Text del 18/03/2019

Nascuda a la Ciutat Comtal, amb una família originària del Pallars Jussà, un lloc al qual sempre torna, i on va trobar l’amor de la seva vida, la seva història ha estat plena de treball i de lluita, i de no pocs entrebancs, però també ha tingut moltes satisfaccions: una gran família unida i un negoci petit però d’èxit, els empleats del qual també són part del seu grup d’éssers més estimats. Els seus records ens dibuixen una Barcelona on encara es vivia el sentit d’unió dintre d’un barri.

Despatxant a la Granja

Els primers records que em venen a la memòria els associo a la botiga dels pares. Era una lleteria, Granja Planas, situada a la plaça Tetuan, 33; recordo que els clients venien amb la seva lletera per tal que els l’omplíssim. Nosaltres vivíem a la part del darrere, i ben aviat, des de ben petita, tinc la imatge de veure’m a mi mateixa despatxant, juntament amb la meva mare i la meva germana. També formen part d’aquests records els meus avis paterns, que havien vingut del poble a viure amb nosaltres; i no puc deixar de mencionar la Sra. Olivia, el seu marit Antonio i la seva filla M.ª Carmen, que per nosaltres eren més que família. Vivien a la vora de casa, i sempre que feia falta, allí estaven per donar un cop de mà: l’Olivia per mi va ser com una segona mare. L’empresa familiar i la meva infantesa, per tant, disposen d’una relació inseparable dintre dels meus records.

Els estius a Orcau

Un altre record d’infantesa que encara es manté viu són els dels estius al poble. La meva família prové d’una localitat de Lleida, al Pallars. Es diu Orcau i és un poble molt petit, on actualment només viuen deu habitants. La meva germana i jo passàvem els estius amb els meus avis per part de pare, que es deien Ramon Colom i Teresa Esquerda. Ella no era del poble, sinó que venia de la Plana de Lleida, del Cogul; però, com que era mestra i li havia tocat una plaça allà, va instal·lar-se al poble, on conegué l’avi i s’hi va casar. Evidentment, en tenir una àvia mestra em tocava fer classe cada dia una estoneta. Era molt bona mestra i sempre ha sigut molt ben recordada pels seus alumnes (encara guardem les seves llibretes amb la preparació de les classes, tota una relíquia). Aquí al poble també hi vivia la família de la meva mare: la meva àvia, Pilar Juanmartí, els meus tiets, el Pepe i la Montserrat, i els meus cosins, el Josep i el Ramon. Al poble érem una colla molt gran i jugàvem moltíssim de petits; ja de més grans anàvem a les festes majors dels pobles del voltant, i va ser en una d’aquelles festes majors on vaig conèixer al Josep M.ª, el meu marit i l’amor de la meva vida.

La Granja Planes

La història de la nostra empresa comença quan el meu pare, Ramon Colom i Esquerda, i la meva mare, Pilar Roca i Juanmartí, decideixen marxar d’Orcau i anar a Barcelona a buscar un futur millor per ells i per la seva família –la meva germana, Pilar Colom, tenia uns tres anyets–, ja que al poble la pagesia no donava per gaire i el meu pare era una persona molt emprenedora. Estem parlant del 1958. El meu pare sempre deia que ell buscava una bodega perquè era del que entenia, ja que al poble hi havia molta vinya, a part d’oliveres i ametllers; però se li va presentar l’oportunitat de comprar una granja i no la va deixar escapar: la Granja Planas, a la plaça Tetuan 33. Els començaments varen ser molt durs, ja que ells de llet i productes làctics no n’entenien gaire, però el que sí que tenien eren unes ganes bàrbares de prosperar i el treball no els feia gens de por. Amb totes les penes i treballs varen crear una petita indústria dels làctics; al començament, la principal activitat de la botiga era la venda de productes com la llet fresca, la nata, la mantega… La meva mare era l’encarregada de fer les xocolates, els suïssos, els flams i la crema catalana, i ben aviat la botiga es va anar emplenant de gent, tothom la recorda sempre plena. Hem de tenir en compte que en aquella època anar a esmorzar o berenar era tot un luxe. També es feien celebracions com bateigs i comunions. En aquella època, la gent de la perifèria de Barcelona (Mollet, Montcada, Ripollet…) venia els diumenges a passejar o anar als toros –tenim la plaça de toros de la Monumental molt a prop de casa– i la botiga estava oberta des de les set del matí fins a les nou del vespre, cada dia de la setmana. La venda de gelats a l’estiu també era molt gran, els meus pares deien que el camió de la Frigo hi havia cops que els diumenges havia de venir dues vegades. La gent venia des de molt lluny per tastar els nostres productes, ja que eren molt bons. Molta gent encara ara ens recorda que teníem la nata més bona de tot Barcelona.

