Text del 08/02/09
La perseverança i l’esforç col·lectiu van ser clau per aconseguir el domini .cat, i ho seran també per afrontar l’actual crisi econòmica.
Si estem a Internet tenim el futur assegurat. Avui la identitat particular no s’entén sense la integració global.
El .cat són tres lletres que et reafirmen com a català, però no són excloents. Moltes empreses l’utilitzen per fer diferenciació de segments de mercats, i el combinen amb el .es o el .com.
Temo que estiguem davant una generació de polítics sense la maduresa necessària per afrontar la crisi i que no haguem sabut crear prou estructura per ser quelcom més que una societat de serveis.
Potser hauríem de començar a fer un sacrifici com a societat i invertir en allò que ens fa més mandra, la R+D, i no voler beneficis ràpids.
Joan Francesc Gras i Alcoverro, president de la Fundació puntCAT, és una de les persones que ha viscut més de prop l’aventura de la conquesta catalana d’Internet, culminada el 16 de setembre de 2005 amb l’obtenció del domini .cat, el primer concedit a una comunitat lingüística i cultural. “La fermesa i la perseverança foren clau per aconseguir el .cat, i ho seran també per combatre l’actual crisi econòmica.” Tècnic electrònic i llicenciat en Comunicació Audiovisual, treballa actualment a l’Àrea d’Arquitectura Tecnològica del Departament d’Educació.
Fou important convèncer Vinton Cerf, aleshores president de la Corporació d’Internet per a l’Assignació de Noms i Números (ICANN), que es mostrava reticent a oferir el domini .cat. “Però allò cabdal de debò va ser complir tots els requisits que ens demanava l’ICANN ja que, contràriament al que sol passar aquí, encara que siguis amic d’una autoritat en la matèria, si no compleixes la llei no aconsegueixes el domini i, igualment, si aquesta persona no simpatitza amb un projecte perquè sap l’impacte que tindrà, tampoc pot fer gaires coses en contra. Quan el senyor Cerf es preguntà què faríem si no ens donaven el domini, no vam dubtar en la resposta: Guardarem tot el material, el donarem a uns altres catalans i els ajudarem perquè tornin a demanar-lo.”
Com a secretari executiu de l’Internet Society de Catalunya (ISOC-CAT), on malauradament l’oposició inicial al projecte fou tan contundent com inesperada,el senyor Gras participà des de l’inici en l’activitat de l’associació puntCAT –fundada junt amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió–, en rellevar Manel Sanromà com a primer president. L’associació, més tard convertida en fundació, es creà el 2001, quan formalment començà la tasca per a l’obtenció del domini. La idea, però, ja es forjava alguns anys enrere. “A mitjan els 90, Catalunya ja començava a moure’s per aconseguir un espai a Internet per la via dels nous dominis. No són idees que es puguin atribuir a una única persona, però el nucli originari del puntCAT van formar-lo l’Amadeu Abril, advocat reconegut internacionalment com a ex membre del Board de la ICANN, que en fou l’ideòleg; en Jordi Alvinyà, polític que va saber assessorar-se i actuar en conseqüència, i en Manel Sanromà, ex membre del Board d’ISOC i fundador de la TINET (Tarragona Internet). Després, molts que indirectament donàvem suport a alguna d’aquestes persones, hi vam apostar decididament, i aquesta és una altra de les claus de l’èxit del projecte: que fou una tasca col·lectiva.”
La candidatura del .cat arribava als Estats Units el març del 2004, recolzada per 98 entitats i 68.000 signatures, però passaria encara un any més fins que fos definitivament aprovat per l’ICANN. “A Catalunya tenim la mania de voler anar molt de pressa, però el procés per obtenir el domini fou una feina de temps, silenciosa, complexa i molt transversal, amb la intervenció de molta gent i entitats, fent moltes relacions tant a nivell internacional com espanyol i català, i havent de superar en determinats moments intromissions de Madrid, quelcom que de fet ens esperonava perquè volia dir que anàvem pel bon camí. El Govern català, primer de CiU i després el tripartit, va recolzar el projecte amb discreció, que és com calia fer-ho; i en el moment determinant, el Govern central, tot just de nou ocupat pel PSOE després de les eleccions del 2004, no s’hi va oposar. També fou important que els polítics estiguessin d’acord en donar suport al projecte o, si més no, no l’obstruïssin, cosa excepcional en aquest país.”
