Text del 11/11/09
“El projecte es remunta al 1952, quan l’avi Eduard Vivó Raventós fundà la fàbrica de gasoses La Provenzana”
“Com a distribuïdors de les marques líders en el mercat tenim una forta incidència en els punts de venda de diversos sectors, com els petits i mitjans establiments, l’hostaleria, la restauració, el vending i el càtering”
“La mala gestió de la banca l’estem pagant i la pagarem sempre les empreses que donem feina, les més estables, el teixit de les PIME”
“S’ha d’entendre que un aturat no és una persona sense feina, sinó algú amb la tasca de buscar-ne”
“En un any de crisi, hem creat quatre llocs de treball. I, si ens haguessin ofert una deducció impositiva per la contractació de persones inscrites a l’atur, n’hauríem creat encara més”
Joan Vivó Montoliu, conseller delegat de Carbòniques Vivó, empresa integrada dins el GrupVIVÓ, ens explica els orígens de l’entitat. “L’any 1964, en una època d’expansió del Barcelonès i el Baix Llobregat, va néixer Carbòniques Vivó. El projecte, però, es remunta al 1952, quan l’avi Eduard Vivó Raventós fundà la fàbrica de gasoses La Provenzana. Carbòniques va agrupar els sis fills de l’avi, perquè treballessin en el mateix negoci, destinat primerament a la fabricació de gasoses i sifons. Un cop comercialitzats els productes, l’avi veié que podia distribuir-ne també d’altres, com cerveses. A partir d’aquí nasqué l’empresa com a fabricant i distribuïdora de begudes per a la petita alimentació, restauració, bars i hotels.”
El pare del senyor Vivó Montoliu, Joan, membre de la segona generació, i els seus cinc germans, van agafar el relleu de l’avi. “El meu pare era una persona molt treballadora; s’aixecava molt d’hora al matí i s’anava al llit molt tard: sempre em veia dormit. Els dissabtes m’asseia al seu costat en el camió i anàvem a fer la ruta, doncs fèiem també una mica de repartiment a domicili. Recordo que deixàvem la mercaderia a les porteres, que agafaven els sifons, les gasoses i les ampolles d’aigua i ho pujaven tot als veïns. Ara, la gasosa i el sifó han perdut el protagonisme que tenien als inicis de l’empresa.”
Moltes altres coses han canviat dins l’entitat. “Avui dia, la nostra tasca se centra en la distribució, i la companyia la dirigim la tercera generació familiar.”
GrupVIVÓ és fruit d’una expansió empresarial iniciada els anys 80. “Som una associació d’empreses nascuda a mitjan els 80, que abasta el mercat de la distribució a Catalunya. A banda de Carbòniques Vivó, el Grup està representat per Subministrament de Begudes, amb qui forma part del Grup de Distribució Costa Brava i de l’Associació d’empreses de distribució i logística de begudes i alimentació de Catalunya. Darrerament s’hi han incorporat Comercial Vivó Catalunya, Catdrink, Serveis Vivó del Cafè i Promocions Urbanístiques i Rústiques. GrupVIVÓ disposa d’un equip humà de 90 treballadors, una flota pròpia de quatre camions de transport per carretera, deu camions de repartiment, 21 vehicles comercials i un grup de 22 camions contractats. Aquesta infraestructura ens permet atendre mes de 2.600 clients.”
Carbòniques Vivó i Subministrament de Begudes han apostat sempre per l’emmagatzematge i la distribució de primeres marques. “El producte estrella com a empresa no és la cervesa o els refrescos, tot i ser articles importants que ens ajuden a vendre: la nostra diferència es troba en el servei.”
