Text del 2006
“Els farmacèutics podem fer molt més del que fem però ningú mai no ens consulta res”
.
En Joan Antoni Soriano Camps pertany a una nissaga de farmacèutics de llarga tradició que es remunta al segle xix amb la figura del seu besavi, Agustí Camps, i que va continuar en tres de les seves filles fins arribar a ell. Són moltes generacions vinculades a una mateixa professió per poder copsar-ne l’evolució i poder fer-ne una anàlisi aprofundida de la situació actual. “Hi ha una diferència entre el sentiment, el desig d’allò que crec que hauria de ser una farmàcia, i la realitat. La situació política i econòmica del país ens pressiona per canviar la nostra funció com a farmacèutics. Jo entenc que la farmàcia, potser perquè així l’he viscuda des de petit en el meu entorn familiar, és un centre de salut que a més a més prepara i subministra uns productes que ajuden a conquerir o mantenir la salut a uns pacients que els necessiten, però en els últims anys la pressió econòmica i consumista d’influència capitalista ha convertit les oficines de farmàcia en un element més d’aquest model econòmic. Els farmacèutics, coneixedors de la força dels productes químics, sempre hem estat un fre al consumisme desaforat dels medicaments, però avui dia el concepte de cal prendre només allò que és necessari està, malauradament, en crisi.”
Aquesta situació, més enllà de les connotacions econòmiques i socials, els genera un escull ètic de màxima importància. “Els honoraris professionals del farmacèutic es basen en un tant per cent del preu de venda dels medicaments. Quan el govern rebaixa el preu dels productes que ha de pagar i no el dels altres està creant una clara discriminació econòmica i una posició d’abús respecte al ciutadà, perquè el principi actiu és igualment bo en tots els casos. A més a més el discurs del polític ens diu als farmacèutics que hem d’ajudar la sanitat, que no pot suportar el seus costos, com si d’alguna manera en fóssim responsables. Així, en el moment de dispensar vivim un dilema, ja que alguns medicaments es presenten amb diferents preus oficials i per tant podríem dispensar allò que és més car sense sentir-nos oficialment fora de la llei. Puc oferir un altre medicament igualment bo i que a més em beneficiï econòmicament. Moralment se’ns fa intolerable, perquè és injust que el govern obligui que a ell se li cobri més barat i admeti que al ciutadà se li pugui cobrar més car sols per portar un altre cartonatge, o per no pertànyer a la seva llista.”
Prescriptor i dispensador són dues figures clau que tan aviat es barregen com es desvinculen. “Un dels objectius principals per poder tirar endavant el futur de la sanitat és escurçar la distància entre el metge que prescriu i el farmacèutic que dispensa. La farmàcia de carrer no pot quedar reduïda a un fet dispensador-venedor sinó que, tal com succeeix en la farmàcia hospitalària, ha de mantenir una estreta connexió amb el metge. Abans la relació entre els dos professionals era bona però en l’actualitat no és tan fluida. Caldria recuperar l’entesa i fugir de protocols que trenquen el diàleg interprofessional.”
Tot i que actualment els professionals de la sanitat acostumen a treballar en equip i interconnectats, aquest lligam s’embolica amb el sector farmacèutic. “Des de fa uns cinc anys estem vivint una autèntica penúria. La discussió dels honoraris professionals, dels tants per cent, dels preus dels medicaments, del nostre rol professional, dels genèrics… malauradament aboca els farmacèutics a una situació desagradable que té més a veure amb interessos econòmics de l’Estat que no pas sanitaris. La prioritat ha de ser el pacient i el servei a la societat. Això s’hauria de tenir sempre present.”
Tots hem vist els anuncis televisius de medicaments en els quals una veu en off que parla massa de pressa suggereix la consulta al farmacèutic davant qualsevol dubte. “La llei obliga la indústria a informar àmpliament dels seus productes tant al farmacèutic com al metge, però no sempre ho compleix, amb la qual cosa som nosaltres els qui ens hem d’espavilar pel nostre compte per aconseguir aquesta informació i poder donar-la. El discurs dels anuncis de televisió és bo i alhora dolorosament irònic. És el copet a l’esquena que et dóna qui fa les lleis per fer-te creure que compta amb tu. D’altra banda, a vegades els metges tampoc no tenen temps d’explicar la seva prescripció i sovint els pacients no l’entenen prou bé. Aleshores s’estableix el diàleg amb el farmacèutic, que té l’espai i crea el temps per informar el pacient i fer-li perdre la por al medicament prescrit i per millorar la confiança en el professional mèdic. La relació a tres bandes entre metge, pacient i farmacèutic és fonamental.”
La informació incorrecta que donen alguns anuncis dels mitjans de comunicació sobre nous productes miraculosos porta a la farmàcia possibles beneficiaris esperançats que es deleixen per aconseguir-los. Aleshores el farmacèutic ha de donar explicacions serioses i assenyades que no sempre són del grat de tothom. “La indústria que fabrica medicaments no és la indústria farmacèutica. El seu objectiu comercial està per damunt de tot i cerca el consum al preu que sigui, fins i tot amb la mentida, o millor dit: no tota la veritat.”
En Joan Soriano treballa en la redacció de la seva tesi sobre els codis deontològics des de la perspectiva de la bioètica actual i també realitza altres estudis de recerca des del seu establiment. “En una oficina de farmàcia, segons la capacitat econòmica i el temps disponible, podem fer petits treballs d’investigació basats en la comunicació, les estadístiques, les enquestes, les entrevistes, etc. No obstant això, avui dia no té sentit la recerca individual, sinó que val la pena entrar a formar part d’un equip per no malgastar temps ni diners. Aquesta és una altra de les puntades que l’Estat clava a la farmàcia quan redueix per decret els preus dels medicaments, ja que redueix la nostra possibilitat de fer investigació.”
Tot i que la figura del farmacèutic implicat en causes sociosanitàries no transcendeix públicament, alguns sí que hi participen activament. A parer d’en Joan Soriano, però, no sempre es té prou en compte aquest col·lectiu professional. “No estem acostumats que ens donin explicacions de res. La majoria de qüestions sanitàries s’aproven per decret o perquè és convenient, sense comptar amb el nostre punt de vista professional, la qual cosa provoca un cert desencís i cansament entre els apotecaris. No obstant això, el farmacèutic es belluga i s’apunta a qualsevol causa sanitària justa sempre que l’informin correctament i el convencin de la bondat del projecte. Podem fer molt més del que fem però ningú mai no ens consulta res.” El senyor Soriano ha dut a terme un programa d’intercanvi de xeringues molt exitós que va comptar amb la participació de molts companys de professió. El seu esperit inquiet també l’ha portat a col·laborar amb altres treballs de recerca sanitària, a més de dedicar part del seu temps lliure a cantar a la coral de la cooperativa de la Federació Farmacèutica. El seu pas pels minyons escolta va deixar-li un tarannà actiu del qual mai no s’ha desprès.
