Text del 2002.
“L’Orfeó Català i el Palau de la Música han estat sempre un referent per al nostre país i un element de reivindicació de les nostres arrels i identitat col·lectiva”
Si hi ha un edifici carismàtic i representatiu de la societat i la història catalanes del segle XX, aquest és, sens dubte, el Palau de la Música Catalana. Aquesta singular construcció modernista “d’estil exuberant que tant fascina els nostres visitants”, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, es va començar a construir l’any 1905 per allotjar la seu social de l’Orfeó Català, una institució de música coral que havia estat fundada per Lluís Millet i Amadeu Vives l’any 1891 i que va tenir diversos domicilis a Ciutat Vella. Per acabar amb l’estacionalitat del seu emplaçament, els responsables de la institució van encarregar a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner l’edificació d’un recinte que permetés la posada en escena de les seves actuacions i també la seva preparació i vida quotidiana de la institució. L’espai va ser inaugurat el 9 de febrer de 1908 i d’aleshores ençà es va convertir en un dels principals escenaris de la vida musical de la capital catalana. Si l’òpera s’ha identificat sempre amb el Teatre del Liceu, la música coral, orquestral i de tipus popular s’ha relacionat des de llavors amb un recinte que ha protagonitzat alguns dels més destacats i simbòlics successos de la història catalana contemporània, en concret i molt especialment els actes de reivindicació que Jordi Pujol i Soley hi va dur a terme l’any 1960: “L’Orfeó Català i el Palau de la Música han estat sempre un referent per al nostre país i un element de reivindicació de les nostres arrels i identitat col·lectiva, i més encara en les èpoques més obscures i difícils del nostre passat recent. Això explica el considerable augment de socis que l’Orfeó va tenir durant la dictadura franquista. Moltes d’aquestes persones no eren pas amants de la música, però amb aquesta annexió volien donar un testimoni del seu sentiment nacional i de rebuig contra la situació política existent.”
La devoció i identificació de la societat catalana envers el Palau no han estat exclusives; també els músics i cantants nacionals i estrangers li han brindat el seu suport incondicional: “La sensació generalitzada és la de sentir-s’hi molt acollits i còmodes. Certament, hem tingut la fortuna de veure actuar moltes de les més prestigioses figures de la música, com ara el director d’orquestra Herbert von Karajan o el nostre Pau Casals, i tants d’altres intèrprets no únicament després de consagrar-se, sinó quan eren pràcticament desconeguts i la seva capacitat de convocatòria era menor.” La vinculació de Pau Casals amb l’Orfeó Català i amb el Palau de la Música va ser sempre molt estreta. El violoncel·lista feia el seu primer concert en la sala barcelonina, després de la seva inauguració, el 10 d’octubre de 1908. Aquesta estreta connexió ha quedat reflectida en la participació de l’Orfeó Català en el Patronat de la Fundació Pau Casals. Per altra banda, la rellevància de les figures que intervenien al recinte va ser instantània, tal com ho demostra el fet que el mateix any de la seva inauguració Richard Strauss hi acudís amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín.
La necessitat, però, d’adaptar-se als nous temps i a les noves necessitats d’ús va fer que els responsables de l’Orfeó Català, la institució propietària des de la seva creació del Palau de la Música, es proposessin la seva remodelació i adaptació. El projecte de reforma s’encarregà a l’estudi d’Arquitectes Tusquets Díaz, i no només es renovaren les instal·lacions, sinó que també es van fer més grans. Les obres es perllongaren des del 1982 fins al 1989 i convertiren el Palau en una sala de concerts moderna i polivalent. Al mateix temps que s’efectuaven tots aquests canvis arquitectònics, la institució centenària de l’Orfeó Català encetava el 1990 una nova iniciativa de la mà del seu president, el senyor Fèlix Millet i Tusell: la creació d’una Fundació per fomentar la cultura musical a Catalunya.