La clau de l’èxit de la companyia ha estat el fet de centrar-se en marques de prestigi des dels inicis. “Com a distribuïdors de les marques líders en el mercat tenim una forta incidència en els punts de venda de diversos sectors, com els petits i mitjans establiments, l’hostaleria, la restauració, el vending i el càtering. Des dels magatzems fins als llocs de venda, la nostra flota distribueix puntualment aigua, refrescos, làctics, vins, licors, caves, sucs, begudes energètiques, aliments i productes de drogueria, amb marques reconegudes com Damm i Budweiser, Coca-Cola, Schweppes, sucs i nèctars com Granini, Vida i Minute Maid, làctis com Castillo, Letona i Cacaolat, aigües minerals com Veri, Viladrau, San Narciso, Vichy Catalan, Perrier i Aquabona, cafès com CaféCrem i Ideal Coffee i cellers com Roquetas, J. Sarda, Pinord o Osborne.”
Pel que fa a la recessió, i davant els perills dels impagats, el senyor Vivó es mostra flexible, però cautelós. “Sovint el client demana un allargament del termini de pagament, perquè ha tingut despeses imprevistes i li és més fàcil fer esperar el proveïdor que demanar diners al banc. Per ajudar-lo, procurem canviar-li el tipus de servei per adaptar-nos a les seves possibilitats, i augmentem si cal la freqüència del repartiment o les quantitats a lliurar; fins i tot li deixem un marge de temps perquè pugui vendre una part de la mercaderia entregada. Tanmateix, hem de ser molt cauts, ja que els marges de distribució són força ajustats. Quan el client explica que té dificultats per pagar, la meva fórmula és posar-li-ho fàcil, però sense obrir massa la mà.”
Les mesures anticrisi del Govern li semblen electoralistes i poc imaginatives. “Els polítics no han estat prudents. Moltes de les mesures preses pel Govern han anat destinades senzillament a blindar els votants, sense mirar d’ajudar les empreses, destinant molts diners a una banca que els ha fet servir per tapar els forats i ha deixat els seus clients desemparats. La mala gestió de la banca l’estem pagant i la pagarem sempre les empreses que donem feina, les més estables, el teixit de les PIME.”
El mateix pensa de les ajudes destinades a pal·liar l’atur. “Considero necessàries les millores socials, però no es tracta d’oferir caritat, sinó d’aconseguir que la gent tingui recursos propis. S’ha d’entendre que un aturat no és una persona sense feina, sinó algú amb la tasca de buscar-ne. Per mantenir els llocs de treball el Govern hauria de ser més imaginatiu, incentivar l’activitat i la formació, ja que ell és el responsable últim que els ciutadans se sentin útils i siguin productius. Seria bo aplicar deduccions d’impostos de societat a les empreses que creessin ocupació. Nosaltres, per exemple, hem creat quatre llocs de treball en un any de crisi. I, si ens haguessin ofert una deducció impositiva per la contractació de persones inscrites a l’atur, n’hauríem creat encara més. La nostra entitat té importants despeses de personal. Sovint m’adono que, per rebaixar costos, hauria d’acomiadar algunes persones, però sé que els meus 90 empleats són el principal actiu de l’empresa i, si se’n van ni que siguin dos a l’atur, als clients no els podria oferir el mateix servei.”
Joan Vivó discrepa de les xifres oficials d’atur i advoca pel foment de l’ocupació en el sector terciari. “Des de finals dels anys 70 es diu que hi ha dos milions i mig d’aturats a Espanya, i ara, que anem pels volts dels quatre milions. Si realment hi hagués quatre milions de persones amb problemes seriosos de feina, possiblement viuríem aldarulls socials. Tot i això, la realitat és greu. Però hi ha una part dels aturats que podrien trobar feina en el sector terciari. Hem de tenir en compte que ens hem convertit en un país amb una indústria escassa, amb molt poca producció. En canvi, el sector dels serveis és molt ampli i requereix persones, no màquines.”
Per acabar, assenyala els entrebancs de l’Administració a l’hora de concedir subvencions a les empreses més veteranes. “Aquesta societat presenta escenes de vegades kafkianes. Quan he intentat demanar petites ajudes sempre he rebut una negativa com a resposta, amb l’argument que les subvencions es destinen a empreses de recent creació. Davant la meva perplexitat, m’adono que, per rebre els ajuts, hauria de tancar l’empresa i crear-ne una de nova, amb la qual, tot i ésser veterà, podria demanar subvencions i competir amb altres empreses noves.”
