Text del 12/12/2018

Formada en la cultura de l’esforç en una família que emigrà a la recerca d’un futur millor, aquesta economista s’ha especialitzat, justament, en el futur: o el que és el mateix, en l’entorn digital. Conscient que els avenços tecnològics estan creant un nou paradigma marcat pel canvi continu i la disrupció –l’obsolescència– de la manera de fer anterior, fundà una consultoria per ajudar les companyies a digitalitzar-se. Aquest 2019 l’entitat celebra el seu desè aniversari, i més que mai advoca per la sostenibilitat mediambiental i la responsabilitat social de la tecnologia.

Entre Esplugues de Llobregat i La Guardia

Les meves primeres memòries les evoco a partir dels cinc sentits, especialment l’olfacte i la vista, i les associo als meus pares i als meus germans, la Genoveva, la Isabel i el José. Com a filla d’immigrants andalusos, la meva infància va transcórrer entre Esplugues de Llobregat, on van instal·lar-se els pares en venir a Catalunya, i La Guardia, el poblet a tocar de Jaén des d’on havien emigrat, i que visitàvem sempre que podíem. Recordo els estius a Catalunya, quan anàvem a la platja amb el SEAT 600 del pare, però també a Andalusia, amb la imatge de dos mars: el de debò i el dels camps d’oliveres que envoltaven La Guardia i que s’estenien per tot Jaén en un esclat de colors verds i marrons, en contrast amb el blau de l’aigua del mar. Igualment, evoco l’olor de l’oli, de la terra, del poble, de la llenya i el foc (de la xemeneia que enceníem a l’hivern), i del salnitre marí. Pel que fa a l’oïda, recordo el riure, ja que a casa sempre hem estat gent molt alegre i juganera, especialment el pare i el Joan, dos homes molt de la broma.

Primera persona a apoderar-me, l’àvia Juana

Entre els meus records d’infantesa destaca la meva àvia paterna, la Juana, entre altres raons perquè ella m’oferí un exemple d’apoderament femení. I és que fou una dona que, a principis de segle xx, havia tingut la valentia de separar-se perquè el seu marit no la tractava bé, malgrat ser estigmatitzada per aquesta decisió, i que a més fou capaç de tirar endavant tota sola els seus quatre fills. Quan anàvem al poble, potser tindria jo tres o quatre anys, acostumava a dormir amb ella, i em transmetia la seva força, tot insistint-me que mai m’oblidés de ser jo mateixa. Des de ben petita he tingut un afany d’autosuperació, de fer les coses millor que la resta, que en part vaig aprendre d’ella; sobretot la idea que, com a dona, podia anar més enllà si lluitava i no defallia.

Per ser lliure cal no dependre econòmicament de ningú

A banda de l’àvia, també amb la meva mare, l’Enriqueta, he après a valer- me per mi mateixa. No va poder estudiar, ja que es quedà òrfena de mare amb deu anys i va haver d’ocupar-se dels seus tres germans petits. Sempre m’ha recalcat la necessitat d’independència, ja no només dels homes, sinó de qualsevol persona. I per ser lliure cal no dependre econòmicament de ningú. Precisament, la mare sempre havia tingut una recança, i era la de no haver gaudit mai d’independència en aquest sentit, perquè passà de cuidar els seus germans a cuidar els seus fills. Per això, en cobrar el seu primer salari, amb la jubilació no contributiva, fou la persona més feliç del món.

Complint el somni del pare

Com a fill d’una família desestructurada, el meu pare, José, va posar-se a treballar de ben jove i no va poder formar-se; però, home inquiet i curiós, es delia pel coneixement. Per aquesta raó, va venir a Barcelona amb el somni que els seus fills poguessin fer allò que ell no havia pogut fer: és a dir, estudiar. Soc la gran dels meus germans, i amb tres o quatre anys, els pares, malgrat estar prohibit, em posaren a aprendre català a la biblioteca d’Esplugues perquè tenien clar que ens havíem d’integrar perfectament a Catalunya, on veien moltíssimes oportunitats per progressar socialment.   I no es poden queixar, perquè tant la Genoveva com el José i jo hem estudiat Econòmiques. Avui el meu germà treballa a Planeta com a cap de Màrqueting de la Divisió de Llibreries, i la Genoveva és la directora financera de la Universitat Autònoma. A la Isabel, en canvi, sempre li ha agradat l’estètica i la bellesa, i actualment dirigeix l’Escola de Perruqueria i Imatge Josep Ponts d’Esplugues. A més, el pare té una vena emprenedora que jo he heretat; perquè, en jubilar-se anticipadament per culpa d’una malaltia, va retornar a Andalusia, va invertir en rec i oliveres i ha estat vivint dels beneficis de la molta i el processament de l’oli fins a l’any passat. Amb vuitanta anys, acaba de retirar-se de la implicació directa del negoci, que ha cedit a un cosí.

