Texto del 02-12-2009
“Després de patir infinitat d’entrebancs, finalment el projecte de construir un hotel a la finca que posseïm a parts iguals és una realitat i s’estan començant les obres d’edificació”
“Formarem una triada que es beneficiarà de la sinèrgia empresarial, perquè en espais propers la gent podrà gaudir de l’hotel, d’una prestigiosa cava de cigars i d’un bon restaurant”
“La crisi l’ha provocada la cobdícia dels bancs americans, que han deixat diners irresponsablement. És la primera vegada a la història que el col·lectiu de banquers ha perdut diners de manera significativa, i ho han encaixat molt malament”
“Els clients expressen una certa por, agreujada per algunes línies editorials interessades en crear catastrofisme”
A l’emblemàtica avinguda de les Rambles de Barcelona, Josep Ignasi Torralba i Carrasco forma societat amb Imanol Elguezabal i Arrieta. “Som dos veïns i amics amb negocis contigus, un restaurant i un estanc. Ens considerem emprenedors decidits i lluitadors, que fem les coses ben fetes, amb honestedat i sentit comú.” El senyor Torralba és director i propietari del popular Restaurant Amaya, mentre que el senyor Elguezabal és responsable del tradicional establiment Cigars Imanol, ambdós ara socis al 50% de la propietat de la finca als baixos de la qual tots dos mantenen els seus negocis respectius, i a on estan construint un hotel.
La història del local Amaya es remunta al 1941. “Quan Antonio Mailán i Josep Marcé van fundar el negoci, el meu pare hi treballava d’aprenent. No va ser fins a l’any 1977, quan els propietaris es jubilaren, que el pare es va decidir a quedar-se’l juntament amb un altre soci.”
La compra va agafar el senyor Torralba treballant a la indústria farmacèutica. “Estava molt allunyat del món de la restauració. Havia estudiat tres anys de medicina i màrqueting a ESADE, i treballava a l’empresa Ciba Geigy. Però el pare necessitava un cop de mà, així que vaig deixar-ho tot i em vaig centrar en el negoci. Vaig considerar que remar al meu propi vaixell era millor que remar a vaixells d’altri. I, en certa manera, incorporant-me a la restauració, tornava a casa, ja que el meu avi ja havia tingut bars-restaurant a Sant Cugat del Vallès i a la Gran Via barcelonina.” Malgrat el canvi de titulars, el nom del restaurant s’ha mantingut.
La cuina de l’Amaya és una continuació de l’estil d’Antonio Mailán, un dels seus fundadors, que, durant la Segona República, fou cuiner del ministre Indalecio Prieto. “Era un virtuós de la cuina, tenia mans de plata.”
Molts dels plats que fan avui ja els feien l’any 1941. “Per exemple, el lluç amb salsa verda, les angules d’Aguinaga, les cocochas a la basca, el bacallà al pil-pil… El sentit comú em diu que allò que funciona no s’ha de canviar. Aquesta perseverança ens ha convertit en el restaurant basc més antic de Catalunya.”
Tot i la fidelitat a l’oferta original de cuina basca, que segueix sent el 50% de la seva carta, l’Amaya també ha adaptat la seva oferta als nous temps. “Hem anat incorporant plats catalans (mongetes amb botifarra, bacallà a la llauna…) i una cuina més actual, sobretot pensant en la importància creixent del turisme. Ens han ofert portar-nos autocars de turistes, però no hem volgut adotzenar-nos.”
Els senyors Elguezabal i Torralba recorden com va ser l’arribada de la seva oportunitat. “Una crisi normalment no ve mai com una brisa suau, sinó com una ventada que sembla s’ha d’endur la casa. Malgrat aquest fet, cal aprofitar el vent perquè mogui les aspes del molí i l’acabis optimitzant.”
En remunten l’inici al 1994. “La Llei d’Arrendaments Urbans d’aquell any obligava a extingir en un termini màxim de 6 a 20 anys els tipus de lloguer indefinits existents aleshores, una mesura que resultava molt perjudicial per a nosaltres. Sortosament, vam ser capaços de reaccionar a temps i, el 1998, vam començar el llarg procés de compra dels respectius edificis, en principi només amb la voluntat d’assegurar la supervivència de les nostres petites empreses, sense cap altra intenció més enllà.”
