Text del 2002.
“El més important és tenir un equip polivalent en què cadascun dels seus membres assumeixi una determinada tasca
Si hi ha dos edificis paradigmàtics de l’arquitectura catalana civil de començament del segle XX són, sense cap mena de dubte, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Palau de la Música, tots dos obra de la mà magistral de l’arquitecte, historiador i polític Lluís Domènech i Montaner. Les instal·lacions del centre hospitalari no només allotgen 723 malalts procedents de la xarxa d’assistència pública, en ser membre adscrit del Consorci Sanitari de Barcelona i estar integrat en la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública de Catalunya, sinó que són testimonis de com cada any “nombrosos visitants estrangers s’apropen a les seves instal·lacions per tal de contemplar-les, atès el seu elevat valor monumental i artístic. La llàstima, però, és que no ho facin els mateixos barcelonins que sovint coneixen l’edifici quan hi han de ser tractats o han d’anar a visitar un malalt conegut.”
La història d’aquesta institució sanitària es remunta sis segles enrere, concretament “l’any 1401, amb la construcció de l’Hospital de la Santa Creu” als que després serien els carrers de l’Hospital i del Carme, a l’actual districte de Ciutat Vella. Les quatre primeres pedres van ser col·locades el 17 d’abril d’aquell any gràcies a l’entesa entre la institució que llavors governava la ciutat, el Consell de Cent, i el Capítol Catedralici. Des d’aleshores aquests organismes van ser els gestors de l’entitat que va continuar sent una institució de beneficència que intentava donar resposta a les necessitats sanitàries dels més mancats. A final del segle XIX es va fer evident la urgència de disposar d’una nova seu per tal d’adequar-se a les noves exigències hospitalàries i assistencials de la ciutat que havia anat creixent amb el pas dels anys per la qual cosa calia una ubicació més apartada del centre històric i més àmplia per a la nova instal·lació sanitària. Aquesta transformació, però, necessitava fons econòmics per poder dur-se a terme. Les aportacions econòmiques que permeteren el trasllat cap a l’Eixample van ser possibles gràcies a “la donació del banquer Pau Gil i Serra.”
La seva cessió “d’uns quatre milions de pessetes d’aleshores”, al voltant d’uns 28.000 euros, no només va significar l’allargament del nom de la institució a l’actual Hospital de la Santa Creu i Sant Pau per “petició expressa seva”, sinó que també “va permetre adquirir una vasta extensió de sòl urbà que ocupava diverses illes de cases. D’aquesta manera es va començar a gestar i a erigir el projecte immobiliari que havia dissenyat Lluís Domènech i Montaner i que ell mateix dirigí des de l’any 1902.”
La complexitat que comportava la planificació d’aquest conjunt monumental va fer indispensable la col·laboració del seu fill Pere Domènech i Roura, que va seguir supervisant l’obra després de la mort del seu pare, el 1923, i dels arquitectes E. Catà, F. Julià i F. Guàrdia, a part de la dels escultors Pau Gargallo i Eusebi Arnau, la de l’ornamentista Francesc Madurell i la del dissenyador de mosaics Francesc Labarta: “El projecte va tenir un disseny i una construcció acurats, encara que, com era habitual, presenta els problemes de construcció típics del seu període. En el cas de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el principal problema el tenim en l’estructura dels edificis, ja que es va utilitzar una tècnica comuna en el període que consistia a fer servir un formigó que portava elements de ferro, el qual s’ha rovellat amb el pas dels anys. Això provoca que en el moment d’efectuar l’arranjament d’un dels pavellons, hi hagi un elevat índex de possibilitats de trobar que l’estructura està afectada per aquest mal i que s’hagi de tractar convenientment.”
