Àngels Roqueta i Rodríguez
Fotografia cedida
11è VOLUM. Biografies rellevants de les nostres emprenedores

Sra. Àngels Roqueta i Rodríguez

Sòcia fundadora de Compas

Text del 11/02/2019

A part de la seva activitat empresarial en el sector de l’assessoria i la inversió d’empreses, fa vint anys que ensenya Economia i Comptabilitat a l’Escola Judicial del CGPJ. També és consellera de L’ARSA-Abadia de Montserrat, de la Fundació Cares i de la Banque Degroof Petercam. Pionera, com a dona, en llocs d’alta responsabilitat empresarial, sempre està disposada a un nou repte professional que li aporti coneixements. Gran lectora, és també una apassionada del bàsquet i les regates.

 

Sabia llegir i escriure abans d’anar a escola

Soc d’un poble petit, Artés, al Bages, que ara té uns 6.000 habitants, però quan jo hi vaig néixer només en tenia uns 2.500. Els records de més petita que em venen a la memòria són de la meva àvia, a casa, ensenyant-me a llegir i a escriure, perquè els meus pares treballaven tots dos, i qui estava més temps amb nosaltres era l’àvia Pepeta, la mare del meu pare. Quan, amb tres anys i mig o quatre, vaig començar a anar a escola, jo ja sabia les lletres. Un altre fet de la infantesa que em va cridar l’atenció fou el descobriment que hi havia dues llengües per anomenar les coses de manera diferent. Jo tenia una àvia catalana i una àvia castellana, perquè els pares de la meva mare, el Florencio i l’Angelita, venien d’Andalusia, i amb l’una parlava en català, i amb els altres, en castellà. Recordo que la meva àvia Angelita, un dia que vaig anar a casa seva, em va demanar «si quería un melocotón». Li vaig dir que sí, i em vaig adonar que em donava un préssec.

Massa vells o massa joves per anar a la guerra

A casa es parlava de la guerra en el sentit que no afectà ni al meu pare ni al meu avi Josep Roqueta Mas, a qui no vaig conèixer. El pare era de l’any 1923, i anava per sota de la Lleva del Biberó, així que no el van mobilitzar per massa jove; el meu avi tampoc el van mobilitzar pel cas contrari, perquè ja era massa gran per ser mobilitzat. Tot i així, el meu pare em va explicar que, quan sortia del col·legi amb altres companys, van arribar a veure els cossos d’algunes persona executades i que l’havia impressionat molt. L’àvia Pepeta explicava, també, que una nit van anar els nacionals a emportar- se el veí del davant, i que la seva dona va fer veus demanant que no se l’emportessin, perquè el veïnat reaccionés en la seva defensa, però no sortí ningú, perquè la gent estava molt espantada.

Un llibre molt valuós

Per  part  del  meu  besavi,  avi  de  mon  pare,  conservo  un  llibre  molt interessant, de començaments del segle xix, que vam trobar a les golfes de casa. És un inventari de contribucions de la comarca, on es consignen la superfície de terra i els caps de bestiar de tots els propietaris, que apareixen relacionats pel nom de la família, i també pel motiu de la casa. Crec que el meu besavi era mestre i també feia funcions d’alcalde, ja que està molt ben escrit, a plumilla, amb aquella cal·ligrafia tan característica dels documents de fa un o dos segles. L’he fet restaurar per unes monges del carrer de les Puelles de Barcelona que es dediquen a aquests quefers, perquè per mi té molt de valor.

Pare pagès i mare obrera

El meu pare es deia Francisco Roqueta, era pagès i era molt aficionat a la lectura i als escacs, fins al punt que el recordo jugant pocs dies abans de morir. La meva mare, Maria Rodríguez, treballava a la indústria tèxtil. En l’Artés de l’època, els homes eren normalment pagesos, i les dones, treballadores de dues fàbriques molt grans que hi havia. Per això tinc el record de tornar a casa a les sis de la tarda i trobar-hi només l’àvia. Ma mare no havia plegat encara, sortia més tard. Si no recordo malament, els horaris que tenia eren molt sacrificats: de cinc a nou del matí i de dues a nou del vespre, en torn partit. Tot i que, com es pot observar, i essent la majoria dels treballadors de la fàbrica dones, l’horari s’adequava al que avui dia anomenem conciliació familiar, perquè les dones eren a casa de nou a dues per poder fer el dinar per a la canalla.

