Text del 12-05-2009
El Govern estatal pren mesures pensant en les multinacionals, tasca absurda perquè tothom sap que, per la pura lògica de la deslocalització, acabaran marxant tard o d’hora.
L’empresa Interdiana va néixer a Granollers amb el nom de Diana, S. A. de piensos, i s’ha dedicat sempre a la fabricació de pinsos. Els seus fundadors foren les famílies Margarit i Godia. Com comenta el seu actual director, Joan de Palol i Basagaña, “la companyia ha tingut diferents evolucions i diferents fàbriques de pinso. Actualment estan obertes les fàbriques de Pamplona i Girona.”
En els seus moments àlgids, Interdiana, a més de pinsos, criava i comercialitzava el 30% dels vedells d’Espanya. “Avui, una empresa amb les característiques d’Interdiana que mogui tants vedells no existeix.”
Les coses van canviar amb la crisi de les vaques boges, que va obligar la firma a prescindir dels vedells. “Vam deixar només uns 300 caps, no tant per comercialitzar-los, sinó perquè al propietari li segueix agradant tenir-ne. Vam tornar a dedicar-nos als pinsos per força.”
Tot i així, fa dos anys es diversificaren de nou. “Introduírem una innovació al mercat, en aconseguir que la carn de pollastres i de conills, alimentats amb un pinso especial, portés omega 3, que són uns àcids grassos insaturats amb propietats beneficioses per a la salut. Tant els conills com els pollastres són animals molt bàsics digestivament, i això fa que la seva carn assimili amb facilitat els components del pinso, com el nostre omega 3, que extraiem d’un oli de peix que importem de Xile.”
L’èxit de la innovació va fer que avui dia Interdiana sigui molt més que una fàbrica de pinso. “Vam crear l’àrea Interdiana Food, que comercialitza pollastres i conills amb omega 3 i sense.”
Interdiana Food és “neix a partir de la crisi de les vaques boges, quan els bancs van començar a deixar de renovar les pòlisses de crèdit de la majoria de les petites empreses productores. Molts dels nostres proveïdors i clients, grangers tots, havien perdut així la possibilitat de sortir- se’n, ja que són empreses familiars sense liquiditat.”
Si li sumem la grip aviar que va aparèixer després, s’entén que el sector estigués molt tocat. “Davant aquesta situació, a Interdiana vam fer un canvi estratègic oferint un tracte als ramaders: ells ens compraven els pinsos –que nosaltres els finançaríem– i nosaltres ens quedàvem els seus conills i pollastres. El resultat és que molts s’han acabat unint a Interdiana. Ha estat la seva taula de salvació i, per a nosaltres, una nova àrea de negoci.”
En l’actualitat, Interdiana controla tot el procés carni (pinso, granges, escorxador, transport i col·locació a botigues) i només depèn d’ella mateixa. Això s’ha traduït en un augment considerable de vendes d’animals. “Hem reduït costos, fet que ens ha permès pagar un bon preu als proveïdors, amb la garantia que Interdiana es queda tots els pollastres i els conills que produeixin.”
Tot aquest entramat de producció i comercialització s’ha muntat en dos anys i partint de zero. “Francesc Margarit, que és el propietari de la companyia i fill d’un dels fundadors, fou qui ho impulsà, i va comptar amb mi per tirar-ho endavant, ja que jo tenia molta experiència al camp de la distribució alimentària.”
Interdiana produeix uns 9.000 conills i uns 75.000 pollastres setmanals. “En l’àmbit dels pollastres som una empresa petita; en el dels conills, en canvi, som el primer productor de la província de Girona.”
A més de pinsos per a conills i pollastres, alimenten també porcs i vedells. “Estem produint quatre milions i mig de quilos mensuals, però doblant el torn tenim capacitat de produir-ne vuit. És als nostres plans aconseguir més volum de negoci fins que la nostra fàbrica funcioni al 100%.”
Interdiana està fent assaigs d’exportació a Romania i Bulgària. “Sortir a fora amb carn no congelada és complicat. A més, el cost del transport ho encareix molt. D’exportar pinso no cal ni parlar-ne, perquè transportar-ne a més de 200 km ja no és rendible.”
Des de la Generalitat s’està elaborant una normativa que garanteixi el benestar dels animals de cria. “Això acabarà tenint un cost. Quan es parla de normatives europees de compliment general ho trobo encertat. Ara bé, quan es tracta de normatives només aplicables als productors de Catalunya, sobretot en època de crisi crec que ens fan menys competitius respecte a productors d’altres zones. Catalunya és un país amb tradició ramadera, però muntar-hi una explotació és molt més car que muntar-la a altres comunitats. L’Administració catalana posa les coses més difícils.”
Joan de Palol considera que “la clau de l’èxit d’una empresa rau en posicionar al mercat un producte diferenciat. Cada empresa ha de buscar el seu omega 3. Nosaltres vam ser els primers a Espanya en incorporar aquests components a la carn de pollastres i conills.”
Però no hi ha prou amb un producte diferenciat perquè el mercat és canviant, i cal saber adaptar-se a les noves realitats. “El producte amb el valor afegit de l’omega 3 és lleugerament més car i amb la crisi n’ha baixat la demanda. Tanmateix, gràcies al omega 3, el nostre producte bandera, ja tenim renom i avantatge en el mercat i podem vendre bé el producte sense omega 3.”
Sobre les mesures del Govern central per pal·liar la crisi, el senyor Palol mostra una posició crítica. “Falta coherència. A diferència de la resta d’Espanya, Catalunya té un percentatge molt alt de PIME, que són les que sustenten la nostra economia. El Govern estatal, però, ignorant la nostra realitat, adopta mesures pensant més en les multinacionals, tasca absurda perquè tothom sap que, per la pura lògica de la deslocalització, les multinacionals acabaran marxant tard o d’hora.”
El gran problema de les PIME és la retallada sistemàtica dels crèdits bancaris, que han afectat fins i tot empreses rendibles. “El Govern ha posat en marxa una sèrie de crèdits, però sense avalar-los. La seva concessió segueix estan en mans dels bancs, que continuen igual de reticents. El resultat de tot plegat és que moltes PIME catalanes estiguin tancant.” Creu el senyor De Palol que l’ajuda donada als bancs s’hauria d’haver deixat directament a les empreses, amb diners o amb forma d’avals.
