Text del 16/11/09
“Des del 1978 exerceixo d’advocat, consultor d’empreses i empresari. Visc en primera persona el dia a dia de l’economia de la gent”
“Donar suport només a les multinacionals i a les grans empreses és un error. El que cal és potenciar la indústria i les empreses pròpies”
“La crisi ha estat una expiació anunciada, organitzada pels estaments que gestionen el món. Sabien que calia sacrificar empreses, que devien desprendre’s de borinots molestos i arribistes, per sanejar-se i retornar enfortits a dirigir els fils de l’economia”
“Les PIME i els professionals autònoms haurien d’unir-se per formar el Cercle d’Empresaris Emprenedors, i negociar col·lectivament en tots els fronts, ja que individualment no anem enlloc”
“Cal canviar de socis i tenir Estat i banca propis”
El director d’Estcat, S.L., Sebastià Sardiné i Torrentallé, nat a Oliana, es presenta com a professional dinàmic i pràctic. “Des del 1978 exerceixo com a advocat, consultor d’empreses i empresari. Tot i que la macroeconomia ens condiciona directament, no m’interessa: s’ha de construir de baix a dalt. Les PIME són el motor del nostre país, el major creador d’ocupació i riquesa i les grans oblidades per l’Administració i les entitats financeres; uns i altres ens castiguen tallant-nos, sense motiu ni raó, el crèdit. Tenim dos socis ocults que, amb expropiacions pseudosolidàries, ens impedeixen competir millor, sortir de la crisi i crear ocupació. L’Administració central no ens atén. Cal canviar de socis i tenir Estat i banca propis.”
Estcat és un bufet on es presten serveis globals d’assessorament fiscal, mercantil, laboral, contractual, compravenda i gestió d’empreses, contactes amb l’exterior i altres. “Visc en primera persona el dia a dia de l’economia de la gent; conec els seus ingressos, despeses i resultats, els seus problemes en el cobrament, la reclamació de morosos i els innecessaris i llargs processos davant la Justícia i l’Administració, que comporten pèrdues i descrèdit. Gestionem prop d’una seixantena de PIME, i arribem a confeccionar entre 300-500 nòmines. Moltes PIME, per la morositat en el cobrament d’administracions i clients s’han vist obligades a ajornar pagaments, a demanar diners a especuladors per poder pagar o bé a plegar.”
Les PIME conformen el motor econòmic de l’Estat. “El Govern ens hauria d’ajudar, perquè les petites i mitjanes empreses som el veritable valor afegit per reactivar l’economia, juntament amb la imaginació i les noves tecnologies. En canvi, les multinacionals estrangeres a la llarga es deslocalitzaran i marxaran a qualsevol altre país amb costos més baixos. Donar suport només a les multinacionals i a les grans empreses és un error. El que cal és potenciar la indústria i les empreses pròpies.”
