Text del 24/11/09
“En temps de crisi com l’actual, els advocats també fem de terapeutes”
“L’empresari és un creador, un emprenedor de nous projectes. Si no té finançament, sent una gran frustració, perquè no pot esperar tant per fer realitat els seus somnis”
“Els nostres empresaris tot just fa uns 15 anys que comencen a sortir més enllà de les nostres fronteres. I això és molt positiu”
“El Govern ha fet molt bé en no deixar caure el sistema financer. Però les ajudes atorgades a les entitats bancàries haurien d’haver estat condicionades per un seguit de contraprestacions”
“Els treballadors eventuals, autònoms o aturats no estan representats ni a la política ni als sindicats ni a la societat”
“El futur està en una profunda reforma de la educació, a tots els nivells, i en la investigació”
“En temps de crisi com l’actual, els advocats també fem de terapeutes.” Amb aquesta claredat descriu Joan Ignasi Sardá Antón, lletrat especialitzat en dret mercantil internacional i titular del bufet Sardá Advocats, la present conjuntura econòmica mundial. “Hi ha alguns clients que et visiten per consultes que haurien pogut solucionar per telèfon. El cert és que necessiten desfogar-se una mica, que algú els escolti.”
El despatx, fundat el 1964, compta amb un equip de set professionals i es troba integrat dins la xarxa internacional de bufets Legalliance. Els membres de Sardá Advocats estan en continu contacte amb el món empresarial, tant espanyol com forà. “Som especialistes en dret mercantil internacional, dret mercantil, administratiu, civil i de família, entre d’altres. L’únic dret que no tractem és el laboral.”
El dia a dia confirma al senyor Sardá el dramàtic moment que viu l’empresariat. “El pitjor és que no es veu la sortida. Fa dos anys Espanya tenia una imatge insuperable en l’exterior. Ara l’hem perdut. I no deixa de sorprendre’m el fet que tothom, des de la persona més experta a la menys entesa, és conscient que el nostre país té un problema seriós. Només en aquest sentit hem aconseguit tenir una presència mundial.”
Cal no perdre la perspectiva. “Tots els estrangers amb els quals he parlat de la crisi no en tenen una opinió tan negativa. Els espanyols ens mostrem molt més crítics: jo, el primer.”
Potser això es deu al fet que ells tenen més confiança en els seus dirigents. “Quan la crisi ja comença a ser història en alguns països, aquí el Govern central ens planteja un nou pla econòmic, que anomenen sostenible, i ens anuncia que els seus efectes no es veuran ¡fins al 2020! Aquest pla, doncs, l’haurien d’haver presentat ja fa temps, pel cap baix dos anys ençà. El que ara requereix Espanya són mesures urgents.”
Les crítiques dels empresaris que passen per Sardá Advocats s’adrecen principalment al sistema financer i al comportament de la banca davant de la crisi. “L’economia espanyola sempre ha estat molt endeutada. El nostre món empresarial sempre ha viscut del crèdit. Tot i que durant els darrers anys les empreses han crescut, s’han capitalitzat i s’han enfortit, la crisi ha posat en primer pla aquesta dependència. I el comportament de la banca en època de crisi no ha estat modèlic. No podem oblidar que l’empresari és un creador, que desitja bàsicament emprendre nous projectes. Però per fer-ho necessita finançament. I si no el té, i a més li diuen que la situació no es recuperarà fins d’aquí un decenni, doncs sent una gran frustració, perquè està a la plenitud de la vida, disposa d’unes facultats físiques i mentals idònies, i no pot esperar 10 anys per intentar fer realitat els seus somnis.”