El Planas

Parlem ara de la feina que feia el meu pare. A la part del darrere de la botiga, després del que era l’habitatge, hi havia una petita indústria làctica, on ell pasteuritzava la llet i la nata i l’envasava en lleteres, ampolles i bidons, i també hi havia els pous de gel, ja que encara no teníem cambres frigorífiques. El meu pare, a poc a poc, amb el seu Ford de disset cavalls, que sempre estava aparcat davant de casa, va començar a portar la llet i la nata a col·legis, cases particulars, i alguna comunitat religiosa. Estem parlant ja dels anys seixanta i setanta, quan s’estava produint una lenta recuperació econòmica i a Barcelona hi havia un altíssim flux migratori procedent d’Andalusia i d’Extremadura, principalment (immigrants als quals crec que hem que donar les gràcies del gran avanç de Barcelona i del país en general). Llavors començava a tenir un espai important entre la restauració i l’hostaleria de Barcelona. Entre els seus clients hi havia restaurants de renom com El Reno, La Balsa, El Finisterre, Via Veneto, Hotel Avenida Palace, Hotel Cristal, Hotel Princesa Sofia, entre molts d’altres… Va haver de canviar el seu Ford per la Furgoneta Citröen. És curiós com al meu pare no el coneixien per Ramon Colom sinó que li deien el Planas, i tenia amb els clients una relació molt cordial i afectuosa, ja que li agradava molt conversar.

Els meus primers anys

Vaig néixer el tretze de juny de 1964. Em porto nou anys amb la meva germana i haig de dir que des del primer moment ha fet extraordinàriament bé de germana gran; sempre m’ha ajudat i m’ha donat molt suport, moltíssim. Gràcies, Pilar. Com crec que ja he dit abans, des de ben petites vàrem haver d’espavilar-nos, ja que els nostres pares tenien molta feina. Sabíem que havíem que ajudar tant com poguéssim. Els primers records que tinc de petita amb ella, són anant a casa de l’Olivia els dissabtes a la nit a veure la televisió, concretament una sèrie que es deia Centro Médico, ja que nosaltres encara no en teníem. Per nosaltres dos anar a casa de l’Olivia era tot un esdeveniment, i ens hi trobàvem molt bé. La Pilar, com és més o menys de l’edat de la M.ª Carmen, parlava amb ella de les seves coses i ho feien en francès perquè jo no m’assabentés, ja que era més petita. Jo, mentrestant, em deixava consentir per l’Olivia. Molts cops, els dissabtes i els diumenges venia a buscar-nos el meu tiet Lluís i la tieta Carmen –per part de mare– que, juntament amb els seus fills, la Mª Carmen i el Xavier, som de la mateixa edat. Ens duia a tot arreu i com era una persona tan divertida ens ho passàvem la mar de bé. Jo sempre dic que, gràcies a ell, la meva infància va ser encara més feliç. Vaig fer l’EGB a les monges Madre del Divino Pastor, al carrer de Bailèn, molt a prop de casa. Recordo que no era molt bona estudiant però anava fent; no vaig saber trobar mai el meu lloc per estar a gust. El que sí que conservo és una gran amistat amb la Pilar. El que m’agradava molt era que el meu avi Ramon em vingués a buscar a l’escola; en aquella època els meus avis vivien amb nosaltres, ja que s’havien fet grans i no podien continuar vivint sols a Orcau. El que sí que ens sabia molt greu, a la meva germana i a mi, era que els nostres pares no podien venir mai a cap festa de l’escola, ja que la botiga sempre estava oberta i tenien molta feina. Segurament a ells també els sabia greu.

