Text del 01-07-2009
“Vam començar a exportar als Estats Units, Amèrica del Sud i la resta d’Europa.”
“L’aplicació de la informàtica a les joies n’ha augmentat la producció i la vulgarització, això ha portat a un excés de fabricació que ha saturat el mercat”
“Sempre he trobat inspiració en la naturalesa, per exemple en una fulla o en un ocell; m’agrada pensar que m’inspira el mateix que a Antoni Gaudí”
“El gran orgull d’un joier és anar a un acte social i veure personalitats lluint les seves creacions”
“La gent jove no acostuma a tenir joies. Si algun dia en volen lluir una, l’hi demanen a la mare; hi ha joies d’ús familiar i intergeneracional”
Joier i propietari fundador d’Octavio Sardà, empresa fundada l’any 1958, Octavi Sardà i Palau és fill d’una família d’empresaris dedicada al sector de la restauració. “Fugint de les servituds del negoci familiar, i empès per una certa sensibilitat artística des de ben jove, vaig anar a parar al món de la joieria a través d’uns amics dels pares que em van col·locar a un dels millors tallers d’aquella època, el de Josep Llovera.”
Després d’uns anys d’aprendre l’ofici, va arribar el dia d’establir un taller pel seu compte. “Vaig començar a fabricar peces i, sortosament, van tenir molta acceptació. Treballava amb or, brillants i diamants.”
El pas dels anys i la feina ben acabada aviat li van donar prestigi arreu d’Espanya. “Un cunyat meu s’encarregava de la feina comercial. Una vegada consolidat el mercat espanyol, en un procés lent però constant, vam començar a exportar als Estats Units, a Amèrica del Sud i a la resta d’Europa. Teníem un bon departament d’exportació. Vam començar amb una plantilla de tres persones i vam arribar a ser-ne 150.”
Malgrat l’auge de la joieria de consum i la ferotge competència actual, els estàndards de qualitat no s’han devaluat. “Avui, com ahir, en joieria no es concep una peça mal feta: no té futur.”
Tot i així, no es pot dir que la joieria continuï sent una activitat artesanal, sinó que ha experimentat una evolució tecnològica equivalent a la de qualsevol altre sector. “Tristament, la tecnologia ha substituït en excés la mà d’obra. Les primeres peces ja es fan per ordinador. El joier avui dia ha de ser un expert en informàtica. Quan el model ja ha estat dissenyat, passa al procés de microfusió, i es pot reproduir tantes vegades com es vulgui. Artesanalment, fer sis peces iguals era molt complicat. Ara, en canvi, se’n poden fer incomptables.”
La microfusió és duta a terme amb la tècnica anomenada a la cera perduda. “Una màquina injecta cera al model de cautxú, i després, a través del forn es canvia el catxú per or o plata.”
La informatització, que tants aspectes positius té, ha comportat també determinats inconvenients.“Com més informàtica, més capacitat de producció i, per tant, major vulgarització. Això ha portat a un excés de fabricació que ha saturat el mercat, i ha coincidit amb un moment en què no es compra tanta joia com temps enrere. La demanda ha baixat ostensiblement.”
Per ampliar segments de mercat el disseny de les joies es renova constantment. Tanmateix, es continuen fent peces basades en models de fa 100 anys. “Hi ha dissenyadors molt bons, que han nascut amb el do de la creació. Jo, no ho he estat mai, de dissenyador, sinó un operari que ha col·laborat en el disseny, especialment pel que fa a les formes. Sempre he trobat inspiració en la naturalesa. Per exemple, en una fulla o en un ocell. M’agrada pensar que m’inspira el mateix que a Antoni Gaudí.”
La firma Octavio Sardà, com a tal, no disposa de botigues. “En algun moment, he estat temptat de muntar les meves pròpies joieries, però els meus consellers sempre m’ho han tret del cap. Hi ha col·legues que sí que ho han fet i s’han convertit, per aquesta estratègia, en els joiers més importants del país.”
La majoria de les joieries d’alta gamma del país, però, tenen peces d’Octavi Sardà. “Això ho van aconseguir set representants que portaven el nostre mostrari a sobre. Ara treballem amb una agència publicitària, però durant molt de temps no n’hem fet ús. En realitat, al sector de la joieria fer publicitat convencional no ha estat mai una qüestió primordial.”
Durant un temps, una fórmula de donar a conèixer les seves creacions van ser les exposicions. “Exposava joies a locals tancats, a casa meva.”
Actualment, la firma disposa d’un show room al carrer Rafael Batlle, al barri de les Tres Torres de Barcelona. “Hi exposem i hi comercialitzem les nostres joies, a més d’altres col·leccions d’altres marques nacionals i estrangeres. I tenim en exclusiva la producció de la col·lecció de joieria i escultura realitzada per Salvador Dalí.”
L’empresa compta també amb la col·laboració d’un fabricant. “Treballa estretament amb la meva filla Eulàlia, que ha pres les regnes de l’empresa, perquè jo ja estic mig jubilat.”
Per seguir les passes del seu pare, l’Eulàlia Sardà va estudiar gemmologia. “No només té estudis teòrics, sinó que també posseeix una gran experiència pràctica, perquè ha après molt bé l’ofici mirant i prenent responsabilitats. I sobretot, entén molt de pedreria.”
El senyor Sardà assegura que la joieria, pel seu vessant artístic, proporciona moments de gran satisfacció personal. “El gran orgull d’un joier és anar a un acte social i veure personalitats lluint les seves creacions: polseres, collars, brillants… A mi, afortunadament, m’ha succeït dotzenes i dotzenes de vegades.”
Si fem una mica d’història recent, l’època daurada de la joieria a Occident es pot situar en els passats anys 50 i 60. “Durant aquelles dècades, a Espanya es van consumir quilos i quilos d’or. En aquest aspecte era una potència mundial. No faig cap lectura de perquè era així. Simplement, és un fet.”
Preguntat per les virtuts del bon joier, Octavi Sardà és de resposta clara i ràpida: “El principal és ser honest. I és imprescindible començar a ser-ho des de l’aprenentatge de l’ofici, quan afloren els valors propis, el caràcter del joier.”
Sovint es pensa que els clients habituals de les joieries són persones que no acusen les recessions; el senyor Sardà s’encarrega de desmentir-ho. “La crisi ens afecta fortament. Tinguem en compte que durant els temps de bonança les famílies han acumulat moltes joies. I la gent jove, ni tan sols la rica, no acostuma a tenir joies. Han caigut una mica en desús perquè no hi ha prou seguretat al carrer. Si algun dia en volen lluir una, l’hi demanen a la mare. Podríem dir que hi ha joies d’ús familiar i intergeneracional.”
Entrant ja de ple en el tema de la crisi econòmica que en l’actualitat patim, Octavi Sardà és molt sever amb les mesures preses per les diferents administracions per afrontar-la. “Em semblen un autèntic pegat, i no em refereixo només a les mesures d’última hora. Tinc companys que han marxat de Catalunya (a Castelló o Madrid) per l’impost de successions vigent aquí. No és lògic que unes comunitats autònomes estiguin tan gravades i altres, no. Espero que aquesta mena de desajustos els solucionin aviat perquè els empresaris estem en fals a tots els nivells.”
No podem acabar sense fet referència al fet que Octavi Sardà ha estat 15 anys president de la Federació Catalana de Joiers, Orfebres i Rellotgers. L’experiència va ser del tot satisfactòria. “Quan vaig assumir aquesta responsabilitat, encara estava tot per fer. Vam avançar molt, sobretot, en temes de seguretat, en un moment en què els robatoris i els atracaments es trobaven a l’ordre del dia. També vam millorar molt el tema dels contingents. Ara la Federació Catalana de Joiers, Orfebres i Rellotgers, que era un gremi, s’ha constituït com a Col·legi de Joiers. Sens dubte és un avanç per a la professió.”
