Text del 2001
Francesc Oñate Farràs va escollir l’any del Mundial de Futbol, el 1982, per fundar la seva assessoria jurídica a la capital del Vallès Occidental. No tenia antecedents familiars en l’exercici jurídic, però no li’n calien, ja que la seva motivació era ben evident: “Sempre m’havia interessat tot allò relacionat amb la defensa dels interessos legítims de la gent.”
Reconeix que el seu ofici “és de vegades difícil, perquè la màquina judicial no et deixa dur a terme aquesta defensa tal com t’agradaria. Sempre depens d’un funcionari, d’una tercera persona, i els entrebancs són molts.”
No obstant els inconvenients, aquest advocat va ser prou valent com per començar a exercir tot just acabada la carrera. Va adquirir una important experiència mercantilista en una consultoria-auditoria barcelonina i molts coneixements del dret civil al despatx d’un notari del Passeig de Gràcia que, després d’uns anys, va marxar a Madrid: “Quan va deixar Catalunya, gràcies als consells i l’ajuda d’un amic, vaig decidir que el més adequat era inaugurar el meu propi bufet. Al llarg de la primera etapa d’exercici li consultava tots els dubtes.”
En un primer moment, aquest emprenedor va destinar la seva atenció al dret civil, i més endavant les seves preferències el van dur a l’assessorament empresarial, que considera “més agraït que la defensa. En aquest camp, el client et diu fins on vol arribar i la teva tasca consisteix a marcar-li el camí, un camí que fa tot sol, sense dependre de les decisions d’altri.”
De tota manera, ell té molt clar el límit de les seves atribucions: “Sempre recomano al client que, després d’escoltar-me, consulti el seu assessor fiscal.”
En dues dècades el món jurídic s’ha capgirat totalment: “Quan em vaig llicenciar, encara no teníem ni tan sols la Llei del divorci. El dret administratiu s’ha transformat radicalment, i la meva generació ha viscut el moment de més canvis.”
Només un exemple: “L’any 1985 podies fundar qualsevol societat sempre que els números quadressin; avui, en canvi, és impensable crear una empresa si no tens ben lligades les qüestions fiscals.”
La conclusió és eloqüent: “Ara per ara és més difícil ser empresari que en el passat. Si el propietari d’un modest taller ha de pagar tots els impostos que se li exigeixen, la subsistència se li fa difícil. Si a sobre d’això ha de patir pels impagats, la situació esdevé pràcticament insostenible. El petit empresari està aclaparat.”
Bon coneixedor del medi, Francesc Oñate assegura que “els legisladors actuen pensant en la gran empresa; als negocis familiars els manca el suport de l’Administració. Tot plegat és, si més no, irònic, quan considerem que el 80% del teixit empresarial català el constitueixen les firmes familiars, que tiren endavant per vocació.”
Una vocació que, en alguns casos, les fa arribar molt lluny: “Jo assessoro societats a les quals, gràcies a haver-se iniciat en l’exportació per tot el món, el mercat nacional ja no els preocupa ni els ofega. Han passat de sobreviure com podien a generar sumes molt elevades de beneficis. Cal que els emprenedors catalans siguin conscients de les indubtables virtuts de l’exportació. No els hauria de fer por en absolut vendre a l’estranger, especialment a partir del 2002, amb l’arribada de l’euro. El mercat ja no serà Espanya, sinó Europa.”
Al seu parer, l’Administració també ha de jugar un paper determinant en aquesta nova conjuntura: “Cal que formi el directiu perquè sàpiga les vies a les quals pot acudir a l’hora d’ampliar la seva cartera de clients més enllà de les fronteres.”
Pel que fa al dret mercantil, en què també s’han operat alguns canvis, considera que actualment es troba en un bon moment, mercès, entre altres coses, a la proliferació de “les societats limitades, amb una infraestructura molt més capaç d’emmotllar-se al client. És molt positiu que l’alternativa de la societat anònima hagi quedat relegada a la gran empresa.”
Només un apunt negatiu: “Dins el món mercantil, cal més seguretat pel que fa als cobraments. Malauradament, en aquest país el tema dels impagats encara és una assignatura pendent, cosa que afecta l’empresa en general i especialment la petita.”
Francesc Oñate parla amb autoritat, no en va ofereix els seus serveis regularment a 40 empreses de tot tipus. És això el que el fa afirmar que els negocis modests continuen tenint cabuda en el món de la globalització: “Tothom hi té el seu lloc, però cadascú ha de saber trobar-lo. Sense anar més lluny, malgrat la proliferació de les grans superfícies, el petit comerç subsistirà. Les raons són moltes: els grans centres comercials no ofereixen una atenció personalitzada, per exemple. Al client, quan va a comprar, li agrada que l’aconsellin.”
El seu cas –dirigeix un despatx de dimensions reduïdes– és el millor exemple de les seves afirmacions: “A la gent li agrada que estiguis sempre disponible. Això és especialment important quan et dediques a una activitat com la venda de societats, que també figura entre els serveis de l’assessoria que gestiono. Molts dels meus clients pertanyen al sector immobiliari. Quan s’assabenten que sóc jo qui ha fundat la firma, tenen moltes més garanties i se senten més tranquils a l’hora de fer una adquisició. Saben que els puc trobar una societat per fer una inversió en 24 hores.”
Muntar un negoci no és una tasca senzilla. Les dificultats comencen a l’hora de batejar-lo: “Bona part dels noms ja tenen propietari”, la qual cosa l’ha dut a “consultar el diccionari de llatí i fins i tot escollir opcions tan exòtiques com noms de tribus brasileres.”
I és que, a l’hora d’identificar una companyia, no tan sols s’ha d’evitar que la denominació coincideixi amb una altra de ja existent, sinó també l’existència de similituds fonètiques amb altres firmes: “De vegades aquest problema es resol senzillament afegint un número al nom.”
Aquest català no ofereix els seus consells únicament a empreses, sinó que fins i tot ajuda altres assessories a fer camí: “El fiscalista també necessita l’advocat.”
Es manifesta convençut que “l’harmonia és la tònica general en les relacions entre fiscalista i lletrat.”
Els conflictes acostumen a sorgir més aviat amb els tractes que es tenen amb l’Administració perquè “no és flexible: es basa en estereotips que no acostumen a contemplar la presumpció d’innocència.”
I acaba opinant: “Per a Hisenda el món és d’una manera que no sempre coincideix amb la perspectiva dels juristes. És difícil que una institució d’aquest abast canviï.” Per fortuna, al costat de l’empresari del nostre país hi ha professionals conscients de la realitat actual, com és el cas de Francesc Oñate, que l’ajuden a fer front a tots els obstacles als quals s’enfronta i s’enfrontarà en el futur.