La granja, un punt de trobada

La granja de la plaça Tetuan era un referent, un punt neuràlgic per a la família i els amics. Recordo com la família que venia del poble a buscar un futur millor a Barcelona passava per casa nostra, i allà sempre podien comptar amb un plat a taula i el que fes falta per començar. Un germà del meu pare, el tiet Josep, i també dos de la meva mare, el tiet Lluís i la tieta Maria, van passar per casa nostra i van ajudar-nos a la botiga o al repartiment fins que ja van buscar ells mateixos el seu camí. Tot aquest anar i venir de gent, amb les seves històries personals, també era enriquidor i ben aviat vaig aprendre com era d’important ajudar els altres sense esperar res a canvi, i també la importància de la família. És per això que, encara ara que ja han passat molts anys, la gent recorda amb tanta estima i agraïment la granja del Ramon i la Pilar.

Nous temps

Els anys anaven passant i els temps també anaven canviant. El repartiment del meu pare era cada cop més gran i els clients més abundants, però ell s’ho feia tot: des de les entregues, les trucades als clients per les comandes, fins a les factures. La seva jornada laboral començava a les quatre del matí, ja que, com ell deia, havia de ser el primer d’anar a buscar la llet a la cooperativa de vaquers de Barcelona per després portar-la a la botiga –que la meva mare obria a les set del matí– i començar el repartiment; això sí, després d’un bon esmorzar de forquilla, que li preparava la seva Pilar. Vàrem treure els pous de gel i vam fer les cambres frigorífiques, el que va suposar un gran avanç i comoditat pel meu pare. Es va prohibir la venda de llet fresca sense envasar; per tant, la gent va deixar la lletera i va començar a vendre la llet en bosses de plàstic. A causa dels canvis de les jornades laborals, la gent va començar a gaudir dels caps de setmana, en què marxaven a la torre o a l’apartament, i això feia que a la ciutat no hi hagués tanta gent. A la botiga vàrem començar a tancar als migdies i també els dissabtes a la tarda i els diumenges, això també va suposar per a la meva mare un gran descans, ja que la seva jornada laboral era molt llarga i dura. Molts cops, ara ens preguntem amb la meva germana, com podia fer tantes coses i tan bé, sobretot el menjar, que no hi faltava detall i que preparava entre clienta i clienta. El dinar era molt més tranquil, ja que tots podíem per fi seure a la taula junts i compartir el dia a dia. El que en un començament us vaig dir, que la botiga era la principal font d’ingressos, va canviar i ho va ser el repartiment, el que no vol dir que la botiga no estigués plena a vessar com sempre.

Joventut

Quan vaig acabar l’EGB a la Divina Pastora, vaig anar a fer el BUP al col·legi Peñalver del carrer Lucano, que era propietat d’un germà del meu pare, el tiet Joan, i de la seva dona, la tieta Ramona. Per mi va ser un gran canvi en tots els aspectes, en primer lloc per la distància, ja que jo estava acostumada a anar a dinar a casa perquè el col·legi de monges era a la vora, i ara estava a l’altra punta de Barcelona, raó per la qual no podia tornar a dinar i havia de dinar al col·legi. Això suposava agafar cada dia dos autobusos per anar i dos per tornar. Després va ser la roba, tota la vida havia dut uniforme i ara cada dia havia de pensar en un conjunt diferent, ja que la gent era bastant primmirada. Era una escola mixta i a les monges només érem noies. Sempre he estat una mica tímida i m’ha costat fer amics, i en canviar de col·legi tot això es notà. Conservo també una bona amiga d’aquella etapa, l’Anna. Ens donàvem molt suport l’una a l’altra, i juntes vam anar superant els canvis fins a acostumar-nos. Els estudis m’anaven molt bé, i després de fer BUP, vam anar a fer COU a l’Acadèmia Peñalver de la Via Laietana. Aquí va ser on, gràcies a una gran mestra d’Història, la Sra. Pou, vaig veure clar cap a on volia encaminar els meus estudis universitaris. Vaig estudiar Geografia i Història i em vaig llicenciar en Història Moderna. Però no tot era estudiar, les sortides que recordo amb més il·lusió era quan anàvem a esquiar amb els meus cosins. Som tots més o menys de la mateixa edat: el Ramon, la M.ª Carmen i el Xavier, tots quatre anàvem a Vaquèira, ja que la nostra tieta Maria tenia un apartament a Vielha i ens el deixava. A l’estiu tots ens trobàvem a Orcau i gaudíem d’allò més. De totes maneres, a casa sempre hi havia feina i part del nostre temps lliure era per ajudar a la botiga o on fes falta.

