Text del 2006
“Em considero primer de tot pare de família i després farmacèutic”
.
Després de cursar la carrera de farmàcia a la Universitat de Barcelona i especialitzar-se en anàlisis clíniques, el senyor Joan Purgimon obrí la farmàcia que duu el seu nom a la Seu d’Urgell. D’aquells començaments ja en compta trenta-dos anys. La seva posterior experiència com a analista li permeté d’ampliar els seus coneixements i prestar un servei encara més ampli a la comunitat. “Dels cinc anys treballant a l’hospital de la Seu com a analista en destacaria sobretot la companyonia. En acabar la carrera aquesta fou la meva primera feina junt amb la farmàcia. També he considerat sempre els metges com a companys, i en tinc molts, d’amics metges. Els farmacèutics som una part més de la cadena de la sanitat i el que pretenem és millorar l’impuls que ens arriba en benefici del pacient. Els metges tenen la impressió que influeixen sobre els seus pacients i els complau, per això potser molts s’acaben dedicant a la política. A nosaltres no ens agrada tant influir sinó acompanyar, aconsellar.”
“A la Seu d’Urgell els farmacèutics som una continuació del treball que es fa al CAP. Fa uns anys intentàrem de proporcionar l’atenció farmacèutica directa, tenint com a fita sempre el benestar del malalt. El doctor Bonal, que en va ser el pioner i que era una autoritat en la matèria, vingué a donar una conferència dins de l’Acadèmia de ciències mèdiques i de la salut. Però no tingué massa èxit entre els metges i no serví per assolir els objectius que els farmacèutics aleshores teníem en aquesta matèria.”
Tot i així, la tasca del farmacèutic comunitari, que comença quan acaba la del metge d’assistència primària, ha pogut gaudir de moltes millores gràcies als avenços tecnològics. “Ara, amb els ordinadors, el problema de la lletra de metge en les receptes està solucionat. Dediquem estona a donar explicacions al pacient sobre els medicaments que s’ha de prendre, perquè segurament el metge no ha tingut prou temps per fer-ho. També se’ns consulta sobre petites malalties, i moltes vegades ajudem aquests pacients, però també tot sovint ens veiem obligats a aconsellar-los que visitin el metge de capçalera, que és qui els ha de tractar. El problema el trobem ara amb els antibiòtics, perquè alguns pacients en volen un de concret i nosaltres no els el podem donar.”
El farmacèutic que atén el públic ha de fer una continuació de la tasca sanitària del metge i alhora ha de ser un empresari dedicat a tirar endavant el seu negoci. “La farmàcia, com a empresa, té inconvenients, ja que no podem fer moltes de les activitats de les empreses ni tenir-ne molts dels avantatges. Per exemple, no podem fer propaganda ni de la farmàcia ni dels medicaments, ni els posem els preus. Som una petita empresa sens dubte, però en la nostra feina ha de prevaler la part professional per damunt de la mercantil.”
I és que la vocació del senyor Purgimon no és en cap cas una herència familiar, com tampoc no ho és el seu negoci. “A casa no hi havia cap farmacèutic. Sempre m’havia interessat l’economia i m’havia fascinat la química, i els meus pares, que eren mestres, em van animar a fer farmàcia, que suposo que representava la unió d’aquestes dues disciplines. Per la meva vessant d’economista vaig començar amb una farmàcia petita i ara en tinc una (en el mateix barri, perquè la llei no ens permet moure’ns de zona) de 570 m2. Hi treballem sis persones, quatre farmacèutics i dos auxiliars de farmàcia.”
A part de les seves confessades passions, l’economia i la farmàcia, el senyor Purgimon assegura sentir-se molt a gust i molt motivat per les anàlisis clíniques, de les quals s’ocupa des de la seva farmàcia. “Vam crear una societat limitada i estem associats amb el laboratori del Dr. Echevarne. Ens diem Laboratori Purgimon-Echevarne. En les anàlisis, contínuament es necessiten nous aparells i noves inversions per adaptar-se i això requereix innovació, leasings, etc. Per això al final em vaig decidir a donar aquest pas i a oferir un servei més ampli i complet. Nosaltres fem les extraccions, preparem i enviem les mostres, i a través de l’ordinador n’obtenim els resultats. Hem guanyat temps, ja que abans ens passàvem moltes hores treballant per poder assumir tota la feina que teníem.”
A la farmàcia hi treballen la seva esposa Montse i properament també un dels seus fills, en Joan Lluís, que podria encarar els nous reptes de futur amb empenta. “Les fórmules magistrals es preparen cada vegada menys i amb la nova llei vam haver de fer un laboratori específic per fer-les. La segona de les millores possibles que ens plantejàvem era fer fórmules per a tercers, però vam adonar-nos que per motius burocràtics no ens sortia a compte. De totes maneres, es tracta d’una possibilitat que ens podem plantejar en un futur, especialment el meu fill com a millora dins la ISO 9001.”
La llunyania de la capital sovint ha suposat per a poblacions de les dimensions de la Seu certs desequilibris respecte de Barcelona. No obstant això, el senyor Purgimon afirma que aquest fet avui dia ja no forma part de la realitat i que a la Seu d’Urgell hi ha tantes possibilitats com les que es poden trobar a la capital. “Els serveis que donem a la Seu són els mateixos que proporciona qualsevol farmàcia de Barcelona.”
Quant als productes de dermofarmàcia, que en molts casos proporcionen per a la clientela un valor afegit a aquests establiments, les farmàcies de la Seu d’Urgell no poden competir amb els comerços establerts a la veïna Andorra. “La gent compra allà els seus productes de dermofarmàcia, com cremes, colònies o sabons, perquè són més barats. Nosaltres hem apostat per obrir una secció d’ortopèdia, amb la qual pretenem trobar noves comoditats per a tots els malalts, sobretot per als impedits que estan a casa. La meva idea era cobrir aquest servei que no era possible trobar a la Seu, i avui solucionem moltes coses i fem un bé al malalt i a la família. Tot allò que podem fer i tots els serveis que podem prestar, ho aprofitem.”
A més de la feina com a farmacèutic, el senyor Purgimon és membre del Rotary Club, que aplega empresaris de tot el món i de tots els sectors i que es dedica a tasques humanitàries. D’altra banda, es confessa un gran apassionat dels escacs, els quals, assegura, estructuren la vida. “Jugo en campionats, he participat en dues Olimpíades amb Andorra, però per molt que estudiïs i moltes hores que hi dediquis preparant-te, has de posseir alguna cosa més per arribar a mestre internacional. De totes maneres, penso que tot té el seu cost i que cada cosa s’ha de guanyar. També sóc president del Club Tennis Taula la Seu d’Urgell i aquest any per primer cop som campions provincials absoluts per equips. A mi la loteria m’ha tocat quatre cops: En conèixer la meva dona, la Montse, amb la qual fa vint-i-vuit anys que comparteixo la vida; amb els dos fills, Joan Lluís i Xavier, i, finalment, en haver-me establert a la Seu, lloc que cada dia m’agrada més i on em trobo tan a gust. Em considero primer de tot pare de família i després farmacèutic.»
