Text del 17-11-2009
Els nostres productes s’utilitzen en cosmètica, farmàcia, alimentació, plàstics, pintura, ceràmica, construcció, etc. Els colorants i els pigments són a tot arreu; per això, una de les nostres estratègies sempre ha estat diversificar el mercat i el risc.
Pel que fa als components, ens regim per les normes europees, que són molt estrictes.
El mercat espanyol està moribund, per això hem passat d’exportar un 34% a un 75%. Avui Fredcolor ven a 46 països.
Hi ha 800.000 immigrants arribats de fa poc que estan cobrant prestacions sense perspectives de poder reincorporar-se al mercat de treball. Van ser convidats a quedar-se al país, i avui són víctimes d’aquesta irresponsabilitat.
L’holandès Fred H. De Bruijn és director de Fredcolor des del 1998. “Fredcolor és hereva d’una altra empresa anterior, amb 30 anys de trajectòria. La vaig constituir per un problema que em plantejava la Llei de Successions. Llavors tenia 60 anys, però, en certa manera, es pot dir que vaig començar de nou.”
L’experiència empresarial del senyor De Bruijn començà l’any 1968, en estreta col·laboració amb el seu soci d’aleshores, Joan Galí. “Vam ser els primers a fabricar un color granulat per tenyir el plàstic.”
En conseqüència, Fredcolor, com es pot deduir, es dedica a la fabricació de colorants i pigments. “Els nostres productes s’utilitzen en cosmètica, farmàcia, alimentació, plàstics, pintura, ceràmica, construcció, etc. Els colorants i els pigments són a tot arreu; per això, una de les nostres estratègies sempre ha estat diversificar el mercat i el risc.” Actualment, Fredcolor dóna feina a 16 persones, i entre la seva clientela hi ha moltes companyies multinacionals.
La fabricació de Fredcolor es fa a Catalunya (a Castellar del Vallès) i a la República Txeca. Les seves matèries primeres són d’origen mineral i orgànic. L’òxid de ferro, per exemple, resultant del sulfat de ferro, és una de les més habituals. “Treballem amb grans quantitats, perquè el consum de colorants i pigments és molt gran. Pel que fa als components, ens regim per les normes europees, que són molt estrictes. Són controls de qualitat sanitaris, per evitar la toxicitat.”
Estar al dia de totes les reglamentacions no és gens fàcil. “És un esforç que moltes empreses no poden assumir. I més d’una ha hagut de tancar per aquest motiu.”
El responsable de Fredcolor és honest quan confessa que ell ven algun colorant del qual és totalment contrari. “A Espanya, el bressol de la paella, es venen cada any 300 tones de tartrasina, un colorant usat per acolorir les paelles que provoca al·lèrgia al 3% de la població mundial. Jo, particularment, sóc partidari dels colorants naturals, com ara el safrà, però són més cars. Nosaltres venem tartrasina a contracor: què hem de fer si és legal i ens en demanen?” Un altre ús habitual dels colorants en alimentació es dóna en els embotits i la carn.
Entre d’altres sectors, l’entitat treballa també per a la indústria petrolífera. “Fem els colorants que s’utilitzen per distingir visualment els diversos tipus de gasolina, que altrament serien totalment incolors i eviten d’aquesta manera tot tipus de frau.”
També fabriquen colorants per a espelmes. Sorprèn, així mateix, que s’emprin colorants en la fabricació de formigó. “Hem entrat en aquest camp fa relativament poc, però amb molta força, amb una tecnologia molt avançada que proporciona un color més intens a un preu més baix i amb un sistema líquid, una novetat que la nostra competència directa, que és Bayer, no té.”
Avui dia, Fredcolor disposa d’una quota de mercat del 14%. La recerca i el desenvolupament són vitals en la seva estratègia de creixement i diversificació. “Tenim cinc persones investigant constantment, amb discreció però amb constància, sobretot en l’àmbit de la nanotecnologia. En el camp dels nanopigments hi ha moltíssim camí a córrer. Estic molt satisfet d’haver fet aquesta aposta que ens catapulta segle xxi enllà.” Un dels primers fruits d’aquesta recerca és l’òxid de ferro transparent, que se subministra ja en 0,1 Mu.