Ramon Colom, molt estricte amb els estudis

El meu pare era molt estricte amb els estudis i sempre volia que fóssim les millors en tot. Per altra banda, no ens posava cap obstacle a l’hora de sortir i volia que féssim activitats diferents perquè sabéssim fer de tot. Sempre he pensat que a ell l’hi hagués agradat molt estudiar i hauria sigut un gran estudiant, ja que tenia una memòria privilegiada. Però com era el gran, ràpidament va haver d’ajudar al camp, encara que el fet que la seva mare fos mestra li va donar molts coneixements. Li agradava molt llegir, encara que no tenia temps; sempre volia estar molt ben informat de l’actualitat. A l’hora del temps o del telediari no podíem dir res. Teníem un veí que, quan venia de França, ens portava diaris que parlaven de la situació d’Espanya; ja que aquí teníem la censura, teníem la dictadura de Franco. Ell volia que nosaltres anéssim a estudiar a fora i la Pilar així ho feia: cada estiu anava a Anglaterra a estudiar l’idioma i treballar. El que sí que és veritat és que mai es va oposar en la decisió dels nostres estudis universitaris, el que volia és que estudiéssim i de valent.

Una historiadora i una filòloga a la família

Vaig començar els meus estudis universitaris després de fer la prova d’ingrés a la universitat (la selectivitat) amb bona nota, i em vaig matricular a Geografia i Història. Els meus records universitaris són molt bons i els recordo amb molta illusió, ja que a mi la història sempre m’havia agradat molt i gaudia amb tot. La Pilar ja s’havia llicenciat en Filologia Anglesa, havia tret les oposicions i treballava a un institut de Cornellà.

Pagesa per amor

Durant els estius anàvem a Orcau i sortíem a les festes majors dels pobles del voltant amb els meus amics, amb qui encara avui conservo una gran amistat. Gràcies a un d’ells, el Jaume, vaig conèixer el Josep M.ª, l’amor de la meva vida. Jo llavors feia segon de carrera i ell era pagès d’un poble del voltant, de Fontsagrada. Vàrem estar un parell d’anys festejant i vàrem decidir que jo seria la que aniria al poble. De totes maneres, el Josep M.ª em volia fer veure com n’era, de dura, la vida del camp i li sabia greu que fos massa dura per a mi, però jo estava decidida. Estàvem molt enamorats i ens vàrem casar abans que jo acabés la carrera. Al meu pare li va saber greu, no perquè no li agradés el Josep M.ª, ni de bon tros, sinó perquè ell havia marxat del poble per prosperar i això creia que era una reculada per a mi. Ens vàrem casar el 18 d’octubre de 1986, un dia inoblidable. Era l’endemà de què a Barcelona li adjudiquessin els Jocs Olímpics del 1992. Vaig acabar l’últim any de carrera i amb bona nota, cosa que al meu pare li va agradar molt. I va començar la meva vida de pagesa. Vivíem a Orcau, però hi havia cops que havíem que anar a viure a Fontsagrada, depenent de la feina que hi havia al camp. Allí vivíem amb els seus pares i els seus avis, però jo sempre dic que em tractaven com una reina i m’hi sentia la mar de bé. El Josep M.ª em va ensenyar a valorar les petites coses, a donar importància a la vida senzilla, a estimar la terra. Junts anàvem a tot arreu: si s’havia de plegar ametlles, patates, fesols… I també ens cuidàvem d’una petita explotació de porcs. La vida al poble de Fontsagrada de seguida va ser molt fàcil, per la bona gent i perquè m’hi vaig sentir molt estimada des del primer moment. De la vida al poble vaig aprendre molt, sobretot el fet de poder comptar amb els veïns per allò que els necessitessis, uns valors importantíssims. De fet, allí tinc part dels meus millors amics, que ja ho eren del Josep M.ª. Els records d’aquella etapa són entranyables.

Neix Làctics Colom

El 1988, el meu pare es va voler jubilar i ens comentà si volíem continuar el negoci familiar. A Barcelona se li obrien moltes expectatives a causa del gran moviment que suposava la realització d’uns Jocs Olímpics, una gran oportunitat que nosaltres podíem aprofitar. Sí que ens feia il·lusió, però jo sempre havia dit que no m’hi volia dedicar i ja m’havia adaptat al poble. Però, al mateix temps, també veiem una manera de prosperar i al Josep M.ª li feia molta il·lusió i respecte al mateix temps, ja que sempre havia viscut al poble. Bé, doncs l’octubre de 1988, tres dècades després que el meu pare fundés Granja Planas, nosaltres vam començar la nostra gran aventura a Làctics Colom. Els començaments sempre són durs, i això que comptàvem amb el gran suport dels meus pares, tant financer com físic. I com és de suposar, comencem a fer una sèrie de canvis.

