Text del 2002.
“Sense defugir cap obligació, tots hem de contribuir des de la nostra parcel·la a la formació integral del jovent”
Mossèn Lluís Portabella i Rafael Manel Mercado representen la Fundació d’Escoles Parroquials de l’Arquebisbat de Barcelona. El primer n’és el president del Patronat que la regeix i el segon el director-gerent.
Els orígens de l’entitat ens traslladen 15 anys enrere: “La Fundació d’Escoles Parroquials va néixer gràcies a la intuïció d’un personatge entranyable a casa nostra, el cardenal Jubany, aleshores arquebisbe de la capital catalana.” Ara bé, no hem d’oblidar que “abans que es creés la institució, a la diòcesi de Barcelona ja hi havia escoles parroquials.” L’objectiu principal del cardenal Jubany, doncs, “era oferir a tots aquests centres la possibilitat d’agrupar-se sota una mateixa entitat.”
Per a mossèn Lluís, aquesta agrupació era necessària, no en va “després de la Transició, les escoles havien experimentat una transformació considerable i requerien una administració adient. En aquell moment calia tancar alguns centres i millorar gairebé tots els altres.”
“És a través de les parròquies que, en un principi, s’estableix la finalitat educativa de l’Església. La doctrina cristiana ha estat molt unida a la cultura. Aquelles primeres classes de catequesi són la guspira del que desprès es convertiria en escoles de cultura”, assenyalen. Tradicionalment, les escoles parroquials s’han caracteritzat pel seu profund arrelament als barris: “Sempre han gaudit de la simpatia dels veïns.”
Els seus responsables mai no han volgut convertir-les en fortaleses aïllades de la resta del món: “Són centres d’ensenyament amb els mateixos principis i normes fonamentals que la resta d’escoles, amb la seva pròpia peculiaritat.”
Ara bé, val a dir que les característiques de les escoles parroquials que integren la Fundació “no són uniformes. Cadascuna sorgeix d’una manera. Hi ha algunes, que es van unir a l’entitat quan aquesta es va fundar, d’altres provenen d’algunes congregacions religioses…”
Conscient que cada centre és un món, aquesta institució barcelonina sempre ha valorat i respectat les diferències que puguin haver-hi. Avui la Fundació és titular i responsable de “la gestió integral de 16 escoles. A més a més, assessorem 14 centres més des de diversos punts de vista: laboral, fiscal, pedagògic…”
En xifres, la Fundació respon de més de 12.000 alumnes de la diòcesi de Barcelona, “la majoria distribuïts entre els barris perifèrics de la ciutat comtal, tot i que també n’hi ha al centre de la capital, a l’Hospitalet, a Terrassa i a la Garriga.” El senyor Mercado, director-gerent de l’entitat, afirma que “en aquests moments tenim coberta la totalitat de les places de les escoles. Fins i tot tenim llista d’espera.” Afegeix, però, que la seva única aspiració és “servir la comunitat.”
Tota aquesta xarxa d’escoles té com a objectiu “educar els joves en els valors cristians i humans. Segons Sant Agustí, tot valor humà és un valor cristià. El valor fonamental del cristianisme és l’amor al proïsme i el respecte a les persones que porta cap a Déu. Intentem que els pares interessats que el seu fill rebi una educació religiosa trobin a casa nostra la resposta que esperen.”
No obstant això, tots dos són conscients que “on es troben les escoles hi ha persones de fe catòlica i d’altres que no tenen aquesta fe.” Amb la voluntat de ser conseqüents amb “la realitat del barri, el primer que fem saber als interessats en els nostres centres és que tenim una opció educativa que coincideix amb els principis cristians, si bé estem oberts a tothom. No volem convertir-nos en una institució elitista. Des del Concili Vaticà, l’Església té molt clar el principi de la llibertat religiosa”, ens recorden. En conseqüència, “no podem ni volem imposar res als nostres alumnes.”
Prova que l’entitat té les portes obertes a tots els ciutadans és el fet que a les seves aules hi hagi “alumnes de 54 nacionalitats diferents, entre ells molts de magribins, de pares musulmans.” El tractament i l’educació que reben aquests nois i noies és el mateix que el de qualsevol altre estudiant: “Incidim de manera especial en la qüestió de la llengua. Des del primer dia hem apostat pel català com a vehicle d’ensenyament.”
És interessant destacar el fet que “els responsables dels nostres centres són laics. La intervenció dels capellans és escassa, perquè el nostre nombre és molt reduït i no disposem de gaire temps per actuar-hi. Som un exemple d’una acció d’Església que encapçalen professionals no pertanyents al clergat.” Segons mossèn Lluís, doncs, “aquest pot ser un senyal profètic del paper que jugarà la cooperació en el futur de l’Església.”
Els centres de la Fundació són de llar d’infants, primària, secundària, batxillerat i educació especial. Aquesta darrera està adreçada als “nens que no assoleixen les competències mínimes per accedir al graduat escolar en una escola ordinària. Els programes fan que rebin una formació adequada de manera que puguin desenvolupar les seves capacitats per a la transició a la vida adulta.” Els encarregats d’impartir les classes a aquests alumnes són “titulats en educació especial, fisioterapeutes, logopedes, mestres de taller, etc.” El president del Patronat subratlla que “un dels nostres objectius actuals és atorgar una atenció particular a les escoles especials.”
La Fundació d’Escoles Parroquials disposa fins i tot de “centres de formació professional adaptada, que donen als joves amb dificultats les destreses imprescindibles per a desenvolupar-se professionalment en el món laboral i les certificacions d’especialització en els rams de l’hosteleria, l’administració i la fusteria. L’índex d’integració al món professional dels nostres estudiants és molt elevat. La demanda de places és tan important que fins i tot ens caldria inaugurar noves escoles per abastar les necessitats reals dels joves.” Pionera en aquest tipus d’ensenyament, aquesta institució gaudeix del vistiplau de l’Administració.
Mossèn Lluís Portabella no vol deixar d’esmentar que el seu principal desig és que “entre els pares i el personal directiu de tots els nostres centres s’establís una relació més seriosa. Ens agradaria unir esforços. Ara bé, tenim molt clara quina és la funció dels pares i quina és la dels docents.” D’altra banda, el gerent de la Fundació vol fer constància que “el pare i la mare són els primers educadors, i no han de delegar les seves tasques en l’escola. Tampoc els mestres, professors i la resta del personal del centre escolar no poden assumir una responsabilitat que és paterna. Sense defugir cap obligació, tots hem de contribuir des de la nostra parcel·la a la formació integral del jovent perquè arribin a ser bons ciutadans compromesos amb la societat.”
