Text del 2008
“Hem participat en gairebé tots els projectes importants que s’han dut a terme en el país”
Jaime-Alfonso Rivière Llobet, president de la societat RIVISA ICM, és membre de la quarta generació d’una nissaga els orígens de la qual es remunten a l’any 1854, quan l’ascendent Francisco Rivière Bonneton introduí l’enreixat de torsió simple a Espanya, procedent d’Anglaterra. “Sento una profunda admiració pel besavi Francisco. Va néixer a Issoire, un municipi francès situat a la regió de l’Alvèrnia, al costat de Clermont-Ferrand. Amb 15 anys, agafà la motxilla i se n’anà a París, a treballar en un magatzem. Com que era un jove inquiet, aviat va estudiar i es col·locà a la companyia de ferrocarrils francesa com a delineant. Després, el destinaren a muntar el segon ferrocarril peninsular Madrid-Aranjuez del 1851. L’any 1854, mentre treballava a Madrid en diversos projectes, s’adonà del fet que a Espanya no hi havia tanques metàl·liques i decidí importar-les des de Londres. Quan ja tenia una fàbrica a Madrid, com que necessitava un port de mar per importar el material, decidí traslladar-se a Bilbao, però en arribar-hi, esclatà la Tercera Guerra Carlina i vingué a Barcelona. Per tot aquest cúmul de circumstàncies, estem avui aquí.”
La segona generació Rivière també fou representada per bons empresaris. “El meu avi i un germà seu passaren el relleu a una tercera generació ja enriquida, la del meu pare. Com que jo era el fill gran, em correspongué agafar el torn, juntament amb set cosins. L’any 1968, en acabar els estudis d’econòmiques, vaig començar a treballar a l’empresa metal·lúrgica familiar. Tot i l’honradesa del grup directiu, m’adonava de la manca de professionalitat. Per tant, el 1982 vaig decidir deixar el grup Rivière i instal·lar-me pel meu compte. Així, vaig crear l’empresa Rivisa ICM, la qual es convertí en societat anònima cinc anys després. M’acompanyava un equip de sis persones per emprendre la nova etapa.”
A principi dels anys 90, el destí va somriure Rivisa. “Quan encara érem una petita societat, amb una facturació anual de 300 milions de pessetes, tinguérem la gran sort que ens adjudiquessin tota la seguretat de les Olimpíades. Vaig signar un contracte amb el COOB 92 per fer tanques a 62 llocs, per un valor de 500 milions de pessetes. Els diners que varem guanyar els invertírem en la primera fàbrica.”
Rivisa és avui una gran empresa, d’esperit jove i tarannà familiar. “Som dos socis. El meu germà Miquel, enginyer, s’encarrega del vessant tècnic i hi participa amb el 33%, i jo, amb el 67%. Al comitè directiu hi ha cinc persones, totes amb menys de 40 anys: dos comercials, un director industrial i una directora financera. Dos dels meus tres fills són a l’empresa, els quals han estudiat Empresarials i IESE. Hi treballa també un nebot, que es forma a la secció d’exportació.”
Amb 300 treballadors, una fàbrica a Igualada i la seu central a Lliçà de Vall, Rivisa disposa d’una gran xarxa comercial i 8 delegacions a Espanya, capaç de proveir tot el mercat nacional. Compta també amb un departament d’exportació per atendre els clients de diversos països de la Unió Europea, com França, Portugal, Itàlia i Anglaterra, i de zones del nord d’Àfrica i l’Amèrica Central. “A la fàbrica d’Igualada hi treballen 96 persones en tres torns. Totes les delegacions compten amb un equip comercial per atendre directament el client final, un departament administratiu, un magatzem i diverses furgonetes i maquinària per muntar les tanques. A muntatge hi ha al voltant de 100 empleats; i la resta, fins arribar als 300, és personal comercial, administratiu i directiu.”
Les matèries primeres bàsiques que fa servir Rivisa són dues: xapa metàl·lica i filferro. “Abans provenien de Bilbao i Barcelona, però ara les importem de Rússia, Polònia, la Xina i Sud-àfrica, entre d’altres països. Totes les tanques metàl·liques les fem d’aquests materials, des del principi fins al final. Fabriquem cinc tipus de tub especial i diversos tipus de tela metàl·lica.”
La idea bàsica d’inversió empresarial ha estat sempre encaminada a l’adquisició de maquinària d’alta tecnologia, amb vista a automatitzar totalment la producció. “El 80% de la nostra maquinària és alemanya, la resta és americana, suïssa, italiana i espanyola. Això ens permet tenir una instal·lació de robòtica, dedicada a fer les portes i les tanques de barrots metàl·lics. Disposem també d’un túnel de 80 metres de llarg, on pintem tots els materials per mitjà d’un sistema de plastificat, similar al que s’utilitza per pintar els automòbils. Els petits accessoris que no produïm aquí els importem de la Xina, on els fan amb motlles nostres i a un cost molt econòmic.”
Actualment, Rivisa és el primer fabricant espanyol de tancaments metàl·lics, amb nombrosos projectes realitzats. “Hem participat en gairebé tots els projectes importants que s’han dut a terme en el país, entre els quals podem mencionar: L’AVE, en diversos trams Madrid-Sevilla, Madrid-Barcelona i Subirats-Gelida; els túnels de Vallvidriera; els aeroports Charles de Gaulle, el Prat, Barajas, Reus i València, o el centre penitenciari de Can Brians. Tot i que aquestes feines són força interessants pel que fa a la promoció i el prestigi de l’empresa, el volum més gran de negoci ve de la suma dels petits i mitjans encàrrecs fets per indústries, col·legis o xalets.”
A curt termini, la companyia es planteja duplicar les seves instal·lacions. “Pel que fa a la grandària de les tres empreses europees més importants del sector, una és tres vegades la nostra, i les altres dues en són el doble. El 2004, varem comprar 13 hectàrees de terreny i edificàrem 8.500 m2 de naus a la nova fàbrica d’Igualada. Per tant, per estar en línia amb Europa i assegurar el nostre lideratge en l’àmbit nacional, hauríem de créixer més del doble en un termini de cinc anys, fet que ens empeny a construir uns 10.000 m2 més.”
Respecte al volum de facturació, les previsions són moderades. “Després d’una etapa de fort creixement, amb una taxa del 24% durant el període 2005-2006, preveiem tancar l’exercici 2006-2007 amb un augment de l’11%. Les previsions a mig termini se situen entorn del 10%.”
Quant a les causes dels deu darrers anys de bonança del sector immobiliari, el senyor Rivière deixa entreveure la seva formació acadèmica: “Crec que el món econòmic és cíclic. Això significa que les èpoques de crisi i prosperitat d’un país no són fets aïllats, sinó que formen part d’oscil·lacions periòdiques dels diversos sectors de l’economia. Així, quan l’any 1973 es produeix la crisi del petroli, a Espanya no es prenen mesures i la crisi econòmica s’allarga. El 1984 s’inicia un procés de reconversió de la indústria espanyola que pretén modernitzar les fàbriques. Amb la incorporació de noves tecnologies, es guanya en productivitat. El 1998 comença a prendre cos l’anomenada bombolla immobiliària, la qual es manifesta, sobretot, en una pujada constant dels preus per sobre del 10% anual. Cap a l’any 2005, aquesta tendència comença a trastocar-se. Amb vista al futur, crec que ens tocarà viure un altre cicle. A la forta acceleració dels darrers anys, seguirà una etapa més estable, amb un creixement moderat.”