D’Andalusia a Catalunya

La meva mare va emigrar sola des d’Andalusia, i es va instal·lar a Manresa. En acabat, va venir la seva germana, i quan totes dues trobaren feina a la fàbrica tèxtil, llavors van fer venir els meus avis. Les colònies tèxtils en aquells temps proporcionaven habitatge als seus treballadors, així que es va agrupar la família, i entre una cosa i una altra van començar a gaudir d’una certa prosperitat. I així va ser fins que la mare es casà amb el pare, i va anar a viure a la casa pairal dels Roqueta, al nucli urbà d’Artés, de la qual ell era l’hereu.

A classe, llegia d’amagat

Tinc molts bons records de l’escola on vaig anar, que era de monges, religiosa, i només hi anàvem nenes. Jo era molt activa, amb molta vitalitat, i recordo que tenia la capacitat de llegir d’amagat i de no perdre pistonada de la lliçó al mateix temps. Més d’una vegada, la monja de torn em filava i em demanava què era el que estava explicant, i jo sempre aconseguia respondre-li i sortir del pas, tot i que en realitat estava submergida en la lectura, abstreta de la lliçó. M’agradava molt llegir, i llegir a classe era la millor manera de poder enllestir totes les lectures i novel·les que havíem de fer durant el curs. Amb el pare, anàvem a la biblioteca municipal els diumenges, així que es podria dir que, d’alguna manera, m’inculcà aquest gran plaer. També hi anava els dies de cada dia, en sortir d’escola, i em recordo devorant la col·lecció de Tintín, per exemple, o els llibres d’Enid Blyton, i els premis Planeta. Trobo que és molt important llegir durant la infantesa perquè es desenvolupen molt les capacitats del llenguatge, l’aprenentatge i la memòria. Avui dia encara llegeixo tant com puc.

Tot canalitzant la meva energia cap al bàsquet

Vista amb la perspectiva d’avui, suposo que era una nena amb molta energia i les monges van procurar canalitzar aquesta energia que tenia cap a l’esport. Així fou com, amb vuit o nou anys, vaig començar a jugar a bàsquet. Recordo que ho fèiem amb pantalons bombatxos i faldilles: el ves- tuari del bàsquet femení ha evolucionat molt des d’aleshores. Durant el Batxillerat vaig continuar jugant-hi, llavors amb el Bàsquet Manresa, perquè els partits eren dissabte i això em permetia d’anar-hi, tot i que no tenia temps per entrenar. Encara avui practico aquest esport, fins al punt que aquest mateix vespre tinc partit. En general, sempre m’han agradat més els esports d’equip que els individuals. D’aquells temps, com a mestre que em va influir més, voldria destacar mossèn Escós, que ens explicava la història a partir de l’economia i dels interessos econòmics, d’una manera molt entenedora, que ho relacionava tot amb molta lògica. Gràcies a ell, sempre he buscat l’explicació econòmica dels fets històrics, que sovint no està prou explicitada, però que, tanmateix, sempre hi és.

Piscines sense nenes

Els estius no solíem viatjar perquè el pare era pagès i és sabut el lligam que representen la terra i el bestiar. Tot i així, recordo un viatge que vaig fer a Andalusia amb la mare i els germans per conèixer la seva terra de procedència. Una de les coses que em va xocar, com a contrast cultural, és que a la piscina d’allà, de nova construcció, no s’hi banyaven nenes. Les úniques nenes que ens banyàvem i nedàvem érem la meva germana i jo. Vam fer un campionat de natació femenina i vam guanyar totes les medalles, és clar, perquè no hi havia cap nena més.

