Text del 2007
Has de convertir en realitat allò que el client només percep en un paper.
Frank Font Farrès és administrador i gerent de Frank Font Construccions, S.A., empresa catalana nascuda l’any 1980, en plena crisi de la construcció, a l’empara tant de la veu de l’experiència com de l’empenta de la joventut. “El meu pare tenia una gran empresa constructora i, a causa de la crisi econòmica de la dècada dels 80, va haver de tancar. Jo havia decidit deixar els estudis i li vaig proposar de començar de nou una altra vegada. En una època en què molta gent tancava el negoci, nosaltres dos n’endegàvem un altre.”
L’esforç no va ser en va, ans al contrari; l’empresa va aconseguir consolidar-se i actualment abasta un volum de feina considerable: “Tenim una quinzena d’obres anuals, de tot tipus. No ens podem especialitzar, som paletes i un paleta ha de poder fer de tot.” Comptar amb tres generacions de caps de família –el pare, l’avi i el besavi– dedicats a l’ofici aporta seguretat per encarar tot tipus de projectes.
El ventall d’encàrrecs que porta a terme l’equip de professionals de Frank Font Construccions és heterogeni: construcció de cases, blocs de pisos o naus industrials, així com rehabilitacions. Hi ha, però, un denominador comú: “La qualitat, aquesta ha estat sempre una de les nostres prioritats. Per a nosaltres, és molt més important fer una feina ben feta que el resultat econòmic de l’obra. Fruit d’aquesta inquietud, hem estat la primera constructora de Sabadell a aconseguir un segell de qualitat ISO 9001.”
A més a més, l’empresa es preocupa dels seus treballadors: “Fem reunions periòdiques amb el personal i procurem formar-lo constantment. D’altra banda, tenim un servei de postvenda molt acurat. Si ens truca un client amb algun problema, hem de ser capaços de poder-lo solucionar ràpidament. Si no quedéssim bé, ens tancaríem moltes portes.”
Aquesta és, doncs, la publicitat de l’empresa: “No gastem res en màrqueting, és més efectiu el boca a orella.”
Normalment, els vénen clients recomanats per altres clients als quals han fet una bona feina. “Per a mi cada encàrrec és un nou repte, és començar de zero. Totes les feines que fem, siguin més o menys importants, me les miro amb afecte i amb orgull. I la màxima preocupació que tinc en cadascuna és no fer un nyap. No vull que uns anys després d’haver acabat una casa em truquin perquè hi hagi fet alguna cosa malament. M’agrada deixar edificis, cases o naus on els clients puguin viure o treballar bé, on se sentin a gust.”
Tot constructor hauria de tenir en compte que aquesta feina implica tenir a les mans els sentiments i les esperances de la gent. “Has de convertir en realitat allò que el client només percep en un paper.”
Per al senyor Font, la construcció és un ofici creatiu. “No hi ha dues obres iguals. Fins i tot quan edifiques un grup de cinc cases, la primera mai no és igual que l’última, no saps per què, però tenen petites diferències i has d’estar molt atent. El problema d’avui en dia és que de professionals de l’ofici ja en queden ben pocs.”
Per aquest motiu, els responsables de la constructora cuiden molt tant la formació dels treballadors com la relació amb ells. “Tots els nostres caps d’obra, encarregats, personal d’obra i oficina són persones de màxima confiança. A més, treballem en una dotzena d’obres a la vegada, repartides per diferents indrets, i no puc passar cada dia per totes. Necessito poder confiar en els meus professionals, que supervisen la feina escrupolosament.”
Tanmateix, la dimensió dels encàrrecs els obliga sovint a subcontractar personal. “Normalment, si construïm una casa només ho fem nosaltres i subcontractem oficis molt concrets, d’altres rams, com poden ser fusters, lampistes o vidriers. Però si fem un bloc de pisos o una gran nau industrial, hem de subcontractar professionals perquè no tenim prou personal per abastar-ho tot. Tot i així, hi ha treballs específics que només fa gent de casa, sobretot pel que fa als acabats, ja que només ells coneixen l’alt nivell de qualitat amb què volem lliurar la feina.”
La seguretat a les obres ha fet un salt qualitatiu: “Amb la normativa, tot i que és recent, s’ha avançat molt. Fa pocs anys era impensable veure els treballadors amb casc al cap, i ara, en canvi, la majoria el porten. La veritat és que tota la gent jove que entra al ram està molt conscienciada pel que fa a la seguretat. Els més grans també l’accepten, però la generació del mig és la més rebeca.”
Un dels entrebancs per acabar de deixar enrere la inseguretat, segons el senyor Font, és l’arribada de mà d’obra immigrant: “La manera d’actuar en els seus països, respecte d’aquests temes, és diferent.”
Les resistències dels treballadors es resolen “amb educació i inflexibilitat. Més d’un vegada m’he trobat que arribo a una obra i veig algú sense casc. Quan em diu que se l’ha oblidat a una altra obra, li dic que deixi allò que fa i se’n vagi a buscar-lo. D’aquesta manera no se’l torna a descuidar, perquè li has cridat l’atenció.”
La subcontractació d’altres empreses no suposa un risc afegit si es fan les coses bé: “Coneixem les empreses que subcontractem, perquè sempre treballem amb les mateixes i, tot i que constantment porten gent nova, ningú no pot entrar a l’obra sense els seus papers i sense formació en seguretat.”
Per al senyor Font, l’arquitecte i l’aparellador han de tenir una qualitat comuna: “Han d’entendre la construcció. Una filigrana que pot quedar molt bé en un paper has de saber portar-la a la pràctica. Quan les discussions s’eternitzen i no s’arriba a solucions concretes, no anem per bon camí. Però quan parles amb un aparellador i veus que en sap tant com tu, llavors tot anirà bé. Per a l’arquitecte, que és l’artista, pot semblar un contrasentit entendre-hi molt de construcció, perquè s’adona que hi ha més límits. Tot i així, penso que com més hi entén, més s’atreveix a innovar i a proposar coses diferents, perquè sap com fer-ho.”
Pel que fa a la introducció de nous materials, la constructora “ha de fer un esforç per aprendre i estar al dia. S’ha de tenir molt clar que estem al servei del client. La nostra responsabilitat és avisar-lo dels problemes amb què es pot trobar. Si hi ha dubtes, estudiem els problemes plegats. Donem la nostra opinió i busquem la millor solució tècnica. Saben que coneixem l’ofici i ens escolten.”
Frank Font Farrès és un constructor de mena. “La construcció és la meva vocació i el meu ofici. Sóc paleta, de tota la vida, i n’estic orgullós. El meu aprenentatge ha estat de carrer i d’oficina. En Josep Font, el meu pare, em va dir que no em podia dedicar a la construcció sense aprendre l’ofici. I quan acabàvem de l’obra, a les sis de la tarda, anàvem també al despatx a fer la feina necessària: pressupostos, factures, a passar albarans, demanar material…”
El seu pare ha estat un pilar fonamental a la seva empresa i a la seva vida: “Em va inculcar les ganes de treballar i la constància, i va ser un gran mestre. Sense ell no hauria arribat on sóc ara. Hem estat un bon equip: ell amb la seva experiència i jo amb la força de la joventut. Ens hem complementat molt bé.”
