Entrevistat
Si l’empresariat català no es belluga, costarà molt aixecar el cap de la crisi.
L’enginyer industrial Jaume Baldé i Muxí és director general a Espanya de Terasaki, multinacional fundada el 1923 a Osaka que, als anys 60, va destacar com a companyia pionera en el desenvolupament d’interruptors automàtics limitadors de corrent i, 20 anys més tard, com a creadora dels primers interruptors electrònics de caixa emmotllada. Fou precisament a la dècada dels 80 que Terasaki va desembarcar al nostre país, tot adquirint una empresa de gran tradició al sector, ubicada a Granollers des del 1920. “A Terasaki España, des del principi hem apostat per desenvolupar tecnologia pròpia. Som un fabricant mundial de productes modulars per a la protecció i maniobra de circuits elèctrics de baixa tensió destinats a un ús domèstic o comercial, és a dir, per a habitatges, edificis d’oficines o centres comercials i similars. La vessant més industrial la desenvolupen al Japó.”
La innovació és una constant en aquest sector i un objectiu sempre present a la corporació. “Els interruptors són cada vegada més sofisticats i la presència de l’electrònica es fa més evident. És una tecnologia que va evolucionant i incorporant noves prestacions i més funcions. Per exemple, en l’actualitat existeixen interruptors amb comunicació. Això vol dir que, connectats a uns transmissors de senyals, poden enviar informació a un ordinador i dir-li en quin estat es troben, és a dir, si estan oberts o tancats o, fins i tot, notificar-li del motiu de la seva desconnexió, ja sigui per culpa d’un curtcircuit o d’una avaria del propi interruptor. Aquesta informació és molt útil per dur a terme el manteniment de les instal·lacions.”
Fidel al seu esperit innovador, Terasaki España va presentar l’any 2002 una gamma d’interruptors nous, els TemDin2, que significà un avenç quant a disseny i prestacions. Tanmateix, el senyor Baldé i Muxí reconeix, però, que actualment l’empresa no ha emprès cap projecte nou. “Ens ha vingut la crisi de cop i això ens ha canviat els plans. La majoria d’empreses no pensen igual ara que fa sis mesos. Hem viscut una etapa de creixement que s’ha perllongat durant molts anys. Això ha obligat les companyies a canviar d’estructura i a dotar-se de més recursos per donar resposta a l’augment de la demanda. Tots pensàvem que hi hauria un aterratge suau, però no podíem preveure que aquest creixement tan fantàstic es parés d’una manera tan sobtada. Per una banda, hem patit una caiguda brutal de la demanda i, per l’altra, hi ha una greu manca de suport financer bancari sòlid i decidit.”
La sortida a la crisi vindrà de la mà de les accions de la societat civil. “Si l’empresariat català no es belluga, costarà molt aixecar el cap”, afirma en Jaume Baldé, també president d’AMELEC, l’associació espanyola de fabricants exportadors de material elèctric englobada dins d’AMEC, entitat que agrupa gairebé 500 empreses. “Des de l’associació, aconsellem els empresaris i els diem que no han de caure en una guerra de preus sinó que cal que situïn els seus productes en un nivell alt i que diversifiquin el seu mercat. Ajudem les empreses a assolir presència en el mercat exterior. A la Xina, per exemple, tenim 41 companyies implantades. Els empresaris no poden esperar que la solució els vingui de dintre. Ben al contrari, han d’esforçar-se per aconseguir vendre a fora, tot oferint un seguit d’avantatges sobre els negocis existents al mercat exterior. La clau per a mantenir i desenvolupar una empresa rau en diversificar tant productes com mercats i clients; la crisi es pateix a tot arreu, però no amb la mateixa intensitat. A Shangai, per exemple, estan amoïnats perquè aquest any tindran un creixement del PIB del 8%, i no del 12% com a l’exercici anterior. Amb tot, la demanda hi continua creixent. O a països com Dubai, les inversions ja no són el que eren, però hi segueixen havent grans projectes en marxa, continua havent-hi mercat.”
En un futur immediat, Àsia prendrà el protagonisme sobretot pel que fa a la fabricació dels productes. “Països com Indonèsia, Malàisia o Vietnam estan avançant a passos de gegant i ens passaran per davant. Així doncs, productes que requereixin una important quantitat de mà d’obra, i que siguin fàcils de transportar i de copiar, no ens haurien d’interessar: que els facin al Sud-oest d’Àsia; segur que n’abaratiran els costos. Nosaltres ens hem de centrar en productes que incorporin un valor afegit, això és, tecnologia.”
D’altra banda, en l’actualitat la majoria dels productes esdevenen commodity, és a dir, que el seu preu baixa de seguida en el mercat perquè es fabriquen en grans quantitats i amb costos baixos. Fins ara aquest fenomen només afectava productes que no tenien gaire tecnologia, però cada vegada tendeix a abastar un segment del mercat més gran. “Per tant, si estem fabricant productes commodity i els volem vendre, els hem d’envoltar de serveis afegits per tal que siguin valorats. És justament amb aquests serveis que l’empresa obtindrà beneficis, i no amb el producte. Per exemple, hi ha fabricants del nostre ram que ofereixen la substitució dels interruptors caducs d’una indústria, un per un, és a dir, sense haver de parar tota la planta diversos dies. Així només s’hauria de desconnectar una sola línia i durant només unes hores o, fins i tot, minuts.”
En l’actual situació, en Jaume Baldé creu que també caldrà potenciar el paper d’organismes com l’ICO o l’Institut Català de Finances. “El Govern ha proposat dotar a l’ICO d’un fons per donar suport a les entitats financeres perquè puguin augmentar la concessió de crèdits. Això és veritat a mitges ja que, en realitat, el risc d’impagament recau en el banc, que segueix limitant el crèdit. Considero que l’ICO hauria de ser un avalador. Si no trobem una solució ràpida a la crisi, el Govern no tindrà més remei que potenciar aquests organismes per tal que siguin capaços d’oferir la garantia que els bancs necessiten.”
L’augment de l’atur és “dramàtic i de difícil solució. No hi ha cap empresari que acomiadi gent per caprici, perquè costa diners i també perquè són empleats ja formats. Posaré com a exemple una empresa que l’any passat facturava un milió d’euros al mes, i que avui dia n’obté la meitat. Aquesta companyia ha passat de guanyar un marge curt de beneficis a perdre molts diners, a més de la confiança dels bancs, dels proveïdors i dels clients. La situació la pot sostenir endeutant-se, però les entitats financeres no li concedeixen cap crèdit perquè la consideren insolvent. Aquesta empresa ha d’adequar la seva estructura i això comporta acomiadar un 30% de la seva plantilla. Aquest acomiadament li representa una despesa d’un milió d’euros, que no té; per tant, no li queda més remei que tancar. Aquest exemple és representatiu del calvari de moltes empreses mitjanes del nostre país.”
El senyor Baldé creu que “la situació és més greu del que s’explica en els mitjans de comunicació. Visc al Maresme i mai havia vist tanta gent sense sostre o dormint dins d’un cotxe. Crec que el 2009 el Govern haurà d’afrontar conflictes socials importants.”
