Sr. Joan Rigol i Roig
PC, 20è VOLUM. Empenta i Coratge

JOAN RIGOL I ROIG

PATRONAT DE LA SAGRADA FAMÍLIA

Text del 20-05-2009

“La construcció de la Sagrada Família des de fa ja més 125 anys esdevé un símbol de la permanència del nostre país malgrat tot els avatars. El seu skyline ja forma part per sempre més del nostre patrimoni cultural”

“A Catalunya hi ha molta vocació empresarial que es transmet de pares a fills, i a més comptem amb escoles de negocis molt importants a nivell mundial que cada any formen centenars de noves vocacions empresarials”

“Alguns arquitectes nord-americans de fama mundial envien gent dels seus despatxos interessada en l’aplicació que fem de la informàtica i les innovacions tecnològiques. En això seguim l’esperit de Gaudí, sempre atent a les novetats, com ho prova que ja aleshores fes servir ciment armat”

“Ha d’haver una complicitat positiva a mig i llarg termini entre el món empresarial i l’Administració pública”

La llarga trajectòria política i institucional de Joan Rigol i Roig converteixen aquest fill de Torrelles de Llobregat en un destacat artífex de la democràcia a l’Estat espanyol. Autor de diversos llibres de temàtica política, va ocupar, entre altres alts càrrecs, la vicepresidència primera del Senat d’Espanya i la presidència del Parlament de Catalunya. En l’actualitat és president delegat del Patronat de la Sagrada Família, responsable de dirigir i coordinar el pla de construcció del temple i de gestionar els fons econòmics i les actuacions de la fundació eclesiàstica que té com a president nat l’arquebisbe de Barcelona. “La construcció de la Sagrada Família des de fa ja més de 125 anys esdevé un símbol de la permanència del nostre país malgrat tot els avatars. El seu skyline ja forma part, per sempre més, del nostre patrimoni cultural.”

El senyor Rigol fa un elogi de la Catalunya que va concebre el temple al tombant del segle passat. “Era un país que no només feia la Revolució Industrial. Hi havia poetes, pintors, arquitectes, músics… Paral·lelament a la nostra expansió econòmica, esdevenia la nostra recuperació espiritual, la nostra personalitat col·lectiva.”

Al seu parer, la Sagrada Família conjumina diverses tradicions. “És la transversalitat ideològica posada al servei d’una catalanitat comuna. L’esclat d’arquitectura i religiositat del temple suma la tradició més laica de Pi i Margall o Almirall amb la tradició més cristiana de Torras i Bages, Balmes o Maragall. Tot això, sota la batuta d’un personatge extraordinari de projecció mundial com és Antoni Gaudí.”

El gran mèrit de Gaudí fou saber sintetitzar aquests diversos llegats. “Sobre l’arrel cristiana tradicional va projectar amb mestria els avenços arquitectònics més tècnics i va fer-ne una interpretació personal.”

Durant més de 100 anys, l’església s’ha anat construint gràcies a una recapta anual i a deixes o donacions privades. “A mesura que la Sagrada Família s’ha anat convertint en una atracció internacional, les aportacions han augmentat. Avui, bona part del finançament prové de les visites. Les obres, però, treballen a un ritme independent, marcat pel desplegament del projecte constructiu del mateix Gaudí.”

El Temple Expiatori de la Sagrada Família és un referent al camp de l’arquitectura més avançada, lligada a les noves tecnologies. “Alguns arquitectes nord-americans de fama mundial envien gent dels seus despatxos interessada en l’aplicació que fem de la informàtica i les innovacions tecnològiques. En això seguim l’esperit de Gaudí, sempre atent a les novetats, com ho prova que ja aleshores fes servir ciment armat.”

Amb els anys, Gaudí ha despertat l’admiració mundial. “A Alemanya hi ha un interès extraordinari per la seva arquitectura, i moltes facultats europees el tenen com a referent.”

