Text del 12-02-14

Simplificar la nostra estructura estatal i treballar des de la cohesió per crear un model educatiu que fomenti la professionalitat i l’esperit emprenedor són dues fites a les que ha d’arribar la nostra societat; tal és el parer d’aquest industrial metal·lúrgic, membre de la nissaga catalana més important del sector, que no dubtà a arriscar el seu patrimoni per impulsar el seu projecte de sistemes de protecció perimetral, avui líder al mercat espanyol i àmpliament instaurat arreu del món.

Un cognom lligat a la indústria catalana des de mitjan segle XIX

El meu besavi, Francisco Rivière, originari de França, constitueix l’exemple prototípic de l’emprenedor de raça que copsa les necessitats empresarials del moment i s’hi adapta. Després d’haver-se establert al nostre país i d’haver exercit diferents professions, l’any 1854 fundà una petita indústria de teles metàl·liques terra endins, que fou la pionera a introduir l’enreixat de simple torsió a Espanya. Anys després decidí traslladar el seu projecte empresarial a Bilbao, perquè en ser una ciutat portuària s’optimitzava l’arribada de les matèries primeres. No obstant això, les guerres carlines l’obligaren a abandonar el País Basc i establir-se definitivament a Catalunya. La corporació, convertida en una entitat netament familiar, anà creixent i consolidant-se des de les oficines centrals de Barcelona, situades en un edifici emblemàtic de la ronda de Sant Pere. Allà s’hi desenvolupà una gran diversitat d’activitats: manufactura de matalassos, tanques metàl·liques, filferro, etc.

Creació d’una entitat industrial pròpia

Fins al 1977, la nostra companyia fou la indústria metal·lúrgica més gran d’Espanya. Jo hi vaig començar la meva trajectòria professional en 1968, però no estava d’acord amb la línia gestora de la companyia, que relegava a un segon plànol les competències empresarials dels Rivière més joves, justament en un moment de gran dinamisme socioeconòmic i empresarial. Davant d’això, l’any 1980 vaig decidir deixar la meva activitat al grup empresarial familiar i crear el meu propi projecte industrial venent i hipotecant part del meu patrimoni. Vaig tenir la sort que vuit professionals del grup m’acompanyaren. Els primers anys foren d’estretor, però lentament el projecte s’anà consolidant fins que el 1990 rebérem l’adjudicació de la tanca metàl·lica del primer AVE Madrid-Sevilla. I l’any següent se’ns va adjudicar l’exclusiva dels tancaments de seguretat de les Olimpíades de 1992. Tan sols aquest segon projecte representava el 70% del volum de facturació d’un exercici, i ambdós ens permeteren capitalitzar l’empresa per consolidar-la i encaminar-la cap a l’expansió, que culminà amb la construcció de les fàbriques de Lliçà de Vall i Igualada.

Fabricació de sistemes de protecció perimetral

Ens dediquem a la fabricació de sistemes de protecció perimetral, és a dir, de tanques per a autopistes, per a l’AVE, torres, indústries, col·legis, escoles, xalets, etc. Aquests dispositius poden estar manufacturats expressament i ser d’un nombre limitat de peces o poden construir-se a partir del muntatge de peces ja prefabricades.

Procés de manufactura totalment robotitzat

En aquests moments, Rivisa proporciona un total de 240 llocs de treball, ja que el procés de manufactura dels productes es porta a terme en sèrie i de manera totalment robotitzada emprant maquinària d’última generació, la qual cosa garanteix l’homologació de la qualitat dels productes i una major competitivitat, a partir del filferro, l’alumini, l’acer inoxidable o l’acer galvanitzat.

Una internacionalització precoç que ens ha permès encarar la recessió del mercat estatal

Disposem de delegacions a València, Galícia, Barcelona, Tarragona, Madrid, Pamplona i Sevilla. Malgrat que les vendes internes s’han reduït un 48% arran de la crisi, continuem sent la companyia líder del nostre sector. D’altra banda, en adonar-nos que Lió i Madrid estaven a la mateixa distància de Barcelona, i que París no era gaire més lluny que Sevilla, decidírem inaugurar una delegació a França. A partir d’aquesta primera experiència, ens hem anat establint en diversos països, entre els quals cal destacar –a banda de la nostra forta presència a França–, Alemanya, Portugal, Anglaterra, Itàlia, el Marroc, Algèria, els països àrabs i Sud-amèrica, tot i que rebem comandes d’arreu del món. Amb el pas del temps, i sobretot gràcies a la irrupció d’Internet, s’han incrementat les operacions internacionals; en l’actualitat, un 68% de les nostres comandes procedeixen de l’estranger. Això ha garantit la nostra continuïtat malgrat la incidència a Espanya de la recessió econòmica, que ha aturat la construcció d’obres públiques i privades. Crec que el secret del nostre èxit internacional rau en el disseny dels nostres dispositius, la qualitat de la manufactura final i la competitivitat dels nostres preus.

