Text del 01-09-2009
La sostenibilitat municipal està molt relacionada amb el sentit de la responsabilitat. I això significa no fer polítiques pensant només en el rèdit polític i electoral.
Marta Felip i Torres presideix el Consell de Col·legis de Secretaris, Interventors i Tresorers d’Administració Local de Catalunya, entitat que agrupa els quatre col·legis provincials del Principat. “La presidència del Consell és rotativa, i aquest any m’ha tocat a mi, que sóc la presidenta del Col·legi de Girona.”
Aquests col·legis són gairebé centenaris; en concret, el que encapçala la senyora Felip data del 1924. “Les professions de secretari, interventor i tresorer tenen el seu origen l’any 1907. La col·legització és lliure; això demostra que els funcionaris que ho estan és perquè els reporta avantatges. Col·legiar-se és útil i necessari, perquè, tot i que tenim un règim jurídic marcat per llei, no sempre es defensen els nostres interessos.”
El sentit prioritari dels col·legis és la representació dels seus col·legiats davant eventuals conflictes. “També fem molta incidència en la formació contínua. Treballem amb lleis que sovint canvien cada tres mesos. Per això tenim constants convenis de col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el Departament de Governació, amb l’Associació Catalana de Municipis, etc.”
Caldria aclarir que els secretaris, interventors i tresorers no són funcionaris convencionals, sinó funcionaris d’habilitació estatal. “No pertanyem ni al cos de funcionaris propis de cada ajuntament, que és el que ens paga, ni al de funcionaris del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, que és el que ens nomena.”
Hi ha molt desconeixement sobre aquestes tres professions, que sovint es confonen. “La feina del secretari és aixecar acta de les sessions de plens i de junta de Govern, donar fe publica i assessorar legalment de manera preceptiva tota l’actuació de Govern local. L’interventor, en canvi, controla la gestió econòmica i financera, l’execució dels ingressos i les despeses. I finalment, els tresorers, que només són habilitats estatals requerits per ajuntaments grans, tenen cura de la comptabilitat i la recaptació. Als municipis amb menys de 5.000 habitants les funcions tresorer les fa un regidor o un funcionari del mateix ajuntament.”
Malgrat que la llei contempla que tots els ajuntaments tinguin aquests llocs de treball provistos amb funcionaris d’habilitació estatal, el cert és que no més del 65% dels ajuntaments de Catalunya tenen aquests llocs de treball coberts amb funcionaris d’habilitació estatal de carrera. “No som prous per proveir els llocs disponibles, per aquest motiu els ajuntaments petits acostumen a sortir del pas contractant interins. És peremptori que tots els ajuntaments, des del primer fins a l’últim, comptin amb funcionaris habilitats.”
A les tres professions integrades al Consell s’arriba per camins diferents. “Per ser secretari s’ha de ser llicenciat en Dret o en Ciències Polítiques. Per ser interventor o tresorer, en canvi, es necessita la carrera de Dret o de Ciències Econòmiques. I en tots tres casos l’accés es fa sempre a través d’oposicions.”
Un dels principals reptes que aquests professionals han d’afrontar és el tracte amb els polítics municipals. “Els polítics han estat legitimats pel poble i sovint els costa d’entendre que algú que paguen ells els digui el que poden fer i el que no. No vull generalitzar, però és la tònica de molts ajuntaments. Evidentment, també hi ha alcaldes amb el cap molt ben moblat que entenen quin paper juga cadascú en l’organigrama municipal.”
Per tal de ser equànime, Marta Felip també esmena la plana a molts secretaris. “Hi ha secretaris que, pel fet d’haver aprovat unes oposicions i tenir una plaça fixa, adopten una actitud molt passiva. Al meu parer, els nostres associats han de seguir un model d’ètica, de compromís i de seguretat, que són –o haurien de ser– també els valors inherents a tot jurista.”
Els malentesos que puguin donar-se entre uns i altres s’expliquen perquè l’Administració local és molt complicada. “El fet que sigui l’Administració de més proximitat crea contínuament problemes. Els regidors –sobretot en pobles petits– estan molt a prop dels ciutadans, i la confiança, el fet de conèixer personalment els càrrecs públics, fa que els ciutadans demanin impossibles. S’hauria de fer més pedagogia sobre aquest tema.”
La gestió municipal es complica encara més pels problemes endèmics del finançament local. “Cada vegada s’aplica més el principi de subsidiareitat, que obliga a prestar els serveis a l’Administració més propera al ciutadà. Com a principi és fantàstic; el problema és que s’obliga sense dotar, alhora, de recursos.”
En opinió de la Marta Felip, la clau d’una bona gestió municipal rau bàsicament en el concepte de sostenibilitat municipal. “Per a mi, la sostenibilitat municipal està molt relacionada amb el sentit de la responsabilitat. I això passa per no fer polítiques pensant només en el rèdit polític i electoral de cada quatre anys.”
Parlar del Plan E de Zapatero porta la conversa cap a l’actual crisi. “El Plan E no és una mesura estructural; és una injecció de diners que busca només efectes immediats, tot i que cal reconèixer que ha estat una bombolla d’oxígen per a molts ajuntaments que tenien projectes indefinidament pendents al calaix.”
Veu discutibles, també, els criteris d’ajut a les grans empreses. “Per què s’ajuda la SEAT, per exemple, i no s’ajuda quatre empreses que sumen el mateix nombre de treballadors? Quin és el criteri? El volum concentrat de treballadors en una sola empresa? Jo crec que té tanta o més prioritat salvar diverses PIME escampades arreu del territori que no pas una gran empresa molt localitzada.”
La senyora Felip no voldria acabar sense fer un elogi de les tres professions que representa. “El millor de la nostra feina és quan aconseguim l’equilibri entre la gestió municipal, els ciutadans i els polítics municipals en la feina del dia a dia.”
Tampoc vol, però, enganyar ningú. “La nostra és una feina propensa a la solitud. És el pitjor que té. Als ajuntaments només n’hi ha un, de secretari i d’interventor, els màxims responsables tècnics, tant pel bo com per al dolent.”