A banda d’aquest problema tècnic, el conjunt artístic en presenta un altre donat el seu plantejament constructiu: “Els pavellons tenen una ornamentació molt rica en elements ceràmics que s’han anat deteriorant. En aquests casos, la nostra actuació passa per l’encàrrec de rèpliques exactes a un ceramista de prestigi i confiança. Un cop obtingudes se substitueixen per les antigues.” Malgrat aquests petits inconvenients, però, l’estat de l’edifici és molt satisfactori i el seu valor arquitectònic va ser reconegut l’any 1978 amb la declaració de monument historicoartístic i el 1997 amb la de Patrimoni de la Humanitat, malgrat que se’l pot considerar com a “inacabat. La materialització de l’edifici es va portar a terme en fases successives, i no es va poder concloure mai definitivament”, la qual cosa és força habitual en aquesta mena de construccions.
Ja abans del reconeixement oficial que va suposar ser nomenat Patrimoni de la Humanitat, les institucions catalanes encarregades de vetllar per a la seva conservació i restauració es van adonar que la dilatada trajectòria com a centre de serveis sanitaris “li havia ocasionat importants canvis en la fisonomia i en la utilitat dels espais i que calia retornar-los a la seva forma primera perquè, per altra banda, les necessitats sanitàries contemporànies són molt diferents de les del moment de construcció, i el recinte no era ja el més adequat per ser la seu d’un centre hospitalari de l’abast i la importància de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.”
Al mateix temps, la Generalitat de Catalunya va passar “a ser membre l’any 1990” i constituir-se com a part en el Patronat de la Fundació. Aquest triumvirat garantia més suport a un edifici emblemàtic que s’havia decidit recuperar un altre cop per a la comunitat en usos no sanitaris: “L’entitat és gestionada a través de sis homes bons designats per l’Administració, és a dir, dos responsables nomenats per l’Ajuntament de la ciutat, dos per la Generalitat de Catalunya i uns altres dos que pertanyen al Capítol Catedralici de Barcelona.” Des d’aleshores la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau s’està preocupant de restaurar i condicionar els pavellons modernistes que formen el conjunt hospitalari.
Aquest projecte arquitectònic s’inclou dins d’un altre de més ambiciós i que serà acabat, aproximadament, entorn l’any 2005. Es tracta de la construcció d’un nou hospital adaptat a les necessitats sanitàries del segle XXI en el mateix solar del complex arquitectònic modernista: “Com que totes dues instal·lacions seguiran estètiques clarament marcades, tal com correspon a dues construccions de dos segles diferents, s’ha optat per deixar un espai de zona verda enmig per tal de delimitar-les clarament. El projecte d’aquest nou centre hospitalari està en mans de l’equip d’arquitectes que encapçala el senyor Bonell.”
Per finançar aquesta ampliació i la remodelació dels edificis que formen el conjunt monumental de l’hospital, la Fundació té de dues vies: “D’una banda, comptem amb les aportacions de la Generalitat i, d’una altra, amb el nostre patrimoni. Aquest és, en gran part, el fruit de la donació de particulars, que ens cedeixen en el seu testament tant béns immobles com quantitats en efectiu. La Fundació s’encarrega de la rehabilitació i l’arrendament dels immobles heretats que, d’aquesta manera, es converteixen en una font d’ingressos per a l’entitat.”
L’existència de donants anònims que aporten al voltant d’un 30% del pressupost anual de la institució amb les seves cessions és la conseqüència “del bon tracte que reben a l’Hospital. Normalment, acostumen a ser persones grans sense família que han passat un període de convalescència en un dels nostres llits i que se senten agraïts amb la institució.”
Aquestes donacions inclouen obres d’art i patrimoni cultural: “Estem pensant a condicionar adequadament una sala de les nostres instal·lacions per exhibir el nostre fons artístic, que està format per obres pictòriques, ceràmiques, escultòriques, etc.” Per encarregar-se de la gestió de les propietats immobiliàries de què disposa, la Fundació compta amb un equip multidisciplinar que inclou “un arquitecte, un advocat, un administrador de finques, una persona encarregada de vetllar per les qüestions econòmiques i diversos subalterns.”
