Text del 09-11-2009
Gràcies a Montper he pogut desenvolupar moltes idees i donar sortida a una certa creativitat, i això m’ha fet estimar l’empresa. Avui la sento com si fos un fill especial a qui haig de dedicar un interès més constant.
Vaig dissenyar ad hoc un sistema informàtic que estalvia hores de feina manual i facilita la correcció dels errors de càlcul. Això ens ha permès assumir grans encàrrecs i ajustar preus.
Tenim una nova línia de productes especialment pensada per a l’hostaleria. També ens omple d’orgull la nostra presència de fa anys en el sector de la roba infantil.
El que satisfà un creador és que la seva obra es difongui i s’apreciï, no importa tant sota quina marca.
Sovint, les baixes laborals són subterfugis que amaguen un descontentament justificat del treballador.
Jaume Font Gumfaus, responsable de Montper, S.L., empresa familiar del sector de la confecció, explica la gènesi de la seva aventura empresarial. “Em costa recordar quan vaig muntar l’empresa. És una llarga història. Els meus vincles amb el món de la confecció es remunten a quan era adolescent.”
Els seus inicis avui dia es podrien considerar novel·lescos. “Anàvem amunt i avall per la Mitjana de Sant Pere de Barcelona amb un carretó de portar bótes de vi i amb sacs de 70 quilos. Em passava hores i hores cosint amb els pares.”
Anys després va adquirir experiència com a dependent. “Els pares em van col·locar a la botiga d’un client seu. Es deia La Providència, al carrer de la Portaferrissa.” Després d’aquesta feina, va muntar una empresa d’enquadernació, que “perdurà més de sis anys; una experiència entranyable, inoblidable, la recordo amb goig i molta enyorança…”
Però, un cop tancada, va tornar a orientar la seva activitat empresarial cap al tèxtil. “Acomodàrem diverses màquines de cosir a l’habitació de matrimoni, habilitant-ne una part. Confeccionàvem roba de nadons a mitges amb un soci de Badalona, fins que la manca d’objectius comuns va fer que ens decidíssim a muntar una empresa per compte propi.”
Per obrir-se camí, van establir-se a Sant Pere de Torelló. “Ens vàrem instal·lar als baixos de la casa pairal. En dèiem la cabanya. El primer encàrrec va ser fer samarretes.”
El senyor Font és de l’opinió que moltes empreses sorgeixen més de la necessitat que no pas de la vocació. “Montper és una empresa circumstancial. Jo no vaig muntar una empresa de confecció perquè m’agradés la confecció. Si hagués tingut el temps i les oportunitats que normalment té el jovent, hauria tirat cap a una altra direcció.”
L’origen forçat de l’empresa no treu que, amb el temps, hagi arribat a estimar-se-la. “Gràcies a Montper, he pogut desenvolupar moltes idees i donar sortida a una certa creativitat. Avui sento l’empresa com si fos un fill especial a qui haig de dedicar un interès més constant.”
Montper s’ha anat consolidant i, actualment, és una empresa viva, inquieta, en transformació i evolució constant. Tot i així, ha passat per moments crítics, sobretot durant la crisi del 1992. “Teníem un sol client i ens va acabar estafant amb uns pagarés. Succeí que llavors teníem bastants deutes, perquè havíem comprat maquinària. Vam anar a plet i guanyàrem, però no vam recuperar els diners.”
Malgrat el daltabaix, Jaume Font es va refer a base d’empenta i coratge. “Ens va costar 10 anys aixecar cap, perquè havíem de fer-ho sense demanar préstecs. No rendir-se és bàsic, i això és el que no semblen entendre molts joves empresaris: el compromís és essencial, no s’ha de tirar la tovallola quan comencen a anar mal dades.”
Si refer-se no representava ja prou esforç, va decidir preparar-se per a la nova realitat informàtica que s’estava configurant. “Del meu hobby, vaig fer un màster de programació, sense saber ben bé si en podria treure profit.”