Amb aquest fi, seria molt recomanable la unió empresarial. “L’única alternativa per avançar és tornar a començar des de baix. Ningú s’adona que la feina de l’empresari és tirar el seu negoci endavant i mantenir l’ocupació, no fer gestions burocràtiques per a l’Administració. Les institucions haurien de ser conscients que l’aplicació de certes normes burocràtiques poden esdevenir molt enutjoses per a qualsevol autònom, que prou feines té per tirar endavant la seva empresa, pagar nòmines i factures i dedicar els vespres i fora d’hores a reclamar el pagament de deutes i a gestionar cobraments que no haurien d’anar més enllà dels 30 dies, ja que li és antieconòmic reclamar morosos pels costos judicials que comporta en temps i diners, sense que l’Administració li ofereixi cap solució. Tampoc és just que molts empresaris que mai han tornat cap rebut i cobren ara a 180 dies, rebin la negativa per resposta quan demanen al banc un descompte. Avui els empresaris hem d’unir-nos per poder anar al banc i dir-los: som 100 empreses, amb 600 nòmines, amb un volum x de negoci, venem tant i cobrem tant, i volem treballar comptant amb els crèdits sanejats necessaris i sense que ens ofeguin amb comissions desenraonades”
Perplexitat i decepció marquen l’activitat dels professionals que vetllen per la salut del món empresarial davant la manca de resposta de l’Administració a diverses proposicions seves per superar la crisi. “Els polítics ni fan ni deixen fer, ni ens entenen ni ens atenen. Quan estan plegant 500 autònoms diàriament, el ministre de Treball Celestino Corbacho rep una proposta meva d’un nou contracte de treball MOD-1011, que estalviaria costos al Govern central, obtindria més ingressos per cotitzacions i beneficiaria les empreses i els aturats, que treballarien i cobrarien més, en regularitzar també noves cotitzacions ara descontrolades, i la seva resposta és que li enviï la documentació, ja que té l’agenda plena. Així ha anat la gestió del meu estudi per obtenir un nou model de treball en aquests temps en què els polítics i gurus de l’economia pronostiquen la necessitat de canvis estructurals i demanen iniciatives i creativitat. L’octubre de 2008 vaig presentar 10 mesures de reactivació econòmica, contactant amb la vicepresidenta M. Teresa Fernández de la Vega, que no va atendre diversos correus electrònics que li vaig enviar. De totes les mesures a prendre el primer pas seria impulsar el tracte directe entre productors i consumidors, eliminant intermediaris superflus. En el sector primari és inconcebible l’arbitrarietat de preus existent, que hi hagi tanta diferència entre el que reben els pagesos i pescadors i el que paga el consumidor. Amb els productes financers passa igual; l’ICO, en lloc de posar-se d’acord amb la banca i aquesta amb l’empresari, hauria de negociar directament amb l’empresari. Quant a Catalunya, ens cal una banca catalana pròpia. L’Institut Català de Finances hauria de ser el nostre instrument, sobretot per avalar les empreses sanes, però de manera més àgil i eficient, i deixar de banda la mentalitat de funcionari que encara hi persisteix.”
La recessió ha estat un sacrifici previsible. “Sento la mateixa cantilena a tot arreu, tothom dient que la crisi ja s’havia avisat i donant les mateixes fórmules teòriques per combatre-la; però tot segueix exactament igual. Ningú fa res, ni les nostres institucions ni la nostra banca. I això és perquè la crisi, causada sobretot per les entitats financeres, l’afavoreixen, en acumular actius immobiliaris, per expropiació o/i adjudicació, per sota del preu de cost i, a sobre, com a premi, reben l’ajut financer estatal que llavors neguen vergonyosament a les PIME i els emprenedors. La crisi ha estat una expiació anunciada, organitzada pels estaments que gestionen el món. Sabien que calia sacrificar empreses, que devien desprendre’s de borinots molestos i arribistes, per sanejar-se i retornar enfortits a dirigir els fils de l’economia. Així, han convertit la societat en mercant, el ciutadà, en consumidor i el client, en producte. S’ha abandonat el sector primari, desemparat davant especuladors, veritables beneficiaris dels guanys. Altres han canviat la natura, en crear transgènics que obliguen a comprar després. El mercat és global; el producte, treballat per desprotegida mà d’obra barata, amb molta presencia i poc gust, ens arriba d’arreu, cosa que enfonsa el productor autòcton.”
Finalment, el senyor Sardiné proposa la creació del Cercle d’Empresaris Emprenedors. “Encoratjo els empresaris i professionals, en especial microempreses i PIME, a reestructurar-se, a unir-se per formar en bloc el Cercle d’Empresaris Emprenedors, per negociar col·lectivament en tots els fronts, ja que individualment no anem enlloc. Tindrem la força de la suma del valor de les nostres empreses i oficis i dels nostres treballadors, i oferirem als associats diversos serveis mancomunats, com poder negociar finançament i costos col·lectivament, plataformes d’expansió, una nova patronal i una nova sindical catalana i, si s’escau, un banc central català.”