Tot aquest equip està comandat i dirigit per Josep M. Miret i Voltas que ha dedicat gran part de la seva trajectòria professional “al sector immobiliari. Crec que el més important no és saber-ho fer tot, perquè això és impossible, sinó tenir un equip polivalent en què cadascun dels seus membres assumeixi una determinada tasca. A més a més, també és important disposar d’ajudants externs per als moments en què es produeix un volum de treball extraordinari. Com a Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau la nostra missió és fer-nos càrrec del manteniment i de la gestió del patrimoni extern i intern de la Fundació. L’extern està format per tots els béns immobles que tenim com a resultat de les múltiples donacions; l’intern està format pel continent de la Fundació, el mateix edifici de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Quant al contingut, és a dir, als serveis sanitaris que s’hi presten, són gestionats per una altra fundació paral·lela, la Fundació de Gestió Sanitària.”
La complexitat i els múltiples vessants d’aquesta institució singular dins del panorama sanitari català han propiciat aquesta estructura dual on la gestió dels recursos sanitaris i dels recursos arquitectònics i patrimonials s’han deslligat completament. Tot i així, existeix un punt que els aferma, el personal, que participa cada dia en el projecte de prestar una assistència de qualitat als interns: “És curiós de veure com la plantilla de l’hospital que hi porta treballant un cert temps s’identifica plenament amb el tarannà i la tasca d’assistència, i s’hi sent com a casa. Això fa que donin sempre el millor d’ells mateixos i una mica més a les persones ateses. Circumstància que sempre repercuteix en el servei i l’atenció que reben els pacients.”
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és una part de la història de la ciutat no només arquitectònicament sinó com a fons de documentació. El seu arxiu conté nombrosos documents que fan referència a la història i vicissituds de l’edifici i a la dels seus pacients, la qual cosa fa que esdevingui una mostra documental d’incalculable valor no només per traçar una cronologia i poder precisar les fites més significatives de la institució, sinó també per a la investigació que aprofundeixi en quina ha estat l’evolució de la població, dels seus costums de vida i sanitaris i de les patologies més comunes entre els habitants de la ciutat en els sis segles d’existència de l’entitat. Per gestionar aquest ingent patrimoni, la Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau disposa “de dues arxiveres. A més a més, actualment s’està portant a terme la informatització dels catàlegs. El nostre arxiu està obert als especialistes i al públic en general perquè puguin consultar els seus documents.”
Més enllà de l’especificitat històrica i dels valors arquitectònics de l’edifici, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un centre hospitalari, els principals objectius del qual són l’aportació de serveis sanitaris de qualitat als ciutadans tant de Barcelona ciutat com de les rodalies. En la prestació d’aquests serveis sanitaris, la institució intenta destacar en tot moment per l’excel·lència en l’atenció dels malalts i per un accés massiu de la població, és a dir, l’esperit de la institució és estar oberta a tothom i poder atendre el màxim possible de ciutadans sense tenir en compte les seves circumstàncies econòmiques, jurídiques, etc.
Com a hospital de referència dins de l’àrea metropolitana, es fixa com a obligació la prestació d’un servei integral en totes les àrees per als seus pacients. Quan, per les limitacions intrínseques de la institució, aquests serveis no poden ser prestats a la seu del mateix hospital, s’atenen mitjançant col·laboracions amb altres institucions. A més de l’assistència, l’Hospital es fixa dos objectius més: la recerca i la docència universitària. La recerca es vertebra a través d’un Institut de Recerca i dels Laboratoris Centrals de l’Hospital que s’encarreguen d’investigar en les àrees farmacològica, cardiovascular, neuronal, etc.
El gran nombre d’especialitats cobertes, la gamma de serveis oferts, les línies d’investigació engegades i el projecte de construcció d’unes noves instal·lacions preparen un futur ple d’optimisme que mira cap enrere amb orgull sabent que és la institució degana de les sanitàries catalanes i que tot just acaba de celebrar el seu 600 aniversari de constitució, però que té per davant la reconversió d’unes instal·lacions que “no deixaran d’estar vives.” La Fundació, doncs, col·labora per conservar la imatge i el patrimoni d’un temps passat que fan el nostre present de cada dia.