Darrerament, aquesta emblemàtica construcció barcelonesa ha estat notícia pel polèmic traçat de l’AVE que la travessarà. “Encara no està decidit què passarà. És responsabilitat nostra defensar un monument que pertany al conjunt de la humanitat. No és un conflicte entre una obra pública i una propietat privada; el problema el tenen els que han dissenyat el traçat i es resisteixen a estudiar-hi alternatives.”

Joan Rigol opina que obrir un túnel a 75 cm dels fonaments del temple és un risc geològic, arquitectònic i constructiu. “La nostra tasca ha estat, primer, sensibilitzar el país i, després, anar al jutjat. Confiem que l’Audiència Nacional ens donarà la raó, però acatarem el que dictamini.”

El perill de les obres de l’AVE ve determinat per l’excepcional esveltesa del temple. “La torre central ha de fer 174 m. Les vibracions de pas del tren són, per tant, totalment desaconsellables.”

Amb túnel o sense, el Patronat de la Sagrada Família està a punt d’acomplir les seves fites. “El mes de setembre del 2010, l’interior del temple ja estarà acabat. És un pas fonamental perquè permetrà dotar l’edifici del contingut i la funcionalitat per als quals fou concebut.”

Pel que fa a l’acabat de les obres exteriors, la data és més difícil de calcular. “Els arquitectes parlen de 20 anys, però jo crec que en 15 veurem la Sagrada Família enllestida.”

El senyor Rigol lliga la tenacitat que hi ha darrere la construcció de la Sagrada Família amb el tarannà emprenedor català, sense el qual mai no hauria estat possible. “L’origen de la industrialització de Catalunya no el trobem al gran capital, sinó en menestrals que munten els primers telers al celler de casa. Va ser una industrialització molt capil·lar sociològicament, fet que va limitar que poguéssim consolidar-nos com a potència econòmica. Pensem que la dimensió mitjana de la nostra indústria constituïa la tercera part de la indústria mitjana europea.”

Per això, el cas català és diferent al de Milà i el nord d’Itàlia, que és alhora el centre financer del país. “Som, en canvi, la fàbrica d’Espanya. Aquesta dimensió més reduïda de la nostra economia té l’avantatge que els empresaris catalans s’impliquin més en l’entramat social del país que els grans financers o fabricants, i que per això mateix siguem més resistents a les crisis.”

La continuïtat del caràcter emprenedor està assegurada. “Hi ha molta vocació empresarial que es transmet de pares a fills, i a més comptem amb escoles de negocis molt importants a nivell mundial, que cada any formen centenars de noves vocacions empresarials.”

Joan Rigol veu més difícil tenir una dimensió econòmica pròpia sense la complicitat del món polític, de l’Administració pública. “No disposem d’un model català de sortida de la crisi.”

Sobre la davallada econòmica, el senyor Rigol pensa que encara no tenim consciència de la seva transcendència. “Vam sortir de la crisi dels anys 80 perquè les grans multinacionals ens consideraven un bon lloc per invertir. Ara ja no som competitius en aquest sentit, i tampoc hem sabut invertir el creixement obtingut durant l’època de prosperitat a donar més valor afegit a la nostra capacitat productiva i econòmica. Ens l’hem gastat comprant pisos, però no hem invertit en futur.”

A l’hora de buscar un nou model econòmic, cal tenir en compte les nostres potencialitats. “El nostre és un país on no tothom té titulació universitària per investigar o fer biotecnologia. Som una societat de menestrals, i ara, sobretot, de molta mà d’obra, generalment immigrant, amb poca preparació tècnica. Hem de construir un model econòmic propi sobre aquestes bases.”

Per abordar aquest repte, s’han de donar unes condicions. “Ha d’haver una complicitat positiva a mig i llarg termini entre el món empresarial i l’Administració pública. Ara per ara, aquesta visió de futur no hi és, i el que fan els polítics és anar a remolc, com ho mostren els ajuts per comprar cotxes o els famosos 500 euros.”

Joan Rigol creu que, independentment de la crisi, el nostre sistema té problemes de fons. “Una democràcia que no tingui un mínims de valors transversals, no és una democràcia amb visió de futur, sinó un mer statu quo d’equilibri entre els diversos grups de pressió.”