Vaig ser la pubilla fins que arribà l’hereu

Als catorze anys, em vaig posar a treballar a la fàbrica tèxtil. Com havia fet la mare, entrava a les cinc del matí, amb un toc de sirena. Avui sembla impossible que en el nostre entorn un menor d’edat treballi a hores tan intempestives, però llavors era normal. Jo era la gran de tres germans, i em va tocar ser la primera en obrir-me camí, també perquè, a més, era la més independent de caràcter i volia tenir diners per a les meves necessitats lúdiques. Amb la meva germana Alba ens portem una mica més d’un any, i amb el meu germà, Francisco (o Quico), tres. A casa sempre ens hem regit per la dita «el que fem per tu, ho tenim de fer pels altres», una manera de dir que cap fill podia tenir avantatges. Fins que va nàixer el meu germà, jo era la pubilla de casa. Després, com solíem dir, vaig caure de l’escambell, i ell passà a ser l’hereu, tant de la casa com de les terres. I així es va fer quan el meu pare va morir el mes de juny de l’any passat. Davant aquest escenari, la mare sempre ens havia dit a les filles que la millor herència que ens podia deixar eren els estudis, que són una riquesa que tens per sempre i que ningú et pot prendre, i una manera de tenir un futur millor.

Treballar i estudiar alhora

Vaig compaginar la feina amb els estudis, una constant que m’ha acompanyat tota la vida. Com a la fàbrica la feina era dura, passat un any vaig aprofitar la possibilitat de treballar a l’oficina del Sindicat Agrícola, que a nivell comarcal centralitzava les collites de raïm per fer la producció de vi i cava; de blat i l’ordi per fer la producció de pinso per animals, i d’oliva per fer-ne la de l’oli. Era un sindicat vertical important, característic del sistema polític que per aquelles dates ja arribava a la seva fi. Treballava al matí i estudiava a la tarda. Per anar a estudi, havia d’agafar l’autobús i anar fins a l’institut públic Lluís de Peguera, a Manresa, a quinze quilòmetres. Plegava tard, perquè l’horari era de sis a deu. En aquells temps, els estudis nocturns eren habituals. No tenia la sensació de fer res extraordinari. I a part de tot, jugava a bàsquet, esport en el qual vaig tenir fitxa fins als divuit anys.

Una bona feina però no prou per a les meves aspiracions

Tot i la millora que va representar l’oficina del sindicat respecte a la fàbrica, el primer dia de feina, les quatre hores seguides que vaig passar asseguda a la cadira fent sumes amb les màquines d’aleshores se’m van fer una mica llargues. Recordo perfectament l’aparició de la primera màquina elèctrica d’escriure, i també de la primera calculadora elèctrica. I no cal dir-ho: del primer ordinador, un IBM que feia dos metres i mig de llarg, i només feia la funció de sumar les fitxes de les vendes dels clients. Entrar a treballar al sindicat era generalment vist com un lloc de treball per sempre, com una destinació final, com entrar a treballar a un banc. Però no pas per a mi. A mi m’atreien altres horitzons.

Gràcies a fer tasques de comptabilitat al Sindicat Agrícola vaig decidir estudiar Ciències Econòmiques

Una de les feines que vaig desenvolupar al sindicat fou portar la comptabilitat dels estalvis de tots els afiliats de la comarca, perquè també funcionava com una cooperativa de crèdit. Quan el pagès hi portava el blat o el raïm, això li generava uns diners en un compte corrent, i durant tot l’any anava traient-los. Feia funcions de banc. Una de les primeres tasques que vaig fer, va ser calcular els interessos, que s’havien de reportar a les fitxes del compte corrent com si fos un compte corrent normal. Aquesta pràctica de comptabilitat, quan arribà l’hora de fer estudis superiors a Barcelona, em portà a decantar-me per les Ciències Econòmiques. Fou una decisió personal en un context sense gaires mes referències, perquè llavors no hi havia programes d’orientació.

