Text del 21/07/09
AVL Ibérica ha esdevingut l’única filial del grup que té alhora una sucursal pròpia, a Mèxic, i que, tot i formar part d’una multinacional, exporta a arreu del món.
Haguéssim tancat fa anys si no haguéssim diversificat mercats, i en canvi ara tenim més feina que mai, no donem abast; la crisi la veiem, però avui, no la patim.
Cal tenir imaginació i també assumir la deslocalització.
El món és global, i qualsevol empresa que no contempli el món com una totalitat, no té futur.
Una empresa de qualsevol petit país europeu, quant fa un producte nou se’n va a vendre’l a tot el món, però a Espanya no hi ha hagut mai l’empenta de sortir fora.
Joan-Anton Miquel, enginyer industrial, és el director gerent de la filial espanyola de la multinacional AVL, dedicada al desenvolupament de motors per a vehicles i a la instrumentació i els sistemes per a provar-los. El grup AVL, fundat fa més de 60 anys a Àustria pel professor Hans List i dirigit avui pel seu fill, el professor Helmut List, té actualment 4.000 empleats arreu del món, una facturació de 900 milions d’euros i filials a tots els països industrialitzats. “AVL Ibérica neix el 1990; avui compta amb 62 treballadors i ha esdevingut l’única filial del grup que té alhora una sucursal pròpia, a Mèxic, i que, tot i ser la representant local d’una multinacional, treballa arreu del món des de Catalunya.”
La recerca de l’oportunitat de negoci i la internacionalització han estat dues constants en l’activitat d’AVL Ibérica i són la clau que ara es mantingui allunyada de la crisi. “Com a grup, AVL està patint la crisi, igual que totes les empreses, però AVL Ibérica, afortunadament, avui no en té cap, i en gran mesura és perquè treballem de forma global; som l’única filial del grup que està totalment internacionalitzada, i la nostra producció s’està venent a la Xina, Brasil, Rússia, Iran, Mèxic… En definitiva, a tots els països on hi ha un mercat emergent del sector de l’automòbil.”
Arribar fins aquí, però, no ha estat un camí fàcil, sinó “un exercici d’imaginació i de ganes. Quan em van proposar crear la filial i ser-ne el director, a Espanya no es feia recerca en el sector; les fàbriques d’automòbils produïen vehicles desenvolupats a fora, i per tant no hi havia departaments d’investigació del món de l’automòbil, que són els nostres clients principals. Tot i el paupèrrim panorama de mercat, vaig acceptar l’oferta, deixant clar que seríem un equip petit i amb objectius molt limitats.”
Les ganes de créixer van ser, però, molt més fortes que les limitacions que el mercat espanyol imposava. “Al cap d’un parell d’anys allò era monòton, molt petit i no tenia manera de créixer. Vam decidir que, si el mercat espanyol no donava per més, miraríem de créixer geogràficament. Em vaig fixar en Mèxic, que de fet correspondria a la filial d’Amèrica del Nord, però ni aquesta delegació ni la central ens van posar inconvenient, així que vaig agafar l’avió, vaig anar-hi, vaig plantar la bandera i vaig dir: Mèxic per a nosaltres. I va resultar que l’únic que faltava a Mèxic era algú que anés a vendre els nostres productes, perquè allà es fa molt desenvolupament per adaptar els vehicles a les necessitats del territori. I així és com ens vam convertir en l’única filial del grup que té a més una filial pròpia. La nostra facturació mísera es va duplicar, i també va ser positiu per al grup, perquè obrírem un nou mercat.”