Marcada per les històries dels pares de fam i escassetat de la postguerra

El pare de la meva mare, que arribà a una edat avançada, solia parlar-nos de la Guerra Civil, que descrivia amb por i dolor, ja que la tragèdia els havia tocat de ple: el seu germà havia perdut una cama, la seva família s’havia dividit entre els dos bàndols… Tanmateix, les històries de l’avi sempre ens sonaven molt llunyanes, però no les dels pares, que sempre ens explicaven les dificultats de l’època de la postguerra, quan fins i tot havien arribat a passar fam. Aquestes vivències em marcaren, i crec que són les responsables que sempre m’hagi sentit responsable d’assegurar que ningú de la meva família, ni els meus pares ni els meus germans, tornessin a passar per una experiència similar. Potser per aquesta raó, sempre he retornat part dels diners que he guanyat als meus.

Des de ben petita em delia per estudiar

Amb tres anys ja volia anar al col·legi, de manera que vaig entrar-hi dotze mesos abans, i fins a vuitè d’EGB vaig mantenir aquest any per endavant del que em pertocava segons la meva edat. Des de ben petita em delia per estudiar, per conèixer; i no només a l’escola. Em capbussava a la recerca de coneixement a les pel·lícules, al meu entorn… En acabar els estudis primaris, com encara no tenia l’edat reglamentària, no se’m va permetre accedir a l’institut i em vaig veure obligada a repetir el darrer curs, en espera d’assolir els catorze anys. Tot i la ràbia que em produí aquest fet, els meus professors es van dedicar a avançar-me coneixements per tal que no m’avorrís. Amb en Nicolás, el mestre de Literatura, vaig descobrir el plaer de la lectura.

Vaig cursar Econòmiques per recomanació dels professors

De nena sempre havia volgut fer alguna cosa en relació amb el món de la medicina. La mare explica que jo deia que volia ser «de los que dicen que pase el siguiente». Tanmateix, quan a l’institut vaig arribar a COU, van succeir dues coses que em canviaren la vida. Primer, vaig descobrir la filosofia: tota la meva innata inquietud intel·lectual pels grans temes de l’existència humana, que fins llavors només havien trobat resposta en la religió, de sobte els vaig veure reflectits i desenvolupats en una branca sencera del saber humà. I en segon lloc, un cop ja havent fet la prematrícula a Medicina, vaig tenir una crisi i vaig adonar-me que no em veia a mi mateixa sent metge. Aquests dos fets combinats em van dur a prendre la decisió d’estudiar Filosofia. Això no obstant, en assabentar-se de la meva decisió, els professors de filosofia i matemàtiques es van reunir amb mi i em van convèncer perquè em decantés per Econòmiques. Jo ni sabia que existia aquesta carrera, ni tampoc coneixia ningú que l’hagués estudiat, però ells em van explicar que tenia a veure amb les matemàtiques, i amb la història, la filosofia, la política… I ateses les meves bones qualificacions –vaig treure matrícula d’honor com a nota mitjana de COU–, estaven convençuts que podia ser la carrera ideal per a mi. Vaig decidir, així, seguir-los el consell, i d’aquesta manera vaig entrar a la Facultat d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona, tot esdevenint la primera persona de la meva família a cursar estudis superiors.