Aviat, però, va trobar aplicacions per a Montper. “Vaig dissenyar ad hoc un sistema informàtic que estalvia hores de feina manual i facilita la correcció dels errors de càlcul. Això ens ha permès assumir grans encàrrecs i ajustar preus, que és el gran repte de l’empresari. Fer aquell màster va ser clau per aconseguir-ho.”
Un altre propòsit del senyor Font ha estat no encarregar la producció fora. “La voluntat de donar un bon servei ens ha fet comprar la maquinària necessària per produir-ho tot nosaltres. Mai no hem volgut haver de recórrer a altres empreses.”
Montper aplica també una de les màximes de tota empresa com cal: diversificar. “Tenim una nova línia de productes especialment pensada per a l’hostaleria. Estem molt entusiasmats amb aquesta nova faceta. També ens omple d’orgull la nostra presència de fa anys en el sector de la roba infantil, en el qual hem treballat amb marques de molt de prestigi.”
Per al senyor Font, treballar per altres marques no ha representat mai cap problema. “Jo sempre he estat encantat que els meus productes es venguin sota un altre nom. El que més satisfà un creador és que la seva obra es difongui i sigui apreciada. No importa tant sota quina marca.”
Montper està tecnològicament ben preparada, pot servir articles en disseny, qualitat i quantitats importants. “Això ens posiciona molt bé en el mercat.”
Sobre la creixent competència asiàtica, l’opinió d’en Jaume Font és inesperada: “La competència asiàtica ha estat per a nosaltres una obertura de mires que ens ha esperonat, perquè ens ha ajudat a marcar perfil. Els xinesos exporten gènere massificat. Nosaltres, en canvi, oferim gènere més artesà i exclusiu.”
Ens explica un factor que normalment no tenim en compte a l’hora de jutjar el creixent domini xinès del nostre mercat. “Si no fos pel volum de la producció tèxtil que arriba d’Àsia, aquí aniríem apedaçats, perquè avui dia no tenim prou infraestructura industrial i mà d’obra per assumir la demanda.”
Amb relació a la present conjuntura recessiva que es viu amb especial intensitat al nostre país, el responsable de Montper sap que l’actitud adequada és no deixar-se dur per la por. “Durant la crisi hem contractat personal, perquè ens ha agafat en procés d’expansió. Ara bé: no lloguem qualsevol treballador. Volem gent il·lusionada amb el nostre projecte, i això no és fàcil de trobar. No ens interessa convertir Montper en un galliner i dedicar-nos només a produir per produir: busquem el factor humà.”
Un altre aspecte preocupant del mercat laboral és la baixa productivitat. “Sortosament, les baixes no són un tema que ens afecti, perquè els nostres treballadors no se senten estafats. Moltes vegades les baixes són subterfugis que amaguen un descontentament de vegades justificat.”
Però el problema més greu és, a parer del senyor Font, el baix nivell cultural. “No hi ha formació, ni humana ni laboral. I és clar, el treballador no és conscient de les seves limitacions, no és conscient que ha de ser feliç treballant vuit hores, perquè, en molts casos, no té alternativa. Aquí tothom vol ser milionari, i així no anem enlloc.”
El propietari de Montper pensa que les crisis poden tenir conseqüències fatals, però que alhora són una oportunitat. “El gener del 2009 les vèiem molt magres. L’evolució posterior ha fet que aquest any acabi sent el que més hem invertit i, alhora, facturarem més que anys anteriors.”
El que sí que ha afectat Montper és la crisi financera. “Els bancs no ens han facilitat les coses. Un dia vaig reprendre el director d’una entitat. Li vaig retreure que no ens haguessin avisat que s’acostava la crisi, quan ells feia temps que n’estaven avisats.”
Jaume Font no voldria acabar sense mencionar l’ajut rebut per part de la seva família. “Tot aquest camí no l’hagués pogut fer sense el suport de la meva dona, l’Esperança, un equip amb dues cares complementàries.”
En aquest sentit, els seus tres fills (Ivan, Jaume i Pau) són un motiu l’orgull. “Tant l’Esperança com jo els hem transmès, crec que amb èxit, la importància de l’ètica i de l’esforç.”
