Text del 2004
“Sense confiança entre metge i pacient és impossible desenvolupar un bon exercici de la medicina»
L’esforç i l’esperit de superació han estat les constants vitals i professionals del cirurgià oral i maxil·lofacial Joan Soler. Ell mateix defineix com a novel·lesca la trajectòria mitjançant la qual finalment va poder esdevenir metge: “De molt petit volia ser marí militar, però no m’agradaven gaire les matemàtiques i semblava una aspiració difícil de materialitzar. Per aquella època, la meva família passava els estius a Hostalets de Pierola, on exercia de metge el doctor Francisco Conde, amic del meu pare. Perquè em distragués, el doctor Conde em va demanar que l’acompanyés en les seves visites a les masies de les rodalies. Vaig aprendre molt fent-li d’ajudant i m’entusiasmà el tracte amb els pacients i la sensació de sentir-me útil, d’estar fent quelcom pels altres. Va ser així com se’m despertà la vocació i la passió pel treball dels metges. No obstant això, per problemes acadèmics, vaig deixar els estudis a tercer de Batxillerat i em vaig posar a treballar en un laboratori de pròtesis dentals. Als disset anys vaig decidir reprendre els estudis. Treballava de dia i assistia a les classes nocturnes de l’institut. Combinant estudis i treball, vaig poder formar-me com a infermer. Desitjava continuar amb la llicenciatura de medicina, però, per desgràcia, el meu pare morí i va ser impossible que continués els estudis perquè vaig passar a ser el cap de família encarregat de la manutenció de la meva mare i de la meva germana.”
Tot i que al doctor Joan Soler li hagués agradat d’acabar els estudis de medicina abans de casar-se i formar una família, la realitat va ser ben distinta: “Després d’haver treballat com a infermer i com a especialista de medicina del treball, un cop ja casat i sent pare d’un fill, vaig encetar els estudis de medicina. Van ser anys molts durs perquè no gaudia ni dels beneficis dels treballadors ni dels avantatges dels estudiants. Afortunadament, en aquell període vaig rebre molt de suport de la meva família, de manera que vaig poder completar la llicenciatura, especialitzar-me en estomatologia i, desitjant aprofundir-hi una mica més, formar-me com a cirurgià maxil·lofacial.”
De fet, la cirurgia maxil·lofacial “és una especialitat mèdica relativament jove, ja que va sorgir a la dècada dels seixanta com a resposta a la necessitat pràctica que un únic especialista assumís la correcció de les patologies maxil·lofacials. Amb el naixement de la medicina moderna, en un primer moment el dentista s’encarregava de les afeccions dentals i de les àrees limítrofes. La seva extensió i complexitat va determinar que nasqués un nou tipus d’especialista, l’estomatòleg, que tractava les problemàtiques ubicades específicament a la cavitat oral. Més endavant es va fer evident que calia un especialista que tractés tota aquesta àrea, dents, cavitat oral i zones contigües, d’una manera global. Per tot aquest seguit de raons es va crear l’especialitat de cirurgia oral, que s’encarrega de l’àrea compresa per les dents, les genives i les estructures adjacents, i la de cirurgia maxil·lofacial, que té com a objecte totes les afeccions localitzades a la mandíbula i als ossos maxil·lars, com ara malformacions congènites –asimetria facial, llavi lleporí, etc.-, tumoracions, etc; unint-se ambdues com a cirurgia oral i maxil·lofacial.”
El doctor Soler va optar per l’exercici privat de la medicina: “Durant els primers anys alternava la meva tasca com a estomatòleg amb les intervencions en qualitat de cirurgià maxil·lofacial. De mica en mica, però, em vaig anar especialitzant exclusivament en cirurgia maxil·lofacial i oral. Actualment, a més d’atendre els pacients de la meva consulta del carrer Bailèn, intervinc a la Clínica Quiron, a l’Hospital de Barcelona i a la Mútua Metal·lúrgica.”
Al mateix temps, també preferí subespecialitzar-se per donar una millor qualitat assistencial als pacients: “L’especialització permet obtenir més eficiència. D’altra banda, el treball en solitari condiciona la teva tasca perquè assumir determinades patologies comportaria renunciar totalment a la teva vida personal. En el meu cas concret, vaig optar per dedicar-me a les intervencions de cirurgia oral, traumatològica i de les glàndules salivals.”
Pel que fa a la cirurgia oral, el doctor Soler s’hi enfronta “en totes les dimensions, és a dir, des de la intervenció d’un queixal del seny –en porto més de tres mil–, fins a l’extirpació de papilomes o quists a la cavitat oral, passant per l’extracció d’un quist a la mandíbula o al maxil·lar superior i pels queixals infectats.”
Tots aquests processos quirúrgics es realitzen en règim ambulatori perquè “la recuperació anímica és millor, es prevenen contagis i, finalment, forcem el convalescent a retornar a la seva activitat quotidiana, amb la qual cosa s’accelera el procés de recuperació.”
Aquesta defensa del règim ambulatori, però, no s’ha de fer mai des de postures absolutes: “La introducció de noves tècniques quirúrgiques, la laparoscòpia, per exemple, ha permès reduir el temps d’internament. Això no significa, però, que siguin l’única possibilitat. Quan existeixen dubtes raonables sobre la seva aplicació, cal retornar a les tècniques tradicionals contrastades.”
Quant a la cirurgia maxil·lofacial sensu strictu, aborden “les intervencions derivades de traumatismes; en aquests casos cal sovint col·laborar amb altres especialistes, com ara oftalmòlegs, traumatòlegs o otorinolaringòlegs. L’estructura òssia de la cara és molt complexa i cal un treball molt precís i acurat perquè el pacient es restableixi completament. Una de les intervencions més freqüents en cirurgia maxil·lofacial és la correcció de fractures de mandíbula, en què és imprescindible l’ús d’implantaments o pròtesis molt sofisticats.”
Per acabar, la cirurgia glandular s’encarrega de tractar malalties com “la litiasi o els tumors. Aquest tipus d’intervencions són l’únic mitjà terapèutic de què disposa la medicina en aquests casos, i requereix molta precisió perquè un gran nombre de terminacions nervioses passen per l’àrea.”
Malgrat que la seva tasca és en gran part quirúrgica, el doctor Soler és un gran defensor del tracte personalitat i humanista: “La meva mare ja deia que les bones paraules fan menjar els malalts. El metge ha de saber escoltar el malalt i concedir-li el temps necessari. Sense una bona comunicació entre pacient i metge no es pot establir una bona relació de confiança, i sense confiança és impossible desenvolupar un bon exercici de la medicina.”
La seva professió l’entusiasma, però ha hagut de sacrificar moltes afeccions i molts afectes: “No he pogut veure créixer els meus fills, i això em dol.”
Segurament van ser aquesta dedicació constant i aquest sacrifici personal tan gran els que van apartar els seus fills d’una possible vocació mèdica: “Cap del meus quatre fills ha optat per la medicina. Aquesta renúncia és freqüent entre els fills de metges de la meva edat i cal que hi reflexionem. Segurament hem fet una interpretació massa estricta, sacrificada i exigent de la nostra feina perquè resulti atractiva com a opció laboral de futur per als nostres fills.”