La fi d’una època en tancar la botiga

Uns mesos abans de constituir Làctics Colom ens vam plantejar si havíem de continuar també amb la botiga, ja que en aquell moment el que realment donava més beneficis era el repartiment. Finalment, vam decidir tancar la botiga i centrar-nos en la distribució a l’hoteleria i la restauració, ja que érem conscients que, perquè la botiga continués funcionant bé, s’havien de realitzar una sèrie de reformes importants, tal com demana la societat i la moda del moment en relació amb aquest tipus d’establiments. Hem de tenir en compte que les cambres frigorífiques i el magatzem eren a la part del darrere; per tant, sempre havíem de travessar la botiga pel mig amb els carretons, i això que diguem no tenia gaire glamour. Ens va saber greu prendre aquesta decisió i no únicament per nosaltres, sinó també pels nostres clients del barri, que varen sentir-ho molt; ja que a la Granja Planas, com ells deien, no únicament hi trobaves bons productes, sinó que també era un lloc on anar a passar una bona estona amb l’estima i el bon tracte que els donava la Sra. Pilar, la meva mare, una bona persona, molt estimada per tothom.

Els primers anys

Encara que al començament comptàvem amb l’ajut dels nostres pares, després, ells, a poc a poc, anaven passant llargues temporades al poble i, fins i tot, feien algun viatge. Durant els set o vuit primers anys únicament el Josep M.ª i jo ens cuidàvem de tot. Ell feia el repartiment i jo estava a l’oficina; l’únic dia de descans era el dissabte a la tarda i diumenge, i d’aquella manera, ja que s’havia de trucar als clients i preparar el gènere per a l’endemà. Durant aquest temps no podíem fer vacances, ja que els clients no tanquen. Com a molt alguna setmana que el meu pare ens substituïa. La jornada laboral començava a les sis del matí quan el Josep M.ª i jo carregàvem la furgoneta, que llavors era una Nissan Vanette. La feina era dura i amb una empresa familiar no tanques ni desconnectes mai, sempre estàs a disposició del client. Això nosaltres sempre ho hem tingut molt clar i crec que, en part, ha sigut la base del nostre èxit. Encara que havíem de treballar de valent, estàvem contents perquè l’empresa anava bé i nosaltres gaudíem amb la feina (i el Josep M.ª amb la seva relació amb els clients, gràcies al seu bon caràcter). Sempre deia que havia tingut el millor mestre, i que si no hagués sigut per l’oportunitat que ens varen donar els meus pares, ell no hagués pogut créixer, ni conèixer nous horitzons com ho va poder fer. I jo, tot i haver dit que no m’hi volia dedicar, gaudia de la meva feina.

Resultà difícil ser mare i empresària

El 19 de maig de 1991 neix la Mònica, la nostra filla, i com dèiem sempre amb el Josep M.ª, el millor que ens ha passat a la vida. La veritat és que no és gens fàcil ser mare i empresària, ja que no tens tres mesos de baixa maternal. Jo, al cap de tres setmanes ja estava de nou incorporada a la feina; això sí, vaig tenir molta ajuda per part de la meva mare, ja que ella coneixia molt bé aquesta situació. El que sí que tenia molt clar és que no volia de cap de les maneres que a la Mònica li passés el mateix que a la meva germana i a mi, que nosaltres no vàrem gaudir mai durant la nostra infantesa dels nostres pares ni ells de nosaltres. Per tant, vàrem gaudir moltíssim de la seva infantesa, i després, quan ja vàrem començar a fer alguna setmana de vacances, sempre venia amb nosaltres. Ser dona no m’ho ha fet més difícil; aquesta és la meva experiència. Ni amb la relació amb els clients, ni amb els proveïdors.

