Text del 22-12-2009
“Som un despatx tradicional i clàssic de Barcelona en matèria de dret tributari que, en els darrers anys, ens hem obert també al dret mercantil i al dret d’empresa en general”
“L’impost ha de ser comprès com la forma de pagament dels serveis públics que demanem, no pas com una aportació a fons perdut a una Administració llunyana”
“L’aspiració dels empresaris de bona voluntat és que hi hagi menys lleis, però que siguin més clares, més estables en el temps i objecte d’un compliment estricte”
“Les lleis han de respondre a la consciència social, als desitjos majoritaris dels ciutadans de regular la seva convivència d’una determinada manera. Quan no ho fan, la societat respon o amb l’objecció o amb la indiferència”
Pont Mestres & Associats és una firma d’advocats i economistes fundada l’any 1956 per Magí Pont i Mestres. Ja traspassat, els seus fills, Joan-Francesc i Magí Pont i Clemente, president i director general respectivament, són avui dia la segona generació al capdavant. El senyor Joan-Francesc Pont és doctor en Dret Tributari. “Som un despatx tradicional i clàssic de Barcelona en matèria de dret tributari que, en els darrers anys, ens hem obert també al dret mercantil i al dret d’empresa en general. A la dècada dels 60, quan la fiscalitat es tributava per gremis, Pont Mestres & Associats assessorava 30 gremis de la província de Barcelona.”
Eren, sens dubte, altres temps. “Les despeses de l’Estat, que eren relativament baixes, es cobrien, sense generar dèficit, amb els ingressos del sistema d’avaluació global. El Govern fixava la recaptació general per als impostos directes i la distribuïa per províncies, que alhora la distribuïen entre els gremis i, aquests, entre els contribuents.”
Aquesta fiscalitat va estar vigent fins al 1978. Els anys 90 van significar la gran evolució del despatx. “Durant molts anys va ser un despatx molt petit i gairebé artesanal. Els dos fills no ens vam incorporar a la firma fins a finals dels 90, en plena transformació. Jo abans havia estat catedràtic de la Universitat de Barcelona i advocat per compte propi. El meu germà, molt més jove, s’iniciava professionalment.”
Ara es viu una època difícil per al concepte impositiu. “Els programes de tots els partits polítics aposten per la seva reducció. Aquesta crisi de l’impost com a institució respectable és molt contradictòria amb la creixent demanda de qualitat en els serveis públics. Superar això requereix un canvi de cultura. Cal que l’impost sigui comprès com la forma de pagament dels serveis públics que demanem, que quedi clara que no és pas una aportació a fons perdut a una Administració llunyana i poc empàtica.”
Un exemple d’aquesta tendència de reduir les càrregues impositives el tenim en el tema de l’impost de successions a Catalunya. “És un impost condemnat, que ha perdut la confiança dels ciutadans. Se l’ha maltractat molt introduint exempcions, de manera que ha quedat conceptuat com un impost que repercuteix bàsicament en la classe mitjana. El que és difícil de defensar és la desigualtat. Convindria que la nostra classe política deixés de fer discussions bizantines al respecte i prengués una decisió amb una certa vocació de permanència.”
El paper històric dels assessors fiscals en la implantació d’una fiscalitat moderna és essencial. “Sense els assessors fiscals el sistema fiscal no funcionaria. L’exemple més clar el trobem en l’IVA. Per no parlar de les declaracions censals, les retencions, les declaracions de donacions… El cúmul d’obligacions és tan extens i tan complex que res no funcionaria sense la tasca d’extensió tributària de difusió de fiscalitat que fan els assessors fiscals.”
La majoria dels contribuents són honrats i transparents. Hi ha, però, excepcions. “Existeix una creixent indústria del frau fiscal que genera productes sofisticats d’evasió fiscal que haurien de ser el principal objectiu de la hisenda pública. Quan dic indústria de frau fiscal em refereixo a personatges d’una gran temeritat que es dediquen exclusivament a ajudar tercers a evadir impostos de manera fraudulenta, com ara creant xarxes de factures falses.”
Res a veure amb la feina de la immensa majoria dels assessors fiscals. “Optar per la via fiscalment menys onerosa és la conducta més raonable del contribuent i, per tant, l’obligació del seu assessor.”
Últimament es parla molt de la necessitat d’una possible amnistia fiscal. “L’amnistia fiscal és profundament injusta en relació amb els contribuents que han complert. Tot i que és concebible en el seu sentit estricte –la condonació de les sancions als infractors–, és una mesura poc ètica, només per prendre en moments molt excepcionals.”
Altres pràctiques, comuns i poc publicitades, també mostren una moralitat dubtosa. “Actualment, sense necessitats d’amnisties, l’ordenament jurídic permet que una persona que tingui diners no declarats a l’estranger des de fa més de quatre anys els pugui repatriar pràcticament sense a penes riscos fiscals.”
L’experiència diària del doctor Pont li permet sintetitzar quina és la principal preocupació dels empresaris. “Hi ha una certa decepció amb relació a qualsevol govern. Les ajudes governamentals acaben tenint un efecte pervers. Hi ha una legislació desitjable, que estableix unes regles de joc igual per a tots i protegeix els més febles, i una legislació indesitjable massa intervencionista i dirigista. L’aspiració dels empresaris de bona voluntat és que hi hagi menys lleis, però que siguin més clares, més estables en el temps i objecte d’un compliment estricte.”
Pel que fa a la nova Llei d’Economia Sostenible, “darrera d’aquesta norma hi ha la bona voluntat d’intentar enviar missatges positius a la societat espanyola, perquè l’animin a sortir de la crisi, però molt probablement el mitjà és equivocat. Hi ha molts aspectes que es podrien resoldre, no legislant més, sinó, al contrari, derogant una part de la legislació que ja tenim. L’impuls emprenedor i la vocació pel treball no es poden generar per llei. Es generen, sobretot, per la confiança dels ciutadans en la seriositat del sistema. Les lleis, de fet, han de respondre a la consciència social, als desitjos majoritaris de la societat de regular la seva convivència d’una determinada manera. Quan les lleis responen a aquesta aspiració, funcionen, perquè no són res més que la sanció i la consagració de la voluntat ciutadana. Quan les lleis, però, s’oposen a la consciència social, la societat respon o amb l’objecció o amb la indiferència.”
Un dels aspectes legals més relacionats amb la crisi actual el trobem en la Llei Concursal. “La legislació concursal s’aplica quan una empresa no pot fer front als seus pagaments. És una fórmula de resoldre un conflicte, però no serveix per sanejar una empresa. Malauradament, la majoria dels concursos acaben amb la liquidació de l’empresa, perquè s’arriba al concurs in extremis.”
Autor de 25 llibres, la majoria sobre temes fiscals, però també de democràcia, ciutadania, laïcitat o filosofia, el doctor Pont compagina la seva activitat a Pont Mestres & Associats amb la docència, impartint classes de Dret Tributari a la Universitat de Barcelona. L’estat de l’educació superior a Espanya, per tant, és quelcom que viu de primera mà. “Al nostre país els doctors sovint oculten la seva condició com a tals a fi d’incorporar-se al mercat laboral, a diferència del que passa, per exemple, a Alemanya, on els doctors són molt respectats.”
Però hi ha altres aspectes preocupants en relació amb el nivell educatiu del a nostra societat. “Els meus alumnes contemplen amb estupefacció les qüestions històriques. En general, avui es té interès només per allò que és vigent. No interessa d’on venim. I és un error, perquè, per comprendre on som, cal saber on érem.”