El pas definitiu arribà de la mà d’un nínxol de mercat que AVL Ibérica va saber trobar i fer-se seu, i gràcies al qual és avui la filial del grup encarregada dels projectes d’enginyeria de centres de proves, siguin on siguin. “Al cap d’un temps, Espanya i Mèxic també se’ns estaven fent avorrides, perquè érem uns enginyers amb ganes de treballar, i necessitàvem més reptes. Els productes d’AVL són molts i molt sofisticats, incloent sistemes que permeten simular el funcionament d’un motor sense que existeixi. Ens adonàrem que Espanya i Mèxic no tenien la cultura dels països europeus, on els clients ja saben què necessiten per desenvolupar nous motors o models, i com ho han de fer a partir de les nostres eines. Això ens va portar a pensar que, als països on es preveia un boom en l’àmbit de la investigació, per fer models propis de vehicles o adaptar-ne d’existents al seu mercat els caldria que algú, a banda dels motors i les eines per provar-los, els resolgués tota l’enginyeria necessària per fer-ne les proves; és a dir, l’enginyeria d’allò que avui es coneix com a centres tècnics o de desenvolupament. I amb aquest servei ens hem convertit en el centre de referència i competència per a tot el grup AVL. Nosaltres donem als clients plànols i solucions de com poden muntar el seu centre, i el nostre servei repercuteix a la filial local, perquè, si fem el projecte de l’enginyeria, la delegació d’aquell indret té moltes possibilitats de vendre molts equips. El servei estrella d’AVL Ibérica són ara, doncs, consultoria, plànols i càlculs, una tasca d’enginyeria pura que venem arreu del món.”
Assegura Joan-Anton Miquel que “haguéssim tancat fa anys si no haguéssim diversificat mercats, i en canvi ara tenim més feina que mai, no donem abast; la crisi la veiem, però de moment no la patim.”
Des de l’experiència pròpia, recepta dosis altes de globalitat i creativitat per afrontar el futur amb garanties d’èxit. “El món és global, i qualsevol empresa, caixa o banc que no contempli el món com una totalitat no té futur. És la diferència entre el petit botiguer i el gran centre comercial; el primer només pot sobreviure avui per proximitat o per especialització, i en qualsevol cas seguirà sent la petita botiga de barri. El mateix val per a les empreses o per a les caixes. Hem d’anar a buscar més mercat a tot arreu i en tots els sectors, i les fusions són necessàries no només entre bancs o caixes, sinó també entre empreses. A més cal tenir imaginació; seria absurd que ens poséssim a dissenyar telèfons mòbils, però en canvi seria fantàstic si creéssim un accessori perfecte i nou. Cal també assumir la deslocalització, perquè és lògic i tothom sabia que passaria, i s’ha d’actuar en conseqüència davant aquesta realitat que no podem defugir.”
A parer del senyor Miquel, el cert és que les empreses espanyoles, i també, però menys, les catalanes, tenen molta feina a fer en el camí de la internacionalització. “M’entristeixo quan agafo un vol intercontinental i només sento parlar alemany, francès, italià i, lògicament, anglès. Espanyols en trobo a un de cada deu vols. A Espanya no hi ha hagut mai l’empenta de sortir fora. Una empresa a qualsevol país relativament petit d’Europa, com Holanda o Finlàndia, quant fa un producte nou, al dia següent ha tret un fullet en anglès i poc després marxa a tot el món a buscar representants. Això l’empresa espanyola no ho sap fer o no ho ha fet mai, i la catalana una mica, però no amb prou determinació, perquè, malauradament, ens mirem massa el melic.”
Esforç és el que cal per combatre la crisi, que, no obstant, respon a la lògica cíclica de l’economia, més enllà de mesures complaents que en lloc de dinamitzar l’economia poden acabar jugant-hi en contra. “L’allargament del subsidi d’atur és absurd, és acostumar la gent a tenir més temps sense fer res i seguir sent el país menys productiu d’Europa. L’arxiprotecció de l’empleat és al final contraproduent, i el mateix passa a nivell familiar, perquè hem protegit massa els nostres fills i han crescut sense iniciativa i sense el sentit de lluita i d’esforç que teníem abans. Sortirem de la crisi? Sí, però probablement no serà pels pedaços que posa el Govern, sinó simplement perquè la vida és així, i els cicles econòmics són això, cicles, i tard o d’hora canvien.”