La importància de la família

Per nosaltres dos sempre ha tingut un paper molt important la família. Gràcies als nostres pares, la meva germana i jo vivim al mateix edifici de la botiga, al mateix replà, i al poble tenim les cases una a tocar de l’altra. Això ha fet que tinguem sempre una relació molt estreta. Amb ella; el meu cunyat, el Ventura; i els seus fills, la Maria i l’Aleix. De ben petits, ja inclús quan nosaltres estàvem al poble, veníem a gaudir de les feines del camp, ja que el Josep M.ª sempre ha sigut molt canaller i a Barcelona les portes del pis sempre estaven obertes perquè la canalla sempre anava d’un lloc a un altre. La Mònica no ha tingut germans, però ells eren com si ho fossin. L’Aleix, als estius, anava a ajudar el Josep M.ª al repartiment i s’ho passava d’allò més bé, ja que sempre li deixaven provar alguna delicatessen a les cuines i el Josep M.ª estava orgullós de portar-lo. Gràcies a aquesta bona relació, vam portar millor les malalties dels nostres pares, ja que va ser una etapa molt dura. El nostre pare, el Ramon, va patir esclerosi lateral amiotròfica durant quatre anys i va morir el 1999. S’estava a Orcau amb la meva mare i una cuidadora, però els caps de setmana ens tornàvem amb la Pilar i el Ventura. Després, la meva mare va patir d’Alzheimer durant deu anys i va morir el 2017; i també fèiem el mateix. Sempre ens hem ajudat molt i també hem gaudit molt junts.

Les vacances i els primers viatges

Al començament de segle xxi, entrà a la nostra empresa el Miquel, que ajudava el Josep M.ª en el repartiment, ja que cada cop teníem més feina, i això també ens permeté començar a fer alguna setmana de vacances a Orcau i a fer els nostres primers viatges. Com sinó, amb la família, i aquí entra la família del Josep M.ª: el seu germà, el Jordi; la seva dona, la M.ª Pilar; el seu fill, el Gerard, que es porta dos anys amb la Mònica; i també el pare de la M.ª Pilar, el Pepito. Junts hem fet molts viatges: Mallorca, Estats Units, Xina, Austràlia, Mèxic i un llarg etcètera… Valia la pena treballar intensament durant l’any per després gaudir tots junts d’aquests viatges extraordinaris, però tots teníem clar que el que feia que fossin tan màgics era el fet que estàvem tots junts. També fèiem sortides amb els padrins. Un cap de setmana ens els emportàvem a tots –havíem arribat a ser fins a quinze–, i que bé que ens ho passàvem, gaudint els grans, dels petits, i a la inversa. Aquests darrers anys hem gaudit molt de la companyia de l’Anna, la germana del Josep M.ª, amb qui també estem molt units. El meu pare sempre deia que gràcies al Josep M.ª havíem pogut fer les sortides que tant enyorava de jove, ja que ell sempre estava disposat a portar-nos on calgués, per cansat que estigués. Com deia sempre el Josep M.ª, la família és el bé més preuat.

Funcionem pel boca-orella

Actualment som distribuïdors de productes làctics al sector de l’hostaleria i la restauració a Barcelona i rodalia. Sempre hem funcionat pel boca-orella, no hem posat mai anuncis, no anem a fires (som molt petits) i no tenim pàgina web, per molt estrany que això pugui semblar avui en dia. Sempre han sigut els clients els que ens han vingut a buscar, bé perquè ens coneixien d’un altre lloc o bé perquè algú els havia parlat de nosaltres. Crec que el més maco és que ens coneguin així, parlant amb el client: això és el que sempre ens ha agradat, tenir un tracte personal que ens permet parlar directament amb el cap de cuina. Ens distingim, per tant, per la nostra estreta relació amb el client, que ens permet conèixer les seves necessitats i oferir-li un servei òptim i un bon producte. El client truca avui i se li serveix demà, màxim l’endemà passat, tant si et demana un sol producte com un gran volum. Perquè, qui només demana una cosa, si l’has servit bé, potser demà et trucarà per a un volum més gran. Els clients saben que si necessiten res en concret, nosaltres els hi buscarem.

Criteris comercials

Tenim uns cent cinquanta clients i uns vint proveïdors, i oferim uns quatre-cents productes, potser més, el noranta per cent dels quals són làctics. I entre els nostres clients tenim: Grup Tragaluz, Hotel Arts, Miramar, Mandarín, Gran Hotel La Florida, Hotel Soho House, i un llarg etcètera… Tots iguals d’importants. Distribuïm molt formatge, des de petits productors fins a grans fabricants. Recentment, hem començat amb altres productes com oli, maionesa, pasta, arròs… El criteri és portar allò que ens demanen i, evidentment, ens resulta més rendible entregar com més productes millor. Tenim molt moviment, no se’ns queden les coses a les cambres frigorífiques. A més, portem un control molt estricte amb aquest tema, per la traçabilitat… També és important comprar grans quantitats i pagar de seguida al proveïdor per poder obtenir un bon preu. Com deia el meu pare, el negoci es fa en la compra i no en la venda.

