Text del 2001
L’any 2001 va veure néixer Vialegis, un despatx d’advocats i economistes que aposta per una nova concepció horitzontal de l’advocacia i l’assessorament empresarial. Francisco Peláez n’és un dels socis fundadors i l’especialista en dret processal: “Tant els altres cinc socis fundadors, Ginés Marfà, Ignacio Castellar, Pablo Usandizaga, Ángel Blesa –l’únic economista– i Jordi Ribera, com jo mateix, desitjàvem potenciar una nova forma d’assessorament on el més important fos prestar un servei integral i personalitzat al públic en totes les àrees d’interès per a una empresa. Això significa que cadascun de nosaltres ha de tenir un contacte permanent i personal amb els seus clients.”
L’aposta cap a aquest model estructural, més proper a la tradició anglosaxona que no pas a la llatina, és un intent de donar resposta a les noves necessitats orgàniques internes i a les demandes de la societat: “És evident que els despatxos d’advocats han d’evolucionar cap a noves fórmules de gestió i d’atenció als clients. Actualment, Barcelona i Madrid es troben a l’avantguarda de l’Estat espanyol en aquestes qüestions però tot i així encara és habitual trobar-se amb petits despatxos d’advocats generalistes, on un únic professional s’encarrega de solucionar les més variades qüestions. La complexitat del món contemporani i el fet que cada cop més els empresaris i el públic en general desitgin despreocupar-se dels afers jurídics, obliga els lletrats a tendir cap a l’especialització. Per poder assolir-la, no tan sols cal un creixement horitzontal, sinó també la professionalització de la gerència dels bufets perquè el nostre objectiu és centrar-nos únicament en el nostre treball. Tots aquests canvis són positius ja que milloren el funcionament i el rendiment del despatx. No obstant això, la nostra proposta passa per adaptar alguns aspectes de l’organització interna i del sistema de treball dels despatxos d’altres països, però mai pel mimetisme que esborri els nostres senyals d’identitat. En aquest sentit, crec que s’ha de ser curós i coneixedor de la cultura autòctona i de les diferents vessants del dret a l’hora d’introduir una millora. En el cas del dret processal, l’àrea geogràfica i el context cultural marquen tota una tradició que fa impossible la còpia del sistema d’actuació i difícil l’ús de les pràctiques exportades.”
L’experiència de Francisco Peláez com a professor es remunta gairebé al moment en què acabà els seus estudis universitaris de segon cicle: “Vaig començar a impartir classes als 22 anys. Era més jove que molts dels meus alumnes, i he de reconèixer que el primer dia tenia el cor encongit dels nervis.”
Com a expert i docent universitari de dret processal coneix perfectament les característiques i dificultats que aquesta branca presenta tant per als estudiants com per als mateixos especialistes: “Quant als estudiants, el dret processal té un avantatge fonamental: la seva lògica interna. Un dels problemes dels alumnes és la seva manca de cultura judicial autòctona, que els condueix a relacionar l’exercici de la professió amb el que han pogut veure a les pel·lícules. A més, el docent ha de lluitar contra la suposada aridesa de la matèria i s’ha d’esforçar per transmetre el dinamisme i la capacitat de raonament lògic que requereix. De fet, aquest és l’objectiu més difícil d’assolir. En general, els estudiants reuneixen una gran quantitat de coneixements teòrics –cursets, idiomes, etc.– però és poc freqüent que hagin cultivat la importància de la improvisació i de la creativitat per a l’exercici real de la nostra professió. En aquest punt, els docents i el sistema universitari tenen una part de culpa important perquè es centren en la transmissió i memorització de dades i no en l’objectiu fonamental de la universitat: ensenyar a raonar. Actualment, tots els alumnes poden accedir fàcilment i des de nombrosos mitjans a les dades que els subministrem. En canvi, no és tan fàcil que trobin un espai alternatiu al de la universitat adequat per potenciar la capacitat de crítica i d’anàlisi. Pel que fa als experts, es dóna una situació contradictòria perquè hi ha molts professors universitaris de processal que no exerceixen al for. Crec que aquesta situació és comparable a la d’un cirurgià que no operés i, per tant, paradoxal, però s’ha d’entendre que existeix un sistema d’incompatibilitats que dificulta les pràctiques, a més d’una certa reticència motivada per la possibilitat que l’expert perdi un plet; tot plegat els resta l’enriquiment continu que suposa enfrontar-se a un tribunal. Afortunadament, jo sí que em vaig decidir per l’exercici professional –un cop acabada la meva tesi sobre la transacció– i ha estat molt enriquidor per a les dues vessants de la meva activitat.”
Aquesta situació anòmala es dóna en un àmbit del dret que no sempre s’ha valorat adequadament, però que està començant a viure una època de renaixement: “L’advocat estrictament processalista ha estat fins ara rara avis, ja que, com que el procés era escrit, la majoria d’advocats s’atrevia a portar plets. No obstant això, l’aplicació de la nova Llei d’enjudiciament civil potencia enormement l’oralitat dels judicis, la qual cosa obligarà a l’aparició de lletrats especialistes en processal, capaços de dissenyar i aplicar una determinada estratègia d’actuació, amb unes clares habilitats de comunicació oral i amb una aptitud per a la promtitud en el raonament.”
Actualment Francisco Peláez Sanz està immers en la coordinació d’un for processal a la facultat de dret d’Esade, on desenvolupa la seva tasca acadèmica com a director d’aquesta àrea del dret: “Després de 119 anys d’existència de la llei, en la pràctica forense es pot constatar la diversitat de formes d’entendre-la en funció del tipus de professional que la interpreti. Per això, és necessari arribar a una lectura consensuada en la qual s’integrin les diferents opcions i visions de tots els operadors jurídics. Per assolir aquest objectiu, hem reunit una sèrie de representants de cada sector –magistrats, advocats, docents, procuradors, secretaris judicials i membres de l’Escola de Jutges– per tal de debatre les diverses qüestions i assolir acords d’actuació. Ara per ara, estic molt satisfet dels resultats perquè demostren que aquesta cerca positiva pot fer que la llei esdevingui realment operativa. Els membres designats són figures reconegudes dins de l’àmbit de la seva professió pel seu nivell de coneixement i implicació, però no pas per la seva repercussió en els mitjans de comunicació o pel seu grau de controvèrsia. El nostre objectiu és millorar l’exercici de la nostra activitat, per això defugim qualsevol tipus de polèmica doctrinal entre les diferents tendències dels membres del col·lectiu.”
