classes de dret civil, i he considerat que seria un honor i que no ho podia rebutjar.”
A més de dedicar-se a l’advocacia, Pere Ribas Culubret també ha tingut temps per a la política: “Vaig estar al costat de Ramon Trias Fargas, de qui tinc un record immillorable, a Esquerra Democràtica, i després al Comitè Nacional de Convergència i Unió, però ho vaig deixar.”
Els seus interessos no acaben aquí, també s’adrecen al món de l’esport: “Vaig assolir la presidència del Club de Tenis a Girona i del Club de Futbol Girona CF.”
A més, ha estat president i un dels fundadors de l’Associació de la Rambla i Argenteria, així com de les associacions de Pares d’Alumnes del Col·legi La Salle i del Col·legi de les Carmelites, ambdues de Girona.