No obstant això, d’aquella compra va néixer un nou projecte conjunt que a dia d’avui ja és pràcticament una realitat: un hotel de quatre estrelles que portarà també el nom d’Amaya. “Després de patir infinitat de vicissituds i d’entrebancs per tal d’aconseguir els permisos pertinents i poder arribar a un acord amb els inquilins i els okupes que hi havia a la finca, finalment el projecte de l’hotel és una realitat i s’estan començant les obres d’edificació. Formarem una triada que es beneficiarà de la sinèrgia empresarial, perquè en espais propers la gent podrà gaudir de l’hotel, d’una prestigiosa cava de cigars i d’un bon restaurant. L’hotel serà gestionat per Eurostars, membre del Grup HOTUSA, una cadena hotelera amb molta experiència i molt ben implantada.”
L’hotel comptarà amb 55 habitacions. La meitat donarà a les Rambles, amb el seu corresponent balcó, i l’altra meitat donarà al darrere, a una placeta molt tranquil·la. “És un projecte que hem anat madurant al llarg de 10 anys. Som lluitadors i anem amb la veritat a la mà; altrament, no ho hauríem aconseguit.”
L’estanc també forma part de l’icònic paisatge de les Rambles. “Venc tabac i complements. Tinc també una cava de cigars. La meva història personal i la de l’estanc són indestriables: jo n’era client i em vaig enamorar de la filla de l’estanquer, amb la qual em vaig casar.”
Cigars Imanol ofereix tot tipus de cigars de qualitat. “Si entenem d’alguna cosa és de cigars. Al nostre establiment es poden trobar més varietats que a Cuba o a Canàries.”
L’actual conjuntura recessiva no agafa per sorpresa cap dels dos socis. “No estem davant d’una crisi econòmica, sinó financera. L’ha provocada la cobdícia dels bancs americans, que han deixat diners irresponsablement, i després ha passat el que havia de passar. És la primera vegada a la història que el col·lectiu de banquers ha perdut diners de manera significativa, i ho han encaixat molt malament.”
Tot i això, els crèdits tornaran a fluir. “Tard o d’hora, quan se’ls passi l’enrabiada, hauran de tornar a donar-ne. La crisi s’acabarà quan el diner comenci a circular i quan els mitjans de comunicació deixin de parlar-ne, cosa que ja està començant a passar.”
El restaurant i l’estanc són un autèntics termòmetres socials. “En general, els clients expressen una certa por, agreujada per algunes línies editorials interessades en crear catastrofisme. Això s’ha traduït en una lleugera davallada del consum, però, de fet, se segueix fent vida normal. Potser el canvi més significatiu és que les marques de tabac més barates han guanyat quota de mercat.”
Per superar la crisi, cal més flexibilitat laboral. Tanmateix, la reforma laboral serà de difícil solució. “Ja coneixem la resposta dels sindicats en aquests casos. I, si no, recordem la vaga general que li van fer a Felipe González, cosa que, segur, José Luis Rodríguez Zapatero té present.”
Les darreres dècades s’ha creat a Espanya un inconscient col·lectiu de nou ric que fa més difícil adaptar-se al present. “Hem passat d’una renda per càpita mitjana de 4.000 dòlars l’any 1982 als 20.000 actuals.”
Altres reformes estructurals a abordar “dependran de la mateixa societat, del mercat, que és molt savi. Malament aniríem si esperéssim que les fessin els polítics. La societat toca de peus a terra; els polítics floten. Aquest descrèdit dels polítics augmentarà l’abstenció electoral: dubto que s’arribi a una participació del 20%.”
Al nostre país, hi ha altres aspectes preocupants. “Un 25% de l’economia encara és submergida.”
És imprescindible reivindicar la feina constant i silenciosa de la major part de persones. “Els petits personatges també fem la història, no només els estadistes. Som els que tirem del carro.”