El .cat, que actualment ja s’apropa als 38.000 dominis, tot i tenir una funció identitària, per damunt de tot funciona com a eina de cohesió i difusió. “Si estem a Internet tenim el futur assegurat. Avui la identitat particular no s’entén sense la integració global. Per tant, la identitat catalana, com a llengua i cultura, passa per la xarxa global, és a dir, per Internet. El .cat ens permet ser nosaltres, però voler fer-ne una bandera seria una equivocació. La norma bàsica universal d’un domini és que el seu èxit és el seu ús massiu. Quan afegeixes el .cat, t’estàs projectant al futur i també estàs dient que ets català, no necessites explicar-te més. Són tres lletres que et reafirmen, però no són excloents. Moltes empreses l’utilitzen per fer diferenciació de segmentació de mercats, i el combinen amb el .es, el .fr o el .com. Les multinacionals s’hi han apuntat de seguida; l’empresariat d’aquí té més temors, potser perquè encara tenim una visió ancorada en el passat. Hem aconseguit que el .cat sigui relativament massiu en aquesta primera fase de consolidació i hem introduït un nou concepte, perquè Internet és al món, i el mapa ja no ens determina el territori: el .cat pot ser a tot arreu del planeta.”
Entendre i assumir el nou model, també econòmic, que suposa la globalització, és un repte que ha d’encarar Catalunya per combatre amb visió de futur l’actual crisi. “Les crisis envien petits senyals, i nosaltres aquesta l’estem pagant molt cara perquè no els hem volgut veure. La globalització també la coneixem de fa anys, i aquí volíem viure al nostre Mediterrani particular. El món s’ha globalitzat, però nosaltres seguim localitzats; hem d’embarcar-nos en la globalitat perquè les coses funcionin.”
L’actitud de l’actual classe política davant la crisi no és gaire lluïda, i hi ha perill d’una terciarització excessiva de l’economia del país. “Les crisis són bones si se’n surt, perquè, quan ets petit, et poden fer avançar cap a un altre estadi, però em fa por que estiguem davant una generació de polítics, a Catalunya i a l’Estat , que no tenen la maduresa necessària per afrontar la crisi; la societat en té més que molts dels seus suposats dirigents, que, en lloc de dirigir, estan mirant què passa. També temo que no haguem sabut crear prou estructura per ser quelcom més que una societat de serveis. S’hauran de reconvertir moltes coses si no volem dependre només del sector terciari.”
En qualsevol cas, a banda del necessari encert en les polítiques que es dugin a terme, caldrà aportar l’esforç col·lectiu que, ara i sempre, exigeixen les grans fites de país per arribar a bon port. “Jordi Iparraguirre, el nostre director general, ha sabut copsar l’esperit inicial i aplicar aquestes polítiques molt necessàries en temps de crisi. Estratègia, intel·ligència i humilitat són bones eines per combatre contundentment la crisi, encara que sigui en contradicció amb una majoria.”
Aquesta recepta, senzilla d’escriure i difícil de portar a la pràctica és extrapolable a l’esperit que la Fundació puntCAT (www.fundació.cat) vol projectar a la societat catalanoparlant. “Potser hauríem de començar a fer un sacrifici com a societat i invertir en allò que ens fa més mandra, apostar per la recerca i el desenvolupament, aprofitar els valors propis i no voler els beneficis i els resultats ràpids; el sacrifici, la perseverança, aquestes qualitats tan clàssiques, no han passat de moda i, si les practiques, funcionen.”
