Text del 2001
Francisco Javier Pérez de la Ossa resumeix en poques però encertades paraules la influència del seu pare en la seva formació i trajectòria posterior: “Em va deixar en herència, per aquest ordre, una reputació personal i professional immaculades, un títol universitari i la seva vella toga.”
Haver viscut immers des de ben petit dins de l’ambient de la judicatura i haver observat els ferms valors morals del seu progenitor, el van convèncer a seguir els seus passos professionals: “Ell va quedar orfe de pare quan tenia vuit anys i va poder estudiar gràcies a l’ajut d’un dels seus oncles. Va cursar el batxillerat a Granada i la carrera a Madrid. Seguidament va aprovar les oposicions a jutge i va ser destinat a San Mateo, un poble de la província de Castelló. Allà la família va viure un episodi que dóna mostra del tarannà del meu pare. L’any 1936, Perfecto Guía Jovani era el secretari del Partit Socialista i també l’agutzil del jutjat. El pare va patir la persecució dels grups d’extrema esquerra i va estar a punt de morir. Va ser precisament Perfecto Guía qui el va salvar, la qual cosa va permetre que la família marxés cap a Madrid. Després, un cop acabada la Guerra, va tenir l’oportunitat de retornar-li el favor i salvar-li la vida perquè havia estat condemnat per la seva implicació política en el bàndol republicà. Tot i que el meu pare mai va tornar a San Mateo, els dos homes van conservar la seva amistat durant tota la vida i al cementiri d’aquest poble castellonenc hi ha un nínxol amb la inscripció ‘Juan Pérez de la Ossa i Perfecto Guía Jovani’. Aquesta història demostra com el meu pare era abans que res un home bo i com sempre va fer tot el possible perquè la justícia resplendís contínuament. La seva figura i exemple gravaren al meu cor l’empremta de creure en el teu treball. Estic convençut que dedicar-te al que realment t’agrada et marca a foc per tota la vida. Jo he intentat sempre, tant com he pogut, seguir la seva actitud vital, però tenint en compte els meus propis interessos. Vaig decidir ser advocat per poder tocar la vida i per intentar tranquil·litzar i ajudar els altres, ja que la nostra feina fa que estiguem en contacte amb els aspectes positius, i sobretot negatius, de les persones.”
En aquest sentit, Francisco Javier Pérez de la Ossa opina que la motivació econòmica hauria de ser un factor transversal en l’exercici de l’advocacia: “Guanyar diners és molt fàcil perquè només es tracta d’inflar les minutes per darrere. Crec que el nostre objectiu és sentir-nos útils i saber que estem ajudant els altres. Per això mateix penso que els advocats hem de cobrar en funció de les possibilitats reals del nostre client.”
També en aquest punt la influència del seu pare és determinant en la seva concepció de l’exercici de la professió: “La carrera judicial mai no ha estat degudament retribuïda. L’any 1953 el pare va ser destinat a Cadis com a magistrat de l’Audiència. Aleshores, la família –formada pel pare, la mare i nou germans– estava establerta a Madrid, i ell va decidir que era poc convenient per a tots un trasllat. Per això, va demanar una excedència i començà a exercir pel seu compte fins al 1971, en què es va reincorporar a la magistratura i hi va romandre fins a la seva mort. Poc després es va poder comprar un Sis-cents, i tots els membres de la família poguérem constatar una millora substancial del nivell de vida.”
La relació del dret amb l’humanisme i amb la cultura es posa una altra vegada de relleu en l’esforç d’aquest pare per donar una formació universitària a tots els fills: “En aquella època les matrícules universitàries per a famílies nombroses eren gratuïtes i els llibres de consulta es trobaven a la biblioteca. No obstant això, només quatre dels meus germans es dediquen vertaderament a la seva professió. Els altres n’han triat de totalment diferenciades dels seus estudis inicials.”
La carrera de Javier Pérez de la Ossa com a advocat ha estat sempre lligada al món de l’empresa, però ha passat per successives etapes relacionades amb la història recent de l’Estat espanyol: “Durant la Transició, tant els advocats de les empreses com els dels sindicats vam dur a terme un esforç conciliador importantíssim per evitar al màxim les tensions. Crec que s’ha de tenir present que la figura de l’advocat d’empresa no s’entén sense la de l’advocat de sindicat, i a l’inrevés. La seva actuació va ser necessària perquè no es produís un conflicte de grans dimensions. Les demandes dels treballadors no eren realistes atesa la situació econòmica, que les feia inviables. D’altra banda, tampoc els empresaris estaven preparats per afrontar la nova situació. De mica en mica vam assolir un punt d’equilibri, imperfecte però ponderat i estable.”
Després de la turbulència dels primers anys de l’actual democràcia, les necessitats d’assessorament de les empreses es van fer paleses: “Durant una primera etapa em vaig encarregar d’assessorar jurídicament grans companyies que després van crear els seus propis departaments específics. Jo vaig optar per restar independent i no incorporar-me a cap plantilla. Per això, a poc a poc em vaig anar especialitzant en les petites empreses, i fa més de trenta anys que sóc assessor del Gremi de Flequers. L’assessorament ha anat variant a mesura que també ho feia la normativa. De manera progressiva les lleis de períodes anteriors sobre societats mercantils, fiscalitat, drets i obligacions dels treballadors, han estat substituïdes per unes altres, i l’assessor ha hagut d’anar adaptant la situació del seu assessorat a aquestes noves directrius.”
La coneixença del món de la PIME li permet denunciar la falta d’una legislació que respecti les peculiaritats i mancances d’aquesta classe d’empreses: “La legislació actual en matèria laboral no té en compte les necessitats i característiques de les firmes petites. Aquestes deficiències són esmenades, tant com és possible, per la primera instància de la judicatura, que té un coneixement de com desenvolupen les seves activitats productives. No és així, en canvi, en instàncies superiors com ara els tribunals superiors de justícia, que segueixen uns procediments d’actuació més basats en la interpretació dels textos que en el seu context.”
El món del dret ha estat present durant tota la seva vida. Primer, en l’exemple del seu pare; després, en la formació de la seva pròpia família, ja que també la seva esposa, Pilar Perelló, és advocada, i ara en la continuïtat que el seu fill gran donarà a la nissaga Pérez de la Ossa: “Jo no podré deixar als meus fills Javier –advocat–, Juan –economista– i Pablo –biòleg– una toga com a herència, perquè avui en dia ja no les tenim en propietat, però sí espero haver-los inculcat l’afecció per l’estudi, la curiositat i una idea clara del que representa la integritat personal i professional.”