Crisis econòmiques, de ciutat i de societat

L’època més estimulant al capdavant del negoci fou la de les preolimpíades. Recordo la il·lusió que respirava la ciutat, malgrat que hi havia molts entrebancs perquè havien tallat Barcelona per molts llocs, feien obres per tot arreu, i el repartiment era molt complicat; a més, coincidí amb la posada en marxa del negoci per part del Josep Maria i meva. També recordo que llavors el pare ens aconsellà que no deixéssim les terres perquè, acabades les olimpíades, vindria una crisi, i segurament hauríem de plegar. I efectivament, va venir la crisi, però vàrem resistir. Estic segura que la crisi del 2008 fou molt pitjor, ja que la construcció va arrossegar molts sectors. I nosaltres la vam notar més. Ara sembla que s’ha regularitzat, però crec que aviat n’hi haurà una nova de nova, qui sap si més forta. Només cal veure com està la nostra societat: els joves no es poden quedar a viure a Barcelona, els estem fent fora. Abans estudiàvem, ens esforçàvem, teníem un treball i progressàvem a la vida: ara, no. Els edificis s’estan buidant i se’n fa fora la gent gran per fer-hi pisos turístics. I això és una llàstima. D’altra banda, de joves nosaltres fèiem vida al carrer, i al barri hi havia la nena del forn, la de la jogueteria, els nens de la bodega, nosaltres érem les nenes de la granja… Tots ens coneixíem, fèiem barri, trèiem les cadires a la porta a l’estiu i jugàvem al carrer… Era com un poble en petit. Avui, d’aquella època, queden màxim dos establiments. Només hi ha supermercats de vint-i-quatre hores i botigues xineses.

Ampliació de la plantilla

A causa de l’augment de clients i que el negoci anava creixent, ens vam veure amb la necessitat d’augmentar la plantilla i inclús els vehicles (les furgonetes), ara ja frigorífiques, ja que els temps i la normativa van canviant i ens hem d’anar adaptant. Començàrem amb el Miquel, tal com he comentat abans, amb qui al començament anàvem tots dos a la furgoneta. Però és el 2008 quan la vida ens sacsejà, ja que al Josep M.ª li detecten un càncer de còlon. Encara que vam tenir sort –el van poder operar molt ràpidament i es va curar–, ens plantegem agafar una altra persona per a l’oficina, ja que jo volia estar al costat d’ell. I aleshores vam contractar al que ha sigut i és el gran puntal del nostre negoci, el Sr. Omar Quiroz, que és del Perú i és el marit de la Sandra, que va cuidar de la meva sogra quan estigué molt de temps malalta: així fou com el vam conèixer. Va començar a treballar amb nosaltres el 10 de març del 2008, el dia del seu aniversari, i esdevingué aviat una ajuda molt important per a nosaltres, per la seva gran implicació en la feina (com si l’empresa fos seva), quelcom molt important. També ens ha ajudat molt amb l’aplicació de les noves tecnologies. Com deia el Josep M.ª, és la nostra mà dreta i l’esquerra. Ara tenim dos repartidors, el Joaquín Baguena i el Julián San Nicolás, i una altra persona a l’oficina, el Roger Rivero, que és de Bolívia, i ja comptem amb dues furgonetes.

A les empreses petites som com una gran família

Estic molt satisfeta dels nostres empleats, que han sabut estar a l’altura amb escreix durant tot el temps de la malaltia del meu marit i el seu posterior decés. He après moltíssim d’ells i han sigut i són un gran suport. El Josep M.ª i jo sempre hem considerat que una empresa familiar havia de ser com una gran família, on tu, com a empresari, primer has de saber donar i fer que els teus empleats es trobin com a casa per després rebre. Gràcies a això, a convertir el lloc de treball en una segona llar, quan algú de la plantilla té un problema pot demanar-te ajuda i a l’inrevés: tu també pots demanar-los un cop de mà si et cal. D’aquesta manera s’aconsegueix que hi hagi una bona relació entre tots els membres de l’empresa i hi hagi una gran solidesa interna, cosa que propicia que també s’ofereixi un millor servei: no hi ha competitivitat, anem tots a una. És treball d’equip. Suposo que aconseguir aquesta harmonia seria més difícil si hi treballés més gent. A més, gràcies als nostres treballadors ens hem expandit. El local antic se’ns havia quedat petit i va sorgir l’oportunitat de què l’altre local de l’edifici es quedava lliure, i van aprofitar-la animats per l’Omar i la resta, que ens deien que havíem de créixer. Potser nosaltres sols no ho hauríem fet.

