Text del 2004
“Les decisions mèdiques són molt més fàcils de prendre que no pas les morals”
El doctor José Felipe Solsona Durán va desitjar de continuar la trajectòria professional paterna, però tot donant-li una nova perspectiva: “El meu pare era oftalmòleg i sempre es va dedicar a l’exercici privat de la medicina. De fet tenia la consulta a casa, i les meves primeres pràctiques mèdiques les vaig portar a terme al seu despatx.”
Aquest contacte primerenc amb l’ofici va possibilitar que abans de començar els estudis entengués “quins eren els sentiments dels pacients, les seves sensacions i les seves angoixes.”
A la universitat va tenir la sort de conèixer el doctor Alcántara, un professor del departament de medicina interna vinculat amb l’Hospital del Mar. D’aquest manera va poder combinar la formació teòrica amb les pràctiques a aquest hospital barceloní: “Va ser la meva primera presa de contacte amb la medicina pública hospitalària i em va entusiasmar tant que vaig decidir que m’especialitzaria en un àmbit que es desenvolupés en un d’aquests espais.”
En acabar la llicenciatura, i després d’un curt període de suplències en institucions públiques i privades, el doctor Solsona es va incorporar a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital del Mar: “Era la segona unitat d’aquestes característiques que es creava a Catalunya, gràcies a la intervenció del doctor Mas Marfany, i en aquell moment era de les més avançades d’Espanya.” Durant aquest període completà la formació com a resident; primer va passar un any als serveis de medicina i més tard dos a la UCI. Aleshores l’Hospital del Mar convocà oposicions per cobrir places de metge adjunt en aquest servei, i el doctor Solsona s’hi presentà i les aprovà.
No obstant això, un any més tard es traslladà a l’Hospital Universitari de Bellvitge perquè li oferiren la possibilitat de treballar en una unitat amb llits totalment monitoritzats, la qual cosa comportava un gran avenç al nostre país: “El doctor Cabanillas em va oferir aquesta oportunitat i no la podia rebutjar.”
Aquest interès per millorar i per conèixer altres tècniques i cultures mèdiques el va portar l’any 1984 a fer estades a l’estranger: “Crec que aquí som molt endogàmics i ens costa molt d’acceptar que es poden seguir diferents sistemes de treball. Hauríem de ser més flexibles i adonar-nos que els procediments poden ser reformats i modificats per tal de millorar l’eficiència.”
Després d’aquestes experiències va tornar al seu hospital d’origen, l’Hospital del Mar, on actualment és cap del Servei de Cures Intensives. La Unitat de Cures Intensives no és independent de la resta de serveis del centre hospitalari: “Un pacient és adreçat a la nostra unitat quan requereix unes cures especials per mantenir-se en vida que excedeixen els coneixements de l’especialista que l’ha tractat fins aleshores; l’atenció al pacient es realitza conjuntament.”
El metge intensivista ha de reunir unes condiciones específiques: “ha de tenir una bona base fisiològica i una gran dosi de sentit comú per tractar uns pacients que no es poden comunicar amb ell perquè romanen en estat d’inconsciència. Després és la mateixa tasca quotidiana la que ens va subespecialitzant en una àrea d’actuació o en una altra.”
Els malalts atesos a les UCI responen a dues tipologies assistencials: “D’una banda, trobem els que s’han de tractar perquè puguin sobreviure, com ara persones que requereixen un respirador mecànic. D’altra banda, els que han de ser vigilats, és a dir, aquells que pateixen una malaltia que amenaça la seva vida, encara que en el moment de l’ingrés estiguin estables.”
Segons el nombre que hi hagi de cada grup, l’índex de mortalitat serà més o menys important, ja que dins del primer grup el nombre de persones que moren és major: “Actualment la taxa de mortalitat a la nostra UCI és d’un 26% durant el període de permanència, i d’un 30% entre la sortida de la unitat i l’alta hospitalària. Els que ens enfrontem amb aquestes dades sempre intentem pensar en els pacients que es recuperen i no pas en els que no ho fan. Altrament seria molt difícil afrontar la nostra tasca diària.”
Tot i així, sovint el personal d’aquestes unitats i sobretot les famílies requereixen assistència psicològica pel seu contacte permanent amb la mort, amb el procés de dol i, en definitiva, amb el sofriment: “El personal d’infermeria és una part essencial de la unitat. És el que tracta directament amb les famílies i el que en rep més demandes. Treballa els dies festius i en torns de nit. És un personal molt vocacional imprescindible per al bon funcionament d’aquestes unitats.” Així mateix, el doctor Solsona considera que en el futur els psicòlegs esdevindran membres fixos dels equips multidisciplinaris que compondran les UCI.
La tasca del servei que dirigeix es complementa amb la formació de futurs metges intensivistes i, juntament amb l’equip mèdic (Drs. Álvarez, Nolla, Vázquez, Albert i Díaz), amb la direcció de diverses línies d’investigació, entre les quals destaquen les que es proposen “millorar l’assistència dels malalts, reduir el nombre d’infeccions hospitalàries i aprofundir en els múltiples i difícils temes ètics vinculats amb la nostra àrea de treball.”
En aquest sentit, el treball en una unitat de cures intensives implica la presa de decisions amb una càrrega moral. Tal com el doctor Solsona reconeix, “les decisions mèdiques són molt més fàcils de prendre que no pas les morals. Aquestes últimes sempre s’adopten tenint en compte el criteri de tot l’equip i de la família, que, en principi, és la que coneix l’escala de valors del pacient. L’admissió i l’ús de les unitats de cures intensives ha de ser valorada com una qüestió de justícia social. S’han d’aplicar els mateixos criteris, o com a mínim de semblants, en l’admissió de pacients en el conjunt d’institucions públiques hospitalàries tenint-ne en compte les possibilitats de curació, perquè aquestes unitats són d’accés universal i de finançament públic.”
D’altra banda, les unitats de cures intensives susciten recels i un cert rebuig entre pensadors i filòsofs en el sentit de fins quan i a quin preu s’ha de perllongar la vida d’un pacient. L’opinió del doctor Solsona, a més d’humana, és inequívoca: “Ha de ser el pacient qui determini fins on vol arribar. En el moment que un pacient és ingressat a una UCI ha perdut el seu estat de consciència, però prèviament pot haver manifestat a una persona de confiança, el representant vital, quin és el límit que desitja fixar en el tractament. Si es dóna aquest cas, aquesta persona haurà de fer respectar la seva voluntat i no cedir davant les opinions dels diferents membres del nucli familiar. El gran problema de la nostra societat és que no ens volem enfrontar amb la mort i n’eludim la conversa. Aquesta fugida cap endavant té les seves conseqüències en els moments crítics i pot significar haver de morir contra els nostres principis.»