Arriba l’hora de Barcelona

Vaig estudiar la carrera a la Universitat de Barcelona, a la facultat de la Diagonal. Feia classes nocturnes per poder compaginar-les amb la feina; una feina que encara no tenia. Per obrir-me camí en el mercat laboral, vaig cercar a la guia telefònica un centenar d’assessories de Barcelona, vaig escriure una carta de presentació i vaig fer una mena de mailing massiu quan encara no se’n feien. Va funcionar, em van respondre tres o quatre, i vaig trobar feina de seguida. La posició al sindicat d’Artés la vaig deixar, òbviament, però tot i així vaig adquirir el compromís d’anar-hi als estius per fer suplències durant les vacances del personal. I així ho vaig fer un parell d’anys. La meva prioritat, però, era estudiar. El canvi d’aires d’Artés a Barcelona fou notable. Quan vens d’un poble on tothom es coneix, penses que a la ciutat no serà així, però al final actues com si et conegués tothom, i vas amb una certa prevenció. Aquesta va ser, almenys, la meva vivència.

Un any sabàtic per Europa

Després del primer curs d’Econòmiques, a primers dels anys 80, i com que tenia estalvis, em vaig agafar un any sabàtic. Amb dinou anys, vaig viatjar per Europa amb tren i vaig passar temporades a diversos països. Una de les coses que vaig descobrir és que a la resta de països europeus, a les cafeteries i als bars també hi havia dones, tant clientes com empleades. A Espanya això no era així, i es veia un gran canvi només travessar la frontera. A França, a Luxemburg o Alemanya vaig trobar molts bars i restaurants regentats per matrimonis. També em va meravellar la diversitat d’oferta de pans, mentre que al nostre país no passàvem del xusco i la barra. Els cotxes, igualment, eren més grans, i la sensació de riquesa molt més visible, especialment a Anglaterra. En aquell moment, hi havia molta diferència. Avui les coses s’han, fins i tot, invertit. Durant aquell any sabàtic, al sud d’Anglaterra i a les aigües del Canal de la Mànega, vaig conèixer una afició que avui encara mantinc, la nàutica, la vela. Tot plegat, vaig veure molt de món, societats diferents i altres punts de vista. Trobo que a banda de l’aspecte lúdic, fou una escola vital.

Intent d’establir-me com a auditora independent amb només vint-i-cinc anys

Tornada de l’any sabàtic, i com que era una bona estudiant, vaig fer Econòmiques en el temps previst. Un cop llicenciada, m’interessaven dues opcions: o fer-me inspector d’hisenda o fer-me auditor, perquè m’agrada tant la comptabilitat com les finances. Em vaig preparar per a les dues sortides, però al final em vaig examinar només d’auditoria, perquè l’any 1989 s’havia promulgat la Llei d’Auditoria de Comptes, i vaig veure oportú treure’m el títol d’auditor de comptes, que és una especialitat que després m’ha servit molt professionalment. Amb l’esmentada llei, van entrar a Espanya les grans multinacionals del sector (les Big Four), així que vaig aconseguir concertar entrevistes amb directors generals de diverses empreses amb la idea d’oferir-me per fer-los auditories. Era molt jove, tenia vint-i- cinc anys i no representava cap estructura empresarial, sinó a mi mateixa. Evidentment, com a professional individual no podia competir amb les grans auditories.

Informes econòmics per a jutjats

Per aquelles dates, feia un curs sobre impostos a la Universitat Abat Oliba i vaig coincidir amb un company que es guanyava la vida fent informes econòmics per a jutjats. Vaig demanar-li com em podia obrir camí en aquest sector, i la resposta va ser que l’ideal era que em coneguessin. Però, com fer- me conèixer? Jo no havia entrat mai en un jutjat, però me’n vaig anar cap a Via Laietana, vaig trucar a la porta i em vaig presentar al jutge en qüestió, en aquell cas una jutgessa, tot explicant-li la meva formació. Malgrat no portar cap recomanació, em van donar l’oportunitat dues jutgesses. Una d’elles va fer menció expressa que, en atorgar-me la confiança, volia promocionar les dones. A partir d’aquestes dues oportunitats, vaig trobar una via que em proporcionà molta feina. Era l’any 1987. Tanmateix, vaig haver de superar un obstacle: no entenia el llenguatge judicial, la seva terminologia. Primer, vaig mirar de sortir-me’n amb un diccionari jurídic, però finalment vaig decidir estudiar Dret a la UNED, i compaginar, una cop més, feina i estudi; això últim, especialment els caps de setmana.