El mateix senyor Millet explica quin és el seu nexe d’unió amb la institució i l’edifici: “Un dels dos fundadors de l’Orfeó Català, Lluís Millet, era el germà del meu avi. Jo no el vaig arribar a conèixer personalment però el meu pare me’n va parlar força. Lluís Millet era un home de profundes conviccions religioses. I també un fervorós catalanista, però amb un tarannà obert i dialogant, molt allunyat de qualsevol mena de radicalisme. Aquesta perspectiva oberta li va permetre prendre decisions aleshores no sempre enteses per l’opinió pública, però molt intel·ligents. Una d’aquestes iniciatives va ser organitzar actuacions fora de Catalunya, entre altres a Madrid. L’Orfeó era aleshores una de les agrupacions corals més importants del món, i l’oncle del meu pare estava convençut que una manera de fer país era anar a cantar a la capital de l’Estat espanyol mostrant la qualitat del cor.”
Lluís Millet va ser el fundador d’aquesta entitat i la presidència romangué dins de la família: “El segon president va ser el meu avi, Joan Millet. Es dóna una curiosa circumstància en aquest sentit, perquè anys després també ho va ser el meu pare i ara jo tinc aquest honor, mentre que el germà del meu avi, el seu fill, Lluís Maria, i el seu nét, Lluís, han estat directors de la institució. Així, doncs, podem parlar d’una branca de presidents i d’una altra de directors a la família.” El càrrec de president de l’Orfeó és elegit democràticament entre una sèrie de candidats, mentre que el caràcter més executiu i gestor del director fa que sigui de designació directa.
A l’hora de parlar del Palau de la Música, de l’Orfeó Català i de la Fundació s’ha de distingir clarament entre l’edifici que allotja les sessions musicals i la institució de la qual és seu social: “Som una organització econòmicament independent: d’una banda tenim el suport dels patrons que ens ofereixen ajut i assessorament i, de l’altra, ens autofinancem a través de diversos mitjans, els més importants dels quals són les aportacions que realitzen institucions privades i persones particulars –sota quatre modalitats diferents: els membres d’honor, els membres protectors, els patrocinadors i els amics del Palau–; una altra important font d’ingressos és la celebració dels diversos cicles de concerts; finalment, les visites organitzades que es fan des de les 10 del matí fins a les 4 de la tarda i que apleguen unes 130.000 persones cada any, el 80% de les quals és d’origen forà, i el lloguer de les nostres instal·lacions per organitzar actes privats, com ara casaments, juntes directives, conferències, etc. Aquestes activitats demostren un altre cop la importància que la societat catalana concedeix al Palau com a espai emblemàtic on desitja celebrar esdeveniments especials. Al mateix temps, el Palau també està disponible perquè tinguin lloc altres iniciatives musicals. En aquest sentit estem oberts a tot tipus de música –clàssica, catalana, pop– perquè pensem que tota la música és bona mentre s’interpreti bé. En aquests casos, però, segons el tipus d’esdeveniment, és de vegades necessari reforçar la vigilància per evitar conseqüències negatives.”
Si bé la institució és totalment privada, la conservació i rehabilitació de l’edifici està en mans d’un consorci format conjuntament per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Ministerio de Cultura i l’Orfeó Català: “Aquest compromís amb l’Administració és totalment lògic si pensem que es tracta d’un monument artístic declarat Patrimoni de la Humanitat i que necessita un manteniment i cura constants. Aquest Consorci es fa càrrec de l’explotació de la sala de concerts, de manera que la Fundació Orfeó Català esdevé client del mateix Palau, ja que ha d’abonar els lloguers per les actuacions i activitats que hi realitza. El Consorci, però, no engega cap mena d’activitat, sinó que s’encarrega exclusivament de l’explotació de la sala de concerts en tant que espai i part de l’edifici i de la conservació de les instal·lacions generals. Totes les activitats culturals que s’hi desenvolupen són conseqüència de la iniciativa privada.” Entre els nombrosos cicles de concerts, cal destacar Palau-100 (una sèrie de concerts en què actuen grans orquestres internacionals), Els Diumenges al Palau (concerts dominicals), Concert de Tarda al Palau, El Primer Palau (debut de joves intèrprets als quals d’aquesta manera se’ls brinda la primera oportunitat), Concerts Simfònics al Palau i Cobla, Cor i Dansa al Palau (actuacions de música tradicional catalana per difondre les modalitats pròpies de Catalunya). Amb la finalitat d’atreure el públic a aquestes audicions, la Fundació va apostar per la creació d’abonaments: “El públic pot abonar-se a un cicle de concerts concret que li interessi. Perquè a les actuacions hi puguin accedir el nombre màxim i variat d’espectadors, sempre fixem un percentatge de venda; d’aquesta manera, altres oients poden assistir a les representacions i aconseguim la rotació en els assistents.”
