Text del 26/05/09
L’economia, tant en temps de crisi com en temps de bonança, es fonamenta en la confiança que permet la circulació de béns i de diners, i actualment sembla haver-se perdut.
Fernando Fernández i Núñez és llicenciat en economia, professor universitari i soci majoritari de l’empresa de seguretat que fundà el 1983, FBS SEGURIDAD, S.A., tot i que ha estat vinculat al món de la vigilància privada des del 1975. Gran coneixedor del sector, ocupa la presidència d’honor de l’ACAES (Associació Catalana d’Empreses de Seguretat). “La creació de la vigilància privada a Espanya data de 1974, quan el Govern, davant de l’onada d’atracaments als bancs, hi autoritza la seguretat privada. Però hem de pensar que llavors la vigilància privada era quelcom que costava d’entendre, perquè, encara que sembli paradoxal, va lligada a les garanties democràtiques. Quantes més llibertats té l’individu, més facilitats tenen els criminals per vulnerar el sistema. I com que l’Estat no pot arribar a donar garantia en tots els àmbits, apareixen les vigilàncies privades.”
Per al senyor Fernández, vigilància privada i pública són dues cares d’una mateixa moneda. “Podríem dir que la vigilància privada se centra en la prevenció del crim, mentre que la pública destaca per la seva capacitat de reacció i d’investigació.”
Actualment la vigilància privada és un sector sòlid a Espanya, molt vinculat a la innovació tecnològica. “Avui conviuen els delictes més rudimentaris i bastos amb unes noves maneres més sofisticades. Ens trobem amb bandes formades per criminals especialitats de diferents països, que entren a robar qualsevol botí, sovint a cases on viu gent… El nostre repte és instal·lar sistemes que siguin capaços de detectar qualsevol tipus de delicte. Per això és important fomentar els estudis transversals, i ensenyar als arquitectes i enginyers a preveure mesures de seguretat.”
Un altre dels reptes del sector és una reforma de la llei. “No estem satisfets amb l’actual legislació perquè es basa en una llei ja antiga, complementada amb diferents decrets reals i ordres ministerials. La normativa, més que dispersa, és excessiva. Convindrien noves lleis que s’adaptessin a les noves realitats, perquè el criminal sempre va un pas per davant. Jo advoco per una normativa orientativa que permeti una adaptació ràpida, perquè una llei massa rígida que pretengui legislar tots els detalls caducaria ràpidament.”
Quant a la seva empresa, Fernando Fernández ha apostat per la qualitat i l’especialització. “Som una empresa petita pel que fa a la vigilància, però important en els sistemes de vigilància. Només ens fem càrrec dels sistemes que hem instal·lat o mantingut, i, tot i que hem reduït guanys, hem aconseguit que el nostre ràtio de comunicació de falses alarmes sigui molt més baix que la mitjana.”
En aquest sentit destaca la determinant col·laboració amb la policia. “He format part d’una comissió en què treballàvem empreses privades i mossos d’esquadra per solucionar un dels principals problemes en la relació de la vigilància pública i la privada, que són les falses alarmes. Hem estudiat en col·laboració els motius, els hem tipificat i hem establert protocols. Així podrem reduir en un 50% el nombre de falses alarmes transmeses a la policia.”
El senyor Fernández també considera cabdal l’acurada selecció i formació del personal a la seva companyia. “Els nostres vigilants han de superar un examen oficial, i després actualitzen anualment els seus coneixements i aptituds, en temes com legislació, defensa personal, ús correcte de les armes… Igualment, seguim estrictes normes respecte a armes i uniformes. Però també és molt important el perfil psicològic del nostre treballador i el seu comportament ètic: són factors que tenim molt en compte a l’hora de contractar els nostres agents i als controls continus als quals estan sotmesos.”
Opina el senyor Fernández que l’actual crisi és una crisi de pèrdua de confiança. “L’economia, tant en temps de crisi com en temps de bonança, es fonamenta en la confiança que permet la circulació de béns i de diners, i actualment sembla haver-se perdut.”
A Espanya aquesta desconfiança s’ha produït per culpa d’una deficient planificació per part de les administracions. “L’economia espanyola es basa sobretot en poques i grans indústries (la majoria de capital estranger) i moltes PIME, dedicades sobretot al sector de serveis. Això és veu clarament a la indústria de construcció de residències a la costa, que es venien a estrangers, denominada el miracle espanyol perquè era un article que podíem exportar sense costos de transport i que generava riquesa a altres indústries com el turisme, la restauració, la jardineria… Les administracions estatals i autonòmiques, en lloc d’evitar l’especulació, la van incentivar, perquè deixaren de donar diners a les administracions locals, entenent que aquestes els podien obtenir gràcies als permisos d’obra. De fet, la proliferació d’administracions públiques és un altre dels factors que impedeix que les empreses estrangeres tinguin prou confiança per invertir a Espanya; s’han enfrontat en unes batalles que han creat una mala imatge del país i han generat una complexitat burocràtica excessiva.”
Per retornar als inversors la confiança perduda, Fernando Fernández aposta per una Administració eficient i un sistema financer amb transparència. “Les administracions haurien d’invertir en coses realment necessàries, com ara infraestructures, producció, educació, sanitat, justícia i seguretat. A més, s’hauria de potenciar la iniciativa privada reduint les gravacions d’impostos, i, sobretot, millorant el sistema financer. És cert que ara hi ha bancs i caixes amb problemes de liquiditat, però al mateix temps tenen un actiu immobiliari que, quan el mercat es normalitzi, donarà grans beneficis. Per tant és necessària una intervenció tècnica, i no política, al sistema financer. Això és molt important: els bancs han de donar compte de la seva gestió com qualsevol altre banca privada; les caixes han de fer públics els seus balanços per evitar que estiguin polititzades, i el Banc d’Espanya ha de recuperar el paper d’institució tècnica que havia tingut fins fa no gaire.”