De l’empresa pròpia al doctorat i la docència

Per fer tot això, vaig muntar despatx propi i vaig tenir vuit o deu persones en nòmina. Durant els anys següents, vaig treballar moltíssim, fent informes per recalcular la liquidació dels interessos de les caixes d’estalvi o per empreses en suspensió de pagaments, per exemple. Ens agafà la crisi del 1992, i del 1992 al 1997 vam treballar encara més. Llicenciada ja en Dret, i aprofitant que la feina començava a baixar, em vaig plantejar fer el doctorat. Em varen acceptar a l’Escola d’Enginyers Industrials de la Universitat Politècnica per fer el doctorat allà tot i no ser enginyera. Ho podia fer perquè ja tenia doble llicenciatura. Vaig reduir molt la feina de la firma, vaig col·locar els col·laboradors que tenia a altres despatxos i em vaig posar a fer el doctorat a l’Escola d’Enginyers Industrials, compaginant amb fer classes d’Economia al matí. Gairebé simultàniament, després de guanyar-me el respecte professional dels jutjats de Barcelona, l’any 1998 es traslladà l’Escola Judicial del Consell General del Poder Judicial a la capital de Catalunya –únic òrgan nacional fora de Madrid–, i em van proposar ser professora associada d’Economia i Comptabilitat dels jutges que s’acabaven de treure l’oposició. L’oposició a jutge és una oposició de caràcter nacional, com la de notari o registrador, però després de treure-la, s’estudia un any a l’Escola Judicial, on a més a més d’aprofundir en el dret processal, es fan algunes matèries que no han entrat a l’oposició (com medicina legal, economia, etc.).

Formació continuada fins al dia d’avui

Una constant de la meva vida és la formació continuada; he fet cursos i seminaris en diferents col·legis professionals i escoles de negocis. Després del doctorat vaig començar uns estudis de caire més lúdic, com és la nàutica esportiva. Era una manera de fer formació per aprofundir en el hobby de la vela de creuer i de regates. Vaig començar amb el títol de patró d’esbarjo per després fer el curs de patró de iot i per acabar, el de capità de iot, on les matemàtiques i el càlcul trigonomètric són matèries essencials. Més tard, l’any 2008, coincidint amb un canvi professional, vaig fer el curs de PADE a l’IESE, que va suposar un abans i un després en la manera de visualitzar les estratègies empresarials, a més a més de compartir amb altres empresaris les mateixes inquietuds en l’aprenentatge dels models de negoci. L’última fita en l’aspecte formatiu ha estat el curs a UCLA, a Los Angeles, de Women on Boards, que m’ha permès conèixer altres empresàries i directives d’àmbit mundial, compartir el repte de la incorporació de les dones als llocs directius i millorar les soft skills, tan necessàries per gestionar equips.

Cinc anys directiva d’una societat d’inversions

L’any 2000 vaig acabar el doctorat. Un dels membres del tribunal de la meva tesi doctoral, basada en l’estudi dels elements que fan que una empresa entri en crisi, era el Dr. Josep Jané Solà, fa poc traspassat, aleshores president del Banc de la Petita i Mitjana Empresa. Durant el dinar de celebració, el Dr. Jané Solà em demanà quins plans tenia i en veure que tenia disponibilitat i ganes d’aprendre em va proposar ser la directora d’una societat d’inversions, filial del banc. Em semblà un desafiament, una oportunitat magnífica, i li vaig dir que sí. Sabia que aprendria molt sobre el que és una empresa, tant d’estratègia com de finances més estructurals. O a comprar i fusionar companyies. Em van donar molta llibertat. Teníem dotze empreses participades, moltes amb dificultats econòmiques, i a més a més dos-cents inversors que esperaven tenir beneficis. Vaig créixer molt professionalment, i vaig entendre el que era una empresa cotitzada, que els inversors i els mercats avaluen dia a dia segons els resultats. Aquesta etapa va durar fins al 2005.