Aquesta simbiosi entre Administració i iniciativa privada ha contribuït a la remodelació que començà a finals dels anys noranta i permetrà la gran ampliació i transformació amb què Palau ha iniciat el nou mil·lenni: “Hi ha una gran harmonia en les relacions de la Fundació amb els membres del Consorci, i creiem que és una fórmula molt eficient per tal de conservar la iniciativa privada en totes les nostres activitats. Hem de pensar que l’única subvenció que rebem és una petita quantitat per a un programa de formació musical dels més joves –les Escoles al Palau.” Això fa que la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música es pugui sentir “independent i autònoma. Des del nostre punt de vista la base econòmica de la Fundació ha de ser privada perquè així estem lliures de supeditacions i lligams amb cap mena d’institució, i ens assegurem poder continuar propiciant activitats i donant suport al món de la música a llarg termini.” El finançament privat suposa l’organització d’una estructura que permet la presa de decisions i d’accions al marge de qualsevol pressió mediàtica, social i política, la qual cosa garanteix la pluralitat, independència i estabilitat d’aquesta institució tan carismàtica per als catalans.
“Amb la Fundació s’obriren noves possibilitats d’utilització molt interessants des del punt de vista del finançament: un dels gests que més ens ha honorat arran de les obres de remodelació ha estat recollir 4 milions de pessetes en donacions particulars que ens han arribat a la Fundació per correu. Són aportacions de persones que s’adrecen a nosaltres aportant petites quantitats molt valuoses des del punt de vista simbòlic perquè en molts de casos es tracta de jubilats amb pensions minses.”
Ara bé, l’actual Llei de mecenatge hauria de reformar-se per tal d’aconseguir més avantatges fiscals per a les aportacions privades a les fundacions. D’aquesta manera s’obtindrien més fons i, alhora, es podrien impulsar més iniciatives culturals. Actualment, a banda de l’honor que suposa per a qualsevol empresa del país estar associada amb l’Orfeó Català i el Palau de la Música, la Fundació ofereix tot un conjunt de contraprestacions per fer atractiva la participació als seus patrocinadors.
Artísticament, Catalunya va destacar –especialment en el camp musical– durant el segle XX i encara avui ho segueix fent. El problema, però, és que els seus protagonistes no sempre han gaudit del reconeixement que es mereixen dins i fora de les nostres fronteres. Aquesta situació és fruit de la manca d’una adequada tàctica de difusió per donar-los a conèixer: “Personalitats com Montserrat Caballé, Josep Carreras, Pau Casals o Frederic Mompou demostren el nivell de la música catalana durant tot el segle XX i en l’actualitat. Però, malgrat la seva qualitat, moltes altres figures no han aconseguit el ressò que mereixen internacionalment.”
Tot i que encara queda molt per fer, la tasca d’institucions com la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música ens mostra que la cultura és un concepte divers que pot incloure diferents gèneres i tendències. La família Millet ha tingut un paper essencial en aquest projecte, primer en la representativitat i després en la tasca d’aproximació de la cultura musical, destacant la labor del seu actual president, reconeguda entre altres amb la Creu de Sant Jordi. La implicació i l’aportació de Fèlix Millet al món de la cultura van encara més enllà ja que també és vicepresident de la Societat del Gran Teatre del Liceu, membre del Patronat de la Fundació del Gran Teatre del Liceu i de la seva comissió executiva, membre de la Fundació Pau Casals, patró de la Fundació del Conservatori del Liceu i membre de la Fundació del Teatre Fortuny. A més, la seva participació en la societat civil catalana i en els nostres símbols d’identitat no acaba aquí, sinó que també està vinculat a la Fundació i al Futbol Club Barcelona. Ens trobem, doncs, amb un home de la cultura i de Catalunya que ha treballat des de i per a aquests conceptes i que ha sabut transmetre aquest esperit a la Fundació que presideix.