Compatibilitzant feina i estudis

A casa sempre se’ns havia inculcat la necessitat de formar-nos; recordo hores i hores d’estudi amb les meves germanes, amb les quals compartia habitació. A aquest fet, a més, ben aviat s’hi afegí la necessitat de treballar, la qual cosa m’obligà a fer el tercer de BUP i el COU nocturns, per tal de poder-los compatibilitzar amb la meva primera feina, que, amb setze anys, vaig aconseguir a una empresa d’arts gràfiques. En començar la carrera, vaig demanar als meus caps un canvi d’horari per poder assistir a classe. A les sis del matí obria la fàbrica d’Esplugues, amb un fred mortal i molta por, perquè estava jo tota sola a unes instal·lacions immenses a un barri industrial molt desemparat, i em posava a treballar com a relligadora. En acabar el meu torn, el pare venia amb el dinar i m’apropava en cotxe als FGC, on agafava la línia que em portava fins a Bellaterra. D’aquella època m’ha quedat el record de l’olor del paper dels llibres tot just acabats de fer; i no només a la fàbrica, sinó també a la llibreria, ja que, com era la germana gran, jo vaig ser l’única a tenir llibres nous. És una olor que sempre m’evoca la idea de descobriment, però també d’esforç, i que em segueix semblant fantàstica.

Agraïment a les meves germanes pel seu ajut durant el meu primer any de carrera

Només posar un peu la Universitat, vaig tenir la sensació que aquell era el meu lloc al món. Tanmateix, i després d’haver estat tota la vida una estudiant brillant, vaig treure un zero al meu primer examen de carrera. El problema era, d’una banda, que no entenia els conceptes bàsics de l’economia i, de l’altra, que amb l’horari nocturn i l’esgotament, arribava a classe i m’adormia. Quan vaig tornar a casa plorant pel suspens, va haver-hi una reunió familiar i les meves dues germanes, que també havien entrat a treballar a la mateixa empresa que jo, em van dir que, amb els diners que ara guanyaven, deixés de treballar i em centrés en els meus estudis, que els seus ingressos els repartirien entre les tres i cobririen així l’aportació al sosteniment familiar. Com que els pares van estar-hi d’acord, durant mig any no vaig treballar, la qual cosa em permeté centrar-me en els meus estudis. Gràcies a aquest fet vaig poder passar primer, tot i que amb dues assignatures pendents (Economia i Dret); però a segon tot va canviar i vaig començar a gaudir intensament de la carrera. Però això mai no hauria sigut possible sense la generositat de les meves germanes; vull expressar-los a les dues el meu més profund agraïment.

La Universitat Autònoma, molt important a la meva vida

La UAB ha marcat la meva vida, i no només des del punt de vista formatiu, sinó també personal. Ja he comentat que la Genoveva n’és la directora financera, i amb motiu del cinquanta aniversari de la Universitat, em van contactar des de la Facultat d’Econòmiques per participar en un seguit de conferències com a membre de la tercera promoció de llicenciats. A més, es pot veure al vídeo d’alumni que hi aparec com a exemple de dona emprenedora; una distinció que m’ha fet molta il·lusió. Però també hi ha un altre fet rellevant vinculat amb la UAB; i és que a segon de carrera, quan tenia vint anys, vaig conèixer el meu professor de Comptabilitat de Costos, Joan Turró, setze anys més gran que jo, i qui, a banda d’exercir durant dues dècades com a gerent de la UAB, és el pare dels meus dos fills, el Pol i la Carla, i ha estat el meu marit durant trenta-tres anys.

Des de la perspectiva d’haver travessat un divorci difícil

El Joan és un home molt brillant, que ha fet una gran tasca a la UAB i avui és gerent de la fundació propietària de la Universitat de Vic. Ha estat una de les influències més grans a la meva vida, i vaig viure una història d’amor meravellosa amb ell, en la qual vam haver de superar el tradicionalisme catòlic dels meus pares, atès que estava divorciat quan el vaig conèixer, i ja tenia dos fills. Malgrat que vam passar per una separació complicada perquè trencà el nostre matrimoni per una altra dona trenta anys més jove que ell, ara, passats més de dos anys, puc mirar enrere i afirmar que sempre sentiré per ell admiració i respecte.