Sòcia fundadora d’empreses inversores

El 2005 el Banc de la Petita i Mitjana Empresa ja no podia créixer més. Com era un moment de molta alegria econòmica i financera, Private Bank volia invertir en capital risc unint esforços amb la nostra entitat, una operació delicada, l’organització de la qual se’m va encomanar. Un cop duta a terme, dos bancs junts són competència, i d’alguna manera em van convidar a triar entre l’un i l’altre, i em vaig decantar per Private Bank. Aquí vaig ser un dels socis fundadors de la societat de capital risc Suma Capital, al darrere de la qual hi havia empresaris majoritàriament catalans que volien invertir per diversificar les seves inversions. Hi vaig ser fins al 2008, any en què vaig fundar Compas. Des del principi, hem dut a terme dues activitats: la inversió directa en empreses i l’assessorament estratègic i de canvis accionarials per a altres companyies.

Assessorament a petites i mitjanes empreses

A través de la nostra àrea Professional Expertise oferim un tipus d’assessoria que normalment no és a l’abast de les petites i mitjanes empreses (l’anomenat middle market), consistent en ajudar a fer canvis d’accionistes. Els canvis d’accionistes es poden deure a múltiples factors, des de fusions i compra- venda d’empreses a socis que volen marxar, sovint per retirar-se, o perquè dues activitats fins llavors integrades se separen. També assessorem grups grans que compren companyies en la tasca d’identificar-les, visitar-les i analitzar-les, i si cal, en el que ja seria el servei complet, de fer una auditoria de riscos, el que se’n diu una due dilligence. Cal pensar que aquest tipus d’operacions poden moure molts milions d’euros, i tota precaució és poca. Normalment, les empreses ens arriben per referències, adreçades per altres entitats que ja han treballat amb nosaltres.

Salvem empreses i ens convertim en accionistes

Una altra àrea, la de Private Equity, consisteix en entrar com a accionistes en altres empreses. A vegades és per una situació d’expansió, o altres vegades perquè l’empresa està en una situació delicada financerament. Des de l’equip de Compas, valorem si hi aportem valor afegit, i si és així, hi posem hores, esforços, recursos econòmics i contactes, el hard work que diuen els anglesos, i hi participem com a socis. Fins avui, totes les operacions que hem fet en aquest sentit ens han sortit bé. Participem en empreses de qualsevol sector econòmic, algunes d’elles industrials que ho van passar molt malament durant la crisi del 2008. Actualment, tenim accions en una desena d’empreses, algunes encara ben petites.

El sobrevalorat boom de les start-ups

Participem també en empreses que podrien ser englobades dins del concepte start-up, tan de moda. Des del meu punt de vista, muntar una start-up amb projecció de futur no és tan fàcil com es pretén. Diria que estan sobrevalorades. Es dona molta importància als emprenedors, i està molt bé que sigui així, però passar de ser un emprenedor, algú autoocupat, a ser un empresari, algú que aconsegueix organitzar una plantilla i posar els mitjans perquè una idea funcioni, que obri un mercat, que guanyi diners i que aquest moviment de diners doni valor a la societat, és molt diferent. Tan diferent que molts emprenedors es queden pel camí i no arriben mai a empresaris.

No tothom sap ni vol tenir socis

Un dels criteris que determinen la nostra participació en una empresa és qui seran els nostres socis: el factor humà. Si veiem que no ens entendrem amb la persona o les persones propietàries de l’empresa, pel seu tarannà, descartem l’operació encara que altres paràmetres siguin favorables. Hi ha gent que, a la primera reunió, ja veus que no serà mai un bon soci. No tothom està capacitat per ser un bon soci, ni tampoc tots els empresaris volen tenir-ne, de socis. Per fer créixer les empreses en dimensió, i sobretot a Catalunya, la possibilitat d’un soci que t’aporti valor és fonamental, però cal estar disposat a compartir criteris i estratègia a curt i a llarg termini.

