Text del 2001
Isabel Pedrola als tretze anys estava fascinada per les històries d’advocats que veia a la televisió i va decidir que ella també s’hi dedicaria. Tothom li deia que tenia prou memòria per recordar les lleis i, a més, sabia que convertint-se en lletrada podria ajudar molta gent. “Després vaig descobrir que precisament el dret penal, que era el que més havia vist per televisió, era el que menys m’agradava, en canvi, em sentia molt atreta pel dret d’empresa.”
I va ser per aquesta raó que es va matricular a la Universitat Autònoma: “Allà s’escollia especialitat des de primer curs i això em va permetre encaminar-me cap on volia, però després de tercer van canviar el pla d’estudis i vaig decidir acabar la carrera a la Central, que em quedava més a prop de casa i m’oferia les mateixes assignatures.”
No obstant, la teoria no era suficient com per sentir-se prou segura en un futur, per això va voler posar-se a treballar ben aviat: “Durant tota la carrera havia fet feinetes de cangur i classes particulars i a quart estava treballant per a una família en què el senyor era advocat i em va agafar de passant tan bon punt vaig haver fet la majoria d’edat, que aleshores encara era als 21 anys.”
Al despatx d’Alemany Zaragoza, doncs, Isabel Pedrola va començar a tocar el dret laboral d’empresa, que més tard es va convertir en la seva especialitat: “Allà es portaven en exclusiva assumptes d’aquestes característiques i això em va ajudar a l’hora de buscar un altre bufet per poder continuar aprenent.”
A finals dels setanta el dret laboral era una disciplina força desconeguda per a la majoria de lletrats catalans: “Hi havia judicis d’amnistia, temes que ara ni tan sols existeixen, però a la vegada es començaven a veure els primers expedients de crisi i els sindicats es feien sentir una mica més cada dia.”
Els assumptes laborals, doncs, van deixar de ser cosa exclusiva de gestors per anar a parar també a mans de professionals del dret: “Parallelament a tot això, el 1978, uns deu catalans vam obtenir una beca per anar a Estrasburg, en uns moments en què Espanya veia encara molt llunyana l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea.”
Isabel Pedrola encara recorda el menyspreu que sentien molts companys i professors davant dels alumnes que venien de l’Estat espanyol: “El primer any van aconseguir que ens sentíssim malament, però tant Montserrat Puiggalí com jo vam tornar-hi l’any següent, ja que l’assumpte europeu ens havia enganxat i teníem molt clar que allà hi anàvem a aprendre. Realment, els vam sorprendre a tots quan vam ser les primeres de la promoció.”
Aquesta experiència europea les va convertir en unes especialistes en dret comunitari en aquella època, i tant l’una com l’altra han seguit interessant-s’hi fins al dia d’avui: “Llavors era una cosa totalment nova, innovadora i que a la facultat ni tan sols ens havien esmentat. Després, he continuat fent postgraus i assistint a cursos sobre el tema i ja fa molts anys que sóc membre de la comissió de Dret Comunitari. La gent no acaba de copsar els avantatges d’Europa i, en canvi, en veu els inconvenients, però estic convençuda que, a la llarga, tots n’estarem contents i que, encara que no ho sembli, no queda tant per recórrer: moltes lleis espanyoles ja són clavades a les comunitàries.”
De tornada d’Estrasburg, tanmateix, les coses no van ser tan senzilles com s’havia imaginat: “Vaig començar a buscar feina a diverses empreses, i a totes em van negar un lloc de treball perquè era dona. Arribava al final de les seleccions, però en el moment que veien que sota d’aquell número hi havia un nom de dona, em deien que no em necessitaven. En alguns llocs van ser descaradament clars i això em va servir, almenys, per tenir la certesa que no és que jo no servís per a la feina, sinó que simplement no volien una dona en el seu staff.”
Arran de tot això, va acceptar la proposta d’integrar-se en una organització en què podia obrir el seu despatx independent si es comprometia a portar els casos que ells mateixos li farien arribar: “Va ser aquell mateix any, el 1980, que va sortir l’Estatut dels Treballadors i vaig aprofitar per formar-me en qüestions fiscals que anaven molt lligades al dret laboral, que era el que més m’arribava, sovint de mans dels mateixos companys, que sabien que jo havia treballat de passant en assumptes d’aquesta mena.”
Però el periple encara no havia acabat: “L’any següent vaig contactar amb uns comptables i, com que allà on estava no acabava d’encaixar la meva figura com a dona advocada i independent, em van proposar que obrís un despatx i ells em donarien feinetes i col·laboraríem plegats. Va ser llavors que vaig aprendre a fer nòmines i seguretats socials, que fins aleshores no havia tocat, però el bufet se’m va fer petit i vaig decidir finalment plantar-me on estic a dia d’avui.”
És així com, del 1980 ençà, Isabel Pedrola ha fet créixer un despatx on “en aquests moments porto un 95% de dret laboral i, d’aquest, un 80% correspon a empreses i la resta a assumptes relatius a treballadors, perquè penso que és molt bo no deixar mai de veure les dues cares d’una mateixa moneda.”
Des de fa ja nou anys, l’advocada M. del Mar Reig col·labora amb ella: “Vaig creure necessari tenir un Departament de Gestió, a més de l’assessorament jurídic pròpiament, perquè hi havia clients que volien deixar-ho tot a les meves mans i no preocupar-se de buscar un gestor que els fes la paperassa. I la Mar és en aquests moments la directora del Departament, a més d’actuar com a advocada, tant en el camp laboral-contenciós, com en el dret fiscal i contenciós-administratiu, que sovint estan lligats amb el laboral.”
En aquest equip també hi ha una altra peça important, l’advocat Sergio Maldonado, que, junt amb Mar, aviat es convertirà en soci del despatx. Començà portant assumptes de tràmit davant l’Administració, i ara es dedica més al laboral contenciós, tant de dret del treball com de la Seguretat Social, així com a alguna cosa de civil. Ell és qui porta els assumptes d’estrangeria, un tipus de consulta i de gestió que augmenta dia a dia en el nostre país: “Sovint assessorem empreses que volen contractar immigrants i són ells mateixos qui ens els envien perquè els solucionem tota la qüestió legal. Crec que és quelcom que no ens ha de preocupar excessivament, perquè Catalunya sempre ha estat un país d’acollida de gent vinguda d’altres terres. Fa cinquanta anys eren els andalusos; en fa setanta, eren els murcians; i ara que la immigració interna pràcticament s’ha acabat, no ens ha d’estranyar que continuï arribant gent. Penso, de fet, que és l’evolució lògica d’un país desenvolupat.”
Pel que fa a l’empresariat, Isabel Pedrola Roman-Naranjo ha vist com hi havia un canvi generacional important, sobretot pel que fa a la forma d’entendre l’assessorament: “Encara queden alguns empresaris d’abans, que fan les coses com volen i creuen que la teva feina és solucionar-los-les, però s’està entenent la idea que és millor prevenir que curar i busquen la persona que els aconsellarà el més adient.”