Influència d’Internet

Internet ha estat en gran part l’artífex del canvi de centre econòmic i de la manera d’operar comercialment de la societat contemporània. Ha transformat la difusió i venda dels productes i ha escurçat les distàncies. Nosaltres estem rebent, fins i tot, comandes de Nova Caledònia, uns clients que ens han conegut i han pogut accedir al nostre catàleg a través de la Xarxa.

Ampliació de les instal·lacions conforme al creixement de les nostres necessitats

Les nostres instal·lacions han anat creixent a mesura que ho feien les nostres necessitats. Durant els primers anys els nostres tallers s’ubicaven a Barcelona. El creixement de la dècada dels 90 permeté la construcció d’una fàbrica a Palau-solità i Plegamans i posteriorment l’edificació d’una altra de més gran a Lliçà de Vall. El 2003, a causa del preu elevat del sòl al Vallès, i en vista de les perspectives de creixement de l’entitat, vam optar per cercar ubicació en altres comarques, el terreny industrial de les quals resultés més rendible. Finalment, però, ens vam decantar per absorbir les instal·lacions d’una empresa anglesa que es deslocalitzava a l’Anoia, a Santa Margarida de Montbui, propera a Igualada; des d’aleshores, disposem de 10.000 m² de manufactura més uns altres 40.000 m² d’emmagatzematge exterior.

Del malbaratament a la contenció

La recessió econòmica provocada per la nostra sobredimensió col·lectiva ha donat pas a una nova conjuntura en què la contenció i la mesura han de guiar totes les accions micro i macroeconòmiques. Com a país, cal assumir i amortitzar les obres faraòniques i sense finalitat construïdes durant la bombolla, com ara els 17 aeroports inoperatius que hi ha actualment en el conjunt de l’Estat espanyol. Com a individus, hem d’aprendre a gastar –és a dir, a viure– a partir del que efectivament tenim i no per mitjà de l’endeutament. I, a més, és essencial que els empresaris capitalitzin constantment les seves entitats, de manera que dediquin el gros dels beneficis a enfortir-les i consolidar-les –que ha de ser l’objectiu fonamental de qualsevol companyia– i deixar de banda l’aspiració del lucre personal.

Retallades doloroses però necessàries

L’Executiu català, amb el President Mas i el conseller Mas-Colell al capdavant, ha adoptat les mesures idònies per revertir la situació de recessió. Les retallades han estat doloroses, però eren imprescindibles per corregir la situació. L’Executiu espanyol, per la seva banda, també ha pres les decisions més adients, que han aconseguit restablir mínimament la confiança internacional dels inversors. Ara bé, cal que siguem conscients que les retallades mai han d’obviar els drets universals de la població, és a dir, a la sanitat, l’educació i la protecció dels aturats; per això és imprescindible racionalitzar la despesa pública i fer més efectiu el sector públic.

Per una simplificació de l’estructura estatal

És evident que la nostra Administració està sobredimensionada; sobren buròcrates, és clar, però també càrrecs de confiança, assessors… Sobretot caldria eliminar les duplicitats legislatives i administratives que tan freqüents són a Espanya. L’Estat de les Autonomies ha esdevingut una càrrega econòmica feixuga per al conjunt dels ciutadans que no es pot justificar des del punt de vista identitari: s’hauria de reestructurar per simplificar-lo. L’existència d’una autonomia només té sentit a les àrees geogràfiques amb una llengua i una identitat cultural pròpies.

La xacra de la corrupció

Després de Grècia i Itàlia som el tercer país europeu amb més incidència de les pràctiques corruptes. De fet, és un modus operandi generalitzat que no distingeix entre sigles polítiques, institucions o nivells socioeconòmics. Els escàndols que esquitxen la nostra vida sociopolítica són nombrosos, constants i repetitius.

Desplaçament del centre econòmic

El centre econòmic s’ha desplaçat en els últims anys, i ara ja no rau solsament a Europa i als Estats Units, sinó que se situa també a l’Àsia –amb la Xina i l’Índia al capdavant– i a Sud-amèrica, amb països emergents com ara el Brasil.

Opinió sobre el procés sobiranista

Al meu parer, la independència de Catalunya només és possible si continua amb l’euro i dins la UE; altrament, no serà gens positiva per a la indústria del país, ja que en gran part el seu mercat continua sent l’espanyol, a banda de l’internacional. És necessari treballar des de la cohesió per crear una indústria sòlida i productiva, que imiti els referents de França, Alemanya o Itàlia. Aquesta transformació hauria de començar des de la base, a través de la implantació d’un sistema educatiu que, d’una banda, formés ciutadans laboralment qualificats i amb un sentit de l’ètica professional i, de l’altra, emprenedors amb coratge, ambició, esperit de sacrifici i implicació personal per tirar endavant noves idees.