Les auditories analitzen el passat i les due dilligences, el futur

Pel que fa a les auditories, normalment contractem auditors. A les nostres participades, no fem nosaltres d’auditors, preferim subcontractar. Pensem que així obtindrem una visió més fresca, més externa i independent. L’auditoria normal, la de comptes, té per funció determinar si els comptes d’una empresa estan ben fets. Totes les nostres participades les hem obligades a fer una auditoria de comptes. Quan es vol abordar la compra d’una empresa, el que es demana és una due dilligence. Una due dilligence està enfocada a l’estratègia i als riscos de l’empresa, i a les tendències de futur del sector; analitza el negoci en prospectiva. A grans trets, una auditoria analitza el passat, i una due dilligence, el futur.

Estructurem les participades perquè puguin créixer

Ens agrada que les empreses participades, per petites que siguin, es dotin de totes les estructures necessàries per poder créixer, o almenys, que les vagin incorporant. Per  exemple, inculquem el sistema de controlling    o reporting financer; també mirem, si és el cas, que es posi en marxa la implantació de la ISO corresponent, o millores tecnològiques, etc. També demanem que les empreses s’integrin als clústers corresponents. La nostra visió és que el creixement, l’accés a nous mercats, no es vegi frenat per aquestes mancances. Com que participem en el consell d’administració de les participades, i en la presa de decisions, treballem també per millorar l’equip, el factor humà.

La nostra dimensió actual

No som un fons de capital risc, ni sentim al clatell la pressió dels inversors per obtenir rendibilitat. Per això, si ens arriba un projecte interessant d’una empresa per ser participada, l’analitzarem i valorarem, i si s’escau, hi participarem. Som un equip de vuit o nou persones, ben dimensionat i multidisciplinari. Fem acords de col·laboració amb altres despatxos, amb els quals establim lligams de confiança, i també amb altres professionals del món de l’enginyeria. Si tenim en compte els treballadors de les empreses participades, estem gestionant unes tres-centes persones.

Primera dona al consell d’administració de L’ARSA-Abadia de Montserrat

A banda de la meva feina per a Compas, estic present a diversos consells d’administració com a consellera independent. La meva tasca és entendre aquell negoci, entendre’n els números, i aportar valor en la presa de decisions. Un d’aquests consells d’administració és el de L’ARSA, empresa gestora del complex de l’Abadia Montserrat, on estic present des del 2009, essent la primera dona que té aquest honor. El consell l’integren quatre monjos i quatre seglars. A Montserrat hi ha la comunitat benedictina, els monjos, organitzats en una associació; hi ha una fundació, que és el Patronat de la Muntanya de Montserrat; i hi ha la societat mercantil que gestiona el complex turístic (botigues, seguretat, hotel, restaurant), que té una plantilla de dues-centes persones que atenen dos milions i mig de visitants l’any. Com a atracció turística catalana, tan sols va per darrere de la Sagrada Família i el Camp Nou del Barça. A més a més de les visites per motius religiosos, a Montserrat es rep la visita de molts dels turistes que venen a Barcelona.

A la Fundació Cares i al banc Degroof Petercam

També estic al consell d’administració de la Fundació Cares, dedicada a la logística, a la gestió dels magatzems mitjançant persones amb discapacitat o amb altres capacitats. Hi treballen cinc-centes persones i està situada a la ZAL de la Zona Franca. Segons la llei, totes les empreses amb més de cent treballadors han de tenir un 2 % de personal discapacitat. Poden ser en plantilla o subcontractant-los a una gran empresa de personal discapacitat, que és el cas de Cares. Els discapacitats tenen moltes dificultats però són molt bons fent feines repetitives, i això els dona molta satisfacció. Igualment, estic també al consell d’administració del banc belga, el Degroof Petercam. I val a dir que als consells d’administració gairebé no hi ha dones. Hi ha una campanya que demana el 50 % d’homes i el 50 % de dones, però ara per ara estem molt lluny d’uns percentatges així. A les empreses de l’Ibex 35 no s’arriba ni al 20 % de conselleres. Però el futur el veig amb un creixement important de la participació de les dones en tots els àmbits, tant institucionals com empresarials, igual que fa uns anys es va aconseguir l’equiparació en la formació.