Homenatge a Josep Maria Boixadors Durany, una gran persona

El meu marit, Josep Maria Boixadors Durany, va ser una persona extraordinària, amb uns grans valors i, com em va dir un cop un amic seu, tenia llum pròpia. Amb un caràcter alegre i divertit, emprenedor i lluitador, que gaudia de les llargues converses amb els seus amics i veïns del poble sense importar l’edat, amant de la gent gran, dels quals sempre deia que n’apreníem tant… Sempre disposat a ajudar a tothom, li agradava gaudir del poble. Sempre tenia una bona paraula o una conversa per a qualsevol, els clients el recorden amb gran estima. Quan el desembre del 2018 li van detectar aquest nou càncer (un sarcoma), a part de suposar un gran cop, en cap moment es va rendir, tot i saber que tenia molt poques possibilitats i fins i tot cap. Tot al contrari, ell ens donava força i ànims als altres. Com sempre deia ell, cap enrere ni per agafar impuls. Quan anàvem a quimioteràpia sempre animava el personal, mai estava trist. Fins i tot els metges i les infermeres s’alegraven de veure’l, perquè aconseguia que tots en aquella sala estiguessin contents. Es va sotmetre a tots els tractaments que li proposaven encara que sabia que a ell no el curarien, estava content que pogués servir per a algú altre. Però a pesar de tot, aquesta guerra la va guanyar la malaltia, i va morir fa tres mesos, amb seixanta-un anys. En feia dos que havíem ampliat el negoci amb el local nou, i tot just dotze mesos després es posà malalt. No he perdut només l’amor de la meva vida, sinó també el meu company de feina; que difícil és viure sense ell i quin greu que ens sap tot el que es perdrà i tot el que no podrem compartir. Encara que sempre el tenim present. La seva mort ens va sacsejar la vida i, per difícil que sigui, hem de tirar endavant perquè ell així ho hauria volgut. Després per la meva filla –que és ara el meu gran suport– i també pels meus pares, que es van deixar la pell a Granja Planas. Tots ells es mereixen que no em rendeixi i que continuï amb la força que sempre m’ha caracteritzat.

Tradició familiar interrompuda?

La nostra filla, la Mònica, de moment no s’està dedicant al negoci familiar, encara que sempre hi ha ajudat. Va estudiar al barri, a l’Escola Santa Anna, i tothom ens coneixia pel fet d’haver tingut la granja. Molts avis de companys meus de l’escola eren coneguts i, fins i tot, amics dels meus pares. Això sí que és un barri! Finalment, després d’estudiar caracterització, va decidir estudiar Treball Social i ha fet un màster de Direcció d’Empreses. Ara treballa a una empresa de pirotècnia, Antiga Casa Manel Estalella, amb seu a Viladecans, i està molt contenta. Es tracta d’una empresa molt familiar, on els treballadors estan molt ben valorats, i això fa també que s’hi senti molt bé. Més tradició familiar. Tants anys veient la família lluitar per un negoci familiar, finalment forma part de tu, tot aquest coratge i valentia a l’hora de plantar cara a la vida. Ella té molt present la família i sempre intentem seguir al peu de canó tot i les adversitats, que no són poques. Som lluitadors de mena! Encara que la Mònica sap que la porta del negoci familiar és oberta, igual que els meus pares no em van voler influir, jo a ella tampoc. I a més, qui sap què oferirà el futur? Jo tampoc no volia dedicar-m’hi, i mireu ara.

Reconeixement per part de la ciutat a un establiment emblemàtic

A la porta del negoci encara tenim un rètol que posa «Antiga Granja Planas». Per a nosaltres fou molt emotiu que l’any 2009 la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona ens atorgués una plaqueta amb la distinció de «50 Anys de Comerç a la Ciutat». Va ser molt bonic. Quina llàstima que els pares no en poguessin gaudir, d’un reconeixement del qual foren els principals artífexs.