El Banc d’Espanya mai no ha complert amb una funció primordial: la defensa del consumidor. “Protegeix i dóna suport al sector, però deixa en un segon terme la tutela dels seus clients. Si un client té una queixa sobre el tracte rebut en una oficina bancària, el primer que ha de fer és anar al defensor del client. Si el client té la sort que el defensor li ha donat la raó, aleshores ja pot acudir al Banc d’Espanya i presentar la denúncia. Però si el defensor no li dóna la raó, només li queda una alternativa: anar als tribunals. I ja sabem que una de les coses que pitjor funciona aquí és precisament l’Administració de Justícia. Així que segurament la persona afectada ho deixarà córrer, perquè haurà d’esperar molt temps, es gastarà massa diners i tindrà molts maldecaps.”
Joan Ignasi Sardá és partidari d’un canvi de model econòmic i social que modifiqui l’ordre de prioritats. “D’una forma immediata, el sector immobiliari hauria de passar a un segon terme, potenciant altres àmbits econòmics, principalment el turisme, l’agricultura i l’automoció. Són sectors que ja han demostrat que funcionen i que encara tenen molt recorregut a fer, però que necessiten inversió. El Govern els hauria d’estimular.”
La importància del sector de l’automòbil al món cal tenir-la molt en compte. “Tot i que els precursors de l’economia sostenible estan en contra de la presència massiva del cotxe a les ciutats, mai no deixarem de tenir-ne, encara que sigui elèctric, perquè és sinònim de llibertat. Per posar un exemple, la revolució sexual arribà als Estats Units el dia en què es va popularitzar l’ús de l’automòbil. A Catalunya, la indústria auxiliar de l’automoció ha arribat a ocupar el primer lloc, tot i que amb la crisi ha entrat en recessió i actualment està buscant una sortida. A Espanya, aquest sector està molt ben implementat: no el podem deixar de banda.”
Per acarar la recessió, les fusions empresarials són també una solució vàlida. “Les companyies han de créixer i la manera més ràpida és fusionar-se. El creixement vegetatiu és excessivament lent.”
És molt interessant mirar cap a l’exterior. “Hauríem d’emmirallar-nos en els italians del nord, que tenen sucursals i filials instal·lades a l’últim racó de la terra. A Espanya, els nostres empresaris tot just fa uns 15 anys que comencen a sortir més enllà de les nostres fronteres. És una pràctica molt positiva, malgrat que hauria d’estendre’s més. En qualsevol cas, avui dia, la presència empresarial espanyola a l’Amèrica del Sud és molt àmplia, amb algunes companyies molt potents. Pensant a mig i a llarg termini s’ha de estimular la investigació, la implantació de noves tecnologies i la biomedicina, i cal començar per una intensa reforma del sistema educatiu i per enllaçar les empreses amb la universitat. Tot això s’ha de fer de forma immediata, tot sabent que els resultats es faran esperar. El futur és aquest i no un altre.”
Finalment, s’ha de donar una imatge completa de la gestió governamental de la crisi. “El Govern ha complert amb la meitat del paquet de mesures necessàries per vèncer-la. Així, ha fet molt bé en no deixar caure el sistema financer ni permetre que cap banc tanqués les portes. Tanmateix, les ajudes atorgades a les entitats bancàries haurien d’haver estat condicionades per un seguit d’imposicions, com s’ha fet a França, on es decidí, per exemple, congelar el salari dels directius. Nosaltres els hem ajudat sense exigir-los cap prestació a canvi.”
El problema és que l’economia no té dogmes. “Als Estats Units se n’estan sortint perquè al cap de dos mesos de la irrupció de la crisi començaren a prendre mesures que estaven en contradicció amb els mateixos fonaments del capitalisme, però foren valents i els ha funcionat. Aquí hem tingut molta preocupació social però, al final, hem arribat a un 20% d’atur. Això vol dir tenir consciència social? El Govern espanyol continua sent esclau dels seus dogmes. No se n’adona que només té en compte als treballadors actius, amb un contracte de treball vigent i indefinit, mentre que els eventuals, els autònoms o els aturats no estan representats ni a la política ni als sindicats ni a la societat. I són col·lectius molt diferents, perquè no pensa igual qui cobra un sou fix cada mes que qui no en té.”
