Srs. Carrió
Srs. Carrió
PC, 19è VOLUM. Impuls immobiliari

JOSE MARIA CARRIÓ FORNELLS, LAIA CARRIÓ CIURÓ

FINQUES CARRIÓ

Texto del 2007

A partir de l’any 2008, aproximadament, s’invertirà la tendència actual d’apostar per la compra d’habitatges i es retornarà a la fórmula clàssica del lloguer.

L’origen de l’empresa d’administració de finques que actualment dirigeix Josep Maria Carrió tingué lloc durant la dècada dels anys 40 al cor de Catalunya: “El meu pare inicialment va treballar com a oficial a dues notaries i posteriorment desenvolupà la seva trajectòria professional com a secretari de jutjat. Aquestes activitats motivaren el seu interès pel sector immobiliari i l’hi introduïren. Fruit d’aquesta atracció va néixer l’any 1947 a Manresa la seva corredoria de finques, ja que aleshores aquesta era la denominació de la nostra tasca.”

De les transaccions i gestions immobiliàries desenvolupades pel senyor Carrió pare cal destacar, pel seu valor històric i testimonial, sens dubte la següent: “El meu pare va vendre al voltant de 2.500 hortets situats a la ciutat de Manresa. Aquestes propietats, que tenien a la vora de 50 m2 cadascuna, van ser adquirides per nouvinguts d’altres indrets de l’Estat espanyol que s’establien a la capital del Bages. Aquestes persones eren originàriament agricultores que hagueren de vendre o abandonar les seves terres per tal de traslladar-se al nostre país i treballar al sector secundari o terciari. Per a elles, la propietat d’una petita extensió de terra era fonamental, ja que els permetia sentir-se una altra vegada lligades al sòl, de forma que es reduïa la sensació de desarrelament que arrossegaven. De fet, amb aquesta compra intentaven reproduir la seva forma de vida tradicional al nostre país. Per aquesta mateixa raó, eren immensament felices si podien adquirir una planta baixa amb l’hortet annex o proper.”

Aquestes paraules ens permeten retrocedir a l’època en què era freqüent veure traginar verdures, fruites i hortalisses pels carrers de les localitats catalanes, i ens mostren una vegada més el substancial canvi que ha sofert el nostre país en les últimes dècades. Josep Maria Carrió tampoc no va ser aliè a aquestes transaccions, ja que “juntament amb el meu oncle vam vendre 1.000 parcel·les destinades a la mateixa finalitat a la vila de Sallent. Les compraven bàsicament els treballadors de la mina de potassa.”

Justament la immigració va tenir un paper cabdal en els canvis d’hàbits pel que fa a la propietat immobiliària: “Tradicionalment, a Catalunya es vivia de lloguer. Si ens fixem en les finques de l’Eixample, per exemple, ens adonem de seguida que estan pensades per allotjar-hi el propietari, que residia a la planta noble ricament guarnida, i els llogaters, que vivien a les plantes superiors, més modestes. L’arrendament era una opció que satisfeia la població perquè era econòmica, estable i perllongada. Aquesta fórmula, no obstant això, es va trencar durant la postguerra amb l’arribada massiva d’immigrants. Aquests grups de població o bé es van establir a localitats properes a Barcelona o bé a barris creats ex professo i en els quals l’opció del lloguer resultava tant o més cara que l’adquisició de l’habitatge, i per mor d’això optaren per aquesta segona possibilitat. Durant uns anys, a les zones consolidades de la ciutat es continuà preferint l’opció del lloguer, però va arribar un moment en què la prevalença de la compra d’habitatges es va estendre fins a la capital, de manera que la tendència històrica al nostre país es va invertir.”

Josep Maria Carrió va prosseguir la dedicació familiar, però des de la independència: “Jo vaig continuar durant una primera etapa les activitats del meu pare a Manresa. Anys més tard, però, em vaig haver de traslladar a Barcelona, i va ser en aquesta ciutat on vaig emancipar-me i iniciar la meva trajectòria professional com a administrador de finques, tot intentant imitar els encerts professionals del meu pare i defugir-ne els punts febles.”

Des d’aleshores, “Finques Carrió s’ha encarregat no només de la gestió administrativa d’immobles i de la mediació entre els diversos propietaris i veïns, sinó també de la intermediació en lloguers i de la compravenda d’habitatges. Fins i tot, en un moment determinat vam promoure i construir habitatges a la costa. Conscients, però, de les nostres dimensions i de les nostres possibilitats, únicament ho vam fer en indrets que coneixíem prou bé i de manera semiprivada, ja que alguns d’aquests habitatges van quedar en les mans de la família.”

En l’actualitat, les filles del senyor Carrió també treballen a l’empresa familiar: “La Gemma, la meva primogènita, s’encarrega de les transaccions internacionals. En aquests moments moltes constructores espanyoles inverteixen i construeixen en països de l’Est o menys desenvolupats, com ara el Marroc. Per portar a terme aquestes edificacions, els constructors autòctons necessiten inversors interessats en les oportunitats de negoci existents. Per la seva banda, l’altra filla meva, la Laia, col·labora amb mi en la gestió de l’administració dels immobles i en les transaccions que portem a terme.”

La tasca i el coneixement del sector i de les problemàtiques immobiliàries de pare i filla els porten a determinar que “a partir de l’any 2008, aproximadament, s’invertirà la tendència actual d’apostar per la compra d’habitatges i es retornarà a la fórmula clàssica del lloguer.”

Aquest canvi es produirà per un seguit de raons: “El preu dels habitatges ha crescut de forma desorbitada en els darrers anys, i més encara si ho comparen amb la pujada dels salaris que s’ha produït durant el mateix període. Fins al moment, l’increment de preus s’ha compensat amb la baixada dels tipus d’interès i l’allargament dels terminis dels crèdits hipotecaris, que poden superar els 40 anys en alguns casos. I pensem que en països com Anglaterra ja poden arribar als 100 anys. Això no obstant, l’actual ascens progressiu dels tipus d’interès i la impossibilitat de perllongar més la durada dels crèdits obligaran a plantejar-se l’opció del lloguer, sobretot en el cas de la població més jove amb un salari mitjà.”

Aquest sector de la població es troba en una situació ambivalent i paradoxal: “Els joves amb un sou mitjà ni poden accedir a un lloguer protegit, perquè estan per damunt dels ingressos màxims previstos, ni poden decidir-se per la compra d’un habitatge, ni tan sols un de protecció oficial, perquè no tenen prou capacitat adquisitiva.”

En definitiva, “el problema de l’habitatge és un dels que més preocupa la població perquè per a un sector quantitativament important de la nostra societat és una necessitat no satisfeta o a la qual arriba a través de sacrificis i renúncies econòmiques i personals que no es corresponen amb l’obvietat que l’habitatge és un dret universal, tal com recull la Constitució espanyola.”

Aquest canvi de context explica que “en el moment present, un grup important de compradors, deixant de banda els inversors, siguin els nouvinguts. Aquestes persones, per desgràcia, es troben de vegades amb entrebancs per tal de poder llogar un habitatge en les mateixes condicions econòmiques que un nacional. Aquest fet determina que optin per canalitzar el gran esforç econòmic que els cal fer cap a la compra.”