Divuit anys a l’editorial Planeta

Després de fer de relligadora, la meva següent feina fou a Planeta, on vaig entrar com a becària entre primer i segon de carrera. Vaig estar-m’hi divuit anys, amb un parèntesi d’un lustre al Deutsche Bank. A la primera etapa a Planeta, que durà deu anys, vaig ser al costat de José Manuel Lara Hernández i del malaguanyat Fernando Lara, tot desenvolupant diverses tasques a l’àmbit financer; quant a la segona, i sota les ordres de Josep Creuheras, durant vuit anys vaig ser l’encarregada de consolidar la línia de comerç electrònic. Cal tenir en compte que era l’època en què es vivia el tancament massiu de les empreses puntcom, però, tot i això, José Manuel Lara Bosch tenia clar que a la Xarxa es trobava el futur i desitjava algú per dirigir la creació d’una nova divisió d’Internet des de zero. Volia, sobretot, potenciar la comercialització de productes i la venda a distància, que amb raó creia que es farien a través de plataformes digitals. Finalment, vaig acceptar l’oferta, tot i que amb dues condicions: que em donessin una mica de temps per formar-me –perquè el món digital havia canviat molt– i que em deixessin escollir el meu equip. Fou així que vaig muntar de manera molt pionera la Divisió de Comerç Electrònic i Venda a Distància del Grup Planeta.

Una dona d’acció empresarial sense accions

Aquesta segona etapa, que fou molt estimulant, em va fer adonar del que veritablement volia, que era crear la meva pròpia empresa. Perquè, tot i que no tenia condició ni d’accionista ni de sòcia, la llibertat d’acció que em donaren em va permetre sentir-me com una emprenedora. La secció tingué un creixement orgànic i inorgànic, arribant a assolir la xifra de dues-centes persones, que vam articular en dues fases: una primera, els primers quatre anys, en què vam traçar uns objectius que acomplírem brillantment, i una segona, on les coses van començar a complicar-se, perquè vam haver de menester empreses externes que es van haver de fusionar; un procés molt delicat i difícil, al qual s’afegí l’arribada de la crisi de 2008. La nostra idea era crear la plataforma digital de venda de llibres, oci i cultura més gran en llengua espanyola, amb el nom de Planeta Directo. Malauradament, no vam aconseguir-ho. Com que eren la divisió més exposada a risc, atesa la seva joventut i manca de muscle financer, fou una de les primeres amenaçades en esclatar el crac. I quan em demanaren que retallés despeses, vaig comprendre que jo no era una executiva per abaixar costos, sinó per crear i implementar noves línies de negoci. Aquest fet em decidí a començar la meva pròpia aventura empresarial.

L’experiència al Deutsche Bank

Si vaig abandonar Planeta després de deu anys, on estava molt bé, fou perquè el director general del Deutsche Bank, Josep Ramon Sanromà, em fitxà per muntar-hi una nova divisió. Això ja va ser un indici clar del meu tarannà emprenedor, perquè fou la possibilitat d’implementar una novetat allò que em seduí. Durant cinc anys, canviàrem el model tradicional de màrqueting de la banca per l’actual. Com que jo portava tota la part de comercialització per Internet, vaig fer quelcom que avui dia és molt normal, però que llavors era molt innovador: perfils de clients, segmentacions de mercat, CRM, etc. Malgrat que la feina m’agradava, aviat començà a no agradar-me’n la finalitat, perquè era el principi dels productes estructurats, de tot allò que portaria a la crisi de 2008, i em feia molt mala espina. Tot i que el meu sou era molt generós, vaig tenir una crisi ètica i vaig comprendre que allò no era per a mi; i llavors vaig rebre la proposta de José Manuel Lara.

José Manuel Lara Bosch, Josep Creuheras i Josep Ramon Sanromà

Voldria retre homenatge a aquests tres executius que considero els meus mentors i sense els quals avui no seria qui soc. De Sanromà vaig aprendre una manera de fer les coses radicalment innovadora i creativa, mentre que amb Creuheras se’m va subvertir el model jeràrquic de direcció que havia après a la facultat, en ser substituït per un estil proper i de col·laboració. Pel que fa a José Manuel Lara fill, voldria destacar-ne la humanitat amb una anècdota: una persona del meu equip, la Maria, va patir una situació personal molt greu, ja que hi hagué una explosió de gas a casa seva que, a banda de fer volar pels aires tot allò que posseïa, matà la seva filla de dos anys. Colpejats per la tragèdia, ella i el seu marit estaven tan inoperants que vaig decidir fer-me càrrec de la gestió de tot: des de buscar-los un hotel fins a preparar l’enterrament. Quan el José Manuel se n’assabentà, em permeté prendre’m tot el temps lliure que calgués per ajudar-los i posà a la meva disposició la seva targeta personal, per tal que totes les despeses anessin a càrrec seu.

