Text del 2007
La nostra línia d’investigació s’orienta a aconseguir que les rajoles gresificades continuïn tenint l’aspecte càlid de la terra cuita.
Conseller delegat de Cerámicas Calaf des de l’any 1986 i director general des dels inicis, el senyor Joan Lladó Casanovas explica els orígens d’aquesta companyia: “Cerámicas Calaf prové d’una tradició de famílies ceramistes, iniciada a principis del segle xx a Terrassa i a Calaf. Es constituí l’any 1966, per iniciativa del Grup Almar –un dels grups ceràmics més importants d’Espanya–, gràcies a l’aliança de les famílies Almirall, Margenat i Servitje. El Grup ja tenia un departament dedicat a la producció de maons de cara vista i un altre destinat a la fabricació de peces per a forjats. Li faltava, doncs, una secció que fes envans i rajoles d’argila cuita per a paviments, i amb aquesta idea es creà Cerámicas Calaf.”
Cerámicas Calaf ha estat una empresa pionera en investigació i en aplicacions. “La primera planta, construïda l’any 1966, ja era una fàbrica molt racional i amb l’última tecnologia del moment. L’any 1980, se substituí per una de nova que eliminà tots els treballs pesats de manipulació manual, completament automatitzada i amb noves tecnologies. La prova és que s’hi interessaren els fabricants més importants del món i rebé més de 200 visites. Disposa de 20.000 m2 de naus i un forn de 140 metres de llarg per 5 metres d’ample, i està en constant actualització. El nombre d’empleats, però, continuà sent el mateix.”
Les tasques posteriors a la producció són les que requereixen més treballadors. “La planta podria dur a terme la producció amb 20 persones, però, com que elaborem grans quantitats de paviment, cal seleccionar-lo i empaquetar-lo, la qual cosa requereix molta mà d’obra. Quan començàrem, produíem uns 4.000 m2 de paviment, i ara en fem dues vegades i mitja més amb la mateixa gent.”
La trajectòria de Cerámicas Calaf ha estat gairebé una odissea. “L’inici de l’empresa fou la rajola de 14x28x1,4 cm, complementada amb peces per a envans. L’any 1970 fórem els primers a fer un maó de 50×20 cm. Posteriorment, creàrem una important fàbrica a Castellbisbal, que ens va permetre ser els primers a Catalunya en oferir un nou element anomenat termoargila, originari d’Alemanya i que, amb forma de blocs per a parets de càrrega i tancaments, reunia interessants qualitats: estalvi de mà d’obra, aïllament i resistència.”
Aquest producte nou arribà en poc temps a tenir un mercat consolidat de més 3.000 tones al mes. “Però, davant la potencialitat del producte, era aconsellable disposar d’una fàbrica exclusivament per produir-lo. Així es va fer, i dedicàrem la producció de la planta a altres productes. Més tard, al final de la dècada dels 90, i per mitjà d’un consorci amb un fabricant del centre d’Espanya, un de La Rioja i un altre de Zaragoza, per tal de resoldre els problemes d’humitat que representa l’enguixat en els pisos i millorar la productivitat, vàrem introduir a Espanya una peça coneguda amb el nom de ladryeso. Es tracta d’un maó de gran format, enguixat, per aixecar ràpidament els envans dels habitatges. Les peces incorporen encaixos perfectes, de manera que s’aguanten dretes a plom, ajuntades per una fina capa de cola. Una vegada fet l’envà, pràcticament ja es por empaperar i pintar, o bé aplicar-hi una capa fina de massilla. Per realitzar aquesta feina fou necessari crear bons equips de col·locació. Resultà una innovació molt interessant i productiva, amb una venda de 600.000 m2 anuals.”
El senyor Lladó recorda i enyora el temps, dues dècades enrere, en què la ceràmica de terra cuita estava de moda mundialment. “En aquella època, agradava molt la idea de la terra, de l’aigua i dels tons vermells, ocres i blaus. Els arquitectes els apreciaven i hi hagué una tendència general cap als colors de la naturalesa. La terra cuita adquirí protagonisme i nosaltres enviàrem paviments a tot el món. Recordo una comanda per a uns hotels a la zona d’Orlando. L’arquitecte estava enamorat de la terra cuita i va fer els terres amb rajoles d’uns colors clars i blaus que recordaven el mar. Aviat, molts fabricants ceràmics s’adonaren d’aquesta tendència i s’apressaren a fer-ne imitacions. Fins i tot copiaven els problemes de les eflorescències i de les taques. Això va fer que el nostre mercat es reduís considerablement, perquè amb les imitacions s’acaben tots els problemes de manteniment. Amb tot, la terracota sempre serà terra cuita i tindrà un caliu especial.”
Les dades il·lustren eloqüentment la marxa del sector. “Fins a l’any 1975, a Catalunya hi havia un mercat de 100 milions d’unitats de rajoles de 14×28 de terra cuita; avui dia, aquest mercat s’ha reduït a uns 20 milions d’unitats, i ens hem quedat pràcticament sols en aquest producte, per això hem derivat a la producció de paviments de terra cuita i gresificats.”
Malgrat la davallada del sector, Cerámicas Calaf continua arribant a països llunyans. “Treballem a Austràlia, Sud-àfrica, el Japó, els Estats Units… Últimament, hem tingut una comanda per revestir 12.000 m2 d’una escola a Dubai, on volen reproduir l’arquitectura clàssica dels col·legis britànics. Recobriran les parets de formigó perquè sembli que estan fetes amb maons del segle xviii. També trobem altres projectes com el del Paranimf de la Universitat de Hong Kong, on és possible que es col·loqui un dels nostres paviments de terra cuita.”
Les fires internacionals són la via de contacte amb els possibles clients. “Són les principals plataformes de llançament del sector. En el món de la ceràmica n’hi ha tres de destacades: a Itàlia, a València i als Estats Units. Respecte a la producció, les fàbriques ubicades a la província de Castelló han fet un salt extraordinari i han passat a situar-se davant de les italianes i a esdevenir líders mundials.”
El fet que les rajoletes tinguin tanta capacitat d’absorció i que no aguantin la gelada ha obligat a buscar altres productes. “En aquests moments, fem paviments gresificats. Pretenen ser rústics i semblar la terra cuita, però amb l’avantatge que aguanten la glaçada i s’adapten a múltiples ambients. La nostra línia d’investigació s’orienta a aconseguir que les rajoles gresificades continuïn tenint l’aspecte càlid de la terra cuita. Per assolir-lo, les terres calcàries de Calaf ja no ens serveixen i les portem d’altres zones.”
El senyor Lladó aposta per invertir a l’estranger, malgrat la dificultat de fer-ho amb una facturació petita. “Caldrà idear una alternativa, crear consorcis. S’ha d’anar de la mà d’algú, ja que sortir en solitari suposa una aventura molt arriscada. No pots anar a una fira i gastar 60.000 euros i tenir unes vendes de 50.000 euros.”
Amb tot, el futur de la terra cuita és esperançador. “Desitjo que hi hagi feina per molt de temps, que sigui un mercat sostenible. I espero que en un termini curt aconseguim trobar l’equilibri necessari per poder oferir un paviment de terra cuita totalment exempt de complicacions. Potser ens quedarà el problema del cost, però sempre continuarà havent-hi enamorats de les rajoles de terra cuita natural.”