Fred H. De Bruijn recorda quan va tenir els primers indicis que s’acostava una crisi. “El mes de setembre de l’any 2008, abans que el Govern central fes la primera compareixença al respecte, teníem rècord en vendes. En canvi, el plec de comandes era insignificant. Això ens va alertar del tsunami que s’acostava, com ja havia passat abans el 1974, el 1980 i el 1992. L’experiència d’aquestes tres crisis ens va ajudar molt.”
La primera mesura que va prendre el senyor De Bruijn fou convocar tot el personal. “Els vaig dir als 32 treballadors que havia de prescindir de la meitat de la plantilla. No tenia més remei. Els vaig demanar quina indemnització volien cobrar, perquè no volia maldecaps per això. Resultat: els que van plegar, ho van fer contents. I vaig pagar de la meva pròpia butxaca.”
La segona mesura va ser acudir als bancs a aclarir la situació financera de l’empresa. “Per sort, estava en una situació òptima, ja que mai no l’hem descapitalitzada. Tots els guanys els hem anat reinvertint. Tot i així, com que la cosa pintava malament –el novembre les vendes ja havien baixat un 50%–, i en previsió d’ulteriors problemes, vaig preferir netejar tots els crèdits.”
El sacrifici ha valgut la pena i el pitjor ja ha passat. “Després de set mesos seguits d’una davallada dràstica de les vendes –en algun mes, del 60%–, des del juliol del 2009 hem començat a remuntar.”
A banda de les mesures de sanejament ja esmentades, el director de Fredcolor també decidí intensificar les exportacions. “El mercat espanyol està moribund, per això hem passat d’exportar un 34% a fer-ho un 75%. Avui Fredcolor ven a 46 països.”
Entrant en la dimensió més política de la crisi, Fred H. De Bruijn parla clar i català: “La gestió de la crisi del senyor Zapatero és un desastre. No ha tingut en compte que, quan un Estat injecta diners al sistema, una de les futures conseqüències és la inflació. De la deflació se sol passar a la inflació, només cal haver llegit una mica d’història econòmica dels països per saber-ho. Ja veurem quina solució màgica improvisarà llavors el President.”
Al seu parer, el més greu que ha fet el Govern és no ajudar el teixit empresarial. “Aquesta irresponsabilitat no és només atribuïble a l’Executiu, sinó també a l’oposició, només preocupada a recuperar el poder com sigui. Però, irresponsable, sobretot, ho ha estat la banca: donar hipoteques pel 110% del seu valor acaba tenint, forçosament, conseqüències funestes. I el Govern no només fou incapaç de preveure-les: el pitjor de tot ha estat el fet que, amb l’erari públic, ha volgut tapar la mala gestió dels banquers.”
Creu que una de les seqüeles més greus de la crisi serà la desindustrialització del país. “La crisi ha accelerat la fallida de moltes empreses que ja no seran mai més substituïdes. Bona part de la nostra competència, per exemple, ha desaparegut.”
Com a empresari que es relaciona diàriament amb multinacionals de tot el món, està en una situació de privilegi per copsar l’actual imatge internacional d’Espanya. “En aquests moments, Espanya està considerat el pitjor país d’Europa. Quan un ministre de Treball, quan hi ha 1.800.000 aturats, vaticina que no se superaran els dos milions, i poc després se superen els quatre, és evident que algú no té gaire idea del que està parlant.”
Per al senyor De Bruijn, les arques públiques no es poden permetre pagar prestacions d’atur a centenars de milers d’estrangers. “Hi ha 800.000 immigrants arribats de fa poc que estan cobrant prestacions, que viuen aquí sense una perspectiva clara de poder reincorporar-se al mercat de treball. Què en farem quan s’acabin les prestacions i el mercat laboral no els demandi? Van ser convidats a quedar-se al país, i avui són víctimes d’aquesta irresponsabilitat.”