Incipit: més que una consultoria d’Internet, un partner digital

Després de viatjar a Silicon Valley, on vaig assistir de primera mà a l’eclosió de  les  xarxes  socials  i  del  model  d’Internet  2.0,  vaig  constituir  la  meva primera empresa el juny del 2009, en plena crisi. Segurament això mai no hauria estat possible sense el suport moral i econòmic dels meus socis, Elena Gómez del Pozuelo, Mireia Ranera i Juanjo Azcárate, als quals coneixia des de feia anys de l’Associació Espanyola de Comerç Electrònic, avui Adigital. Incipit –terme llatí que al·ludeix a «ser dels primers»– és una consultoria que assisteix grans companyies (Santander, Naturgy, Affinity Petcare…) en la seva entrada a un nou món, el de l’estratègia a Internet. Som una mena de partners digitals de les empreses, i ajustem el nostre assessorament a les necessitats de cadascun dels clients: fem un learning by doing. Els nostres clients ens troben a través d’Internet, tant del nostre web com de les nostres xarxes  socials.  A  més,  duem  a  terme  moltes  accions  per  promocionar  els nostres serveis: jo mateixa em passo bona part del dia fent conferències i participant  en  taules  rodones en diversos mitjans de comunicació. Cada any tenim una mitjana de cent  entitats  clientes,  a  les  quals  ajudem  a transformar-se digitalment; cosa que significa, sobretot, que canviïn la seva cultura empresarial i aprenguin a situar les persones, tant els clients com els empleats, al centre de la seva organització. O dit d’una altra manera: que deixin enrere el seu model laboral i productiu caduc, encara vinculat a les estructures de la societat postindustrial, i esdevinguin companyies del segle xxi, marcades per la interconnexió i la innovació constants, sense jerarquies, on l’empleat també té capacitat de tractar amb el client, i on ambdós poden proposar idees que l’entitat ha d’escoltar i implementar. Es tracta de dotar els negocis que acudeixen a nosaltres d’una cultura àgil, oberta, connectada, col·laboradora, que reaccioni ràpidament als canvis i que aporti valor al seu entorn i millori la vida de les persones.

Si no es canvia la mentalitat de la plantilla, de poc serveix la nova tecnologia

Després de deu anys de funcionament, disposem d’una metodologia que demostra que aquest canvi és possible, però és un camí dur i sostingut, que requereix la implicació de qui pren les decisions: el propietari, el CEO, el consell d’administració… La manera de començar-lo bé no és tant aplicar les noves tecnologies sinó canviar la mentalitat de la plantilla: que des de l’executiu de major responsabilitat fins a l’empleat més modest estiguin disposats a formar-se i a implicar-se en la transformació. Quan les companyies no actuen així, i apliquen només projectes aïllats o dispersos, normalment no se’n surten.

No parlem del retorn d’una inversió en l’àmbit tecnològic, sinó de supervivència

La digitalització, si s’aprofita adequadament, pot facilitar l’experiència com a empresari, així com la dels seus empleats, clients i proveïdors. Esdevenir una empresa 2.0 significa tenir com a objectiu les necessitats del consumidor. A Incipit ajudem els empresaris a fer el seu full de ruta digital perquè siguin conscients d’allò que saben fer bé i quin valor diferencial aporten a la societat i als seus clients, i a partir d’aquí potenciar-ho i ajustar-ho a la demanda. No sorprendrà ningú que assenyali que hem de fer molta pedagogia perquè, quan algun client ens diu si la inversió en l’àmbit digital se li retornarà amb beneficis, contesto sempre que no es tracta d’això. Que, sense digitalització, tard o d’hora desapareixeran. Per tant, no és una qüestió d’invertir o d’innovar, sinó de sobreviure.

Ara, l’únic permanent és el canvi

Tot empresari ha d’estar contínuament creant i reinventant-se, però especialment avui dia, quan l’únic permanent és el canvi. És necessari, per tant, que a les empreses hi hagi talent, i no només directiu, preparat per a aquest canvi continu. Ja no es tracta de persones capaces de sortir de la zona de confort –perquè, de fet, ja no n’hi ha, de zona de confort–, sinó amb les habilitats d’aplicar i propiciar la innovació, i més encara, la disrupció. Innovar suposa millorar una realitat existent, mentre que una disrupció fa del tot obsolet allò que hi havia amb anterioritat, en donar lloc a una manera de fer les coses radicalment nova. Per exemple, Uber ha implementat un model de mobilitat disruptiva perquè ha deixat obsoleta la mobilitat amb taxis; o Airbnb, que és l’empresa amb més pernoctacions del món, tot i no posseir ni un sol hotel.

Creació d’Inesdi com a resposta als nous models de negoci

Atès que aquesta disrupció tecnològica propicia que canviïn els models de negoci, estan apareixent professions que fa cinc anys no existien, i segurament n’hi haurà de noves en un futur pròxim. Per això, el 2010 vam crear Inesdi (Institut d’Innovació Digital de les Professions), una digital business school, a través de la qual ens avancem en la identificació de les noves professions del futur i oferim formació al respecte, tant se val si ets un professional que es vol reciclar, un executiu d’una gran empresa o un estudiant tot just sortit de la carrera. Som quaranta persones, amb campus físics a Barcelona, Madrid, València i Colòmbia, i amb un campus virtual que abasta persones de més de  dos-cents  països.  El  volum  total  d’alumnes  l’any  volta  les  cinc-centes persones. Funcionem com una empresa del segle xxi; a més del personal que hi ha a les escoles, tenim quatre-cents professors connectats en línia. La nostra voluntat és ser els primers a impartir formació en les professions capdavanteres  per  tal  d’inserir  en  el  mercat  laboral  els  nostres  alumnes  o fomentar-ne el desenvolupament empresarial, ja que el trenta-tres per cent d’ells són emprenedors. L’any que vam obrir Inesdi, el vuitanta per cent dels nostres alumnes estaven en situació d’atur. En ser una escola privada, els preus dels postgraus i els màsters era elevat i, per tant, a molts els vaig dir que, un cop trobessin feina, ja em pagarien les despeses de la formació: fins a tal punt tenia confiança en les excel·lències del nostre sistema. Avui tenim el cent per cent d’ocupabilitat. De fet, la nostra borsa de treball està tan sol·licitada que he creat amb una sòcia alemanya una altra companyia de headhunting de perfils digitals, Indigital Advantatge.

Evitar l’analfabetisme digital

D’una banda, la nostra formació suposa una actualització dels estudis ja cursats des de la perspectiva digital: una persona amb estudis de màrqueting rep Màrqueting Digital a les nostres aules; un periodista, Comunicació Digital; matemàtics i economistes, Analítica Digital, etc. I de l’altra, tot partint d’un estudi que mesura anualment el top vint-i-cinc de les professions digitals, oferim formació en les feines més demandades i innovadores del sector, de les quals definim el perfil i el rang salarial. D’aquesta manera, el que pretenem és evitar el daltabaix laboral que, d’aquí a uns anys, es viurà per culpa de l’analfabetisme digital.

Retroalimentació entre Incipit, Inesdi i Indigital Advantatge

No cal dir que els consultors d’Incipit es nodreixen d’Inesdi, i que molts dels nostres alumnes troben feina gràcies a Indigital Advantatge. En aquests deu anys hem assessorat unes quatre-centes empreses (la meitat de les quals, de grans dimensions) i hem format uns tres mil alumnes directament; encara que, indirectament, la xifra arriba als quaranta mil. Des de les meves tres empreses, i amb els meus socis i equips, intento arribar al fons d’aquests canvis profunds que viu globalment el planeta per tal que estudiants, treballadors, empresaris i directius en copsin l’essència, més enllà de les modes –que són transitòries–, i així capacitar-los perquè visualitzin les oportunitats que hi ha per a les seves trajectòries i empreses.

Època de la intelligència connectada

Estem vivint un canvi d’era i de paradigma, del qual només estem començant a sentir-ne els efectes; un moment de grans possibilitats però també de molts riscos. Jo l’anomeno «l’època de la intel·ligència connectada». Anem cap a un món de menys productes i més serveis, on la share economy esdevindrà el motor principal de la riquesa. I ja és present, perquè, actualment, la tecnologia ha fet passos tan gegantins que ja s’estan fent còpies de l’ADN d’una persona per només cent euros o es creen òrgans amb impressores 3D. Sens dubte, el present és un moment molt important de la història de la humanitat, i hauria d’estar marcat per la idea de responsabilitat: o com utilitzar aquests grans avenços perquè les persones siguem felices. La qüestió rau en la solidaritat, en què el màxim nombre d’humans sigui partícip d’aquesta tecnologia.

«Mamà, tinc la sensació que m’has parit dos cops»

Els meus fills han hagut de fer front a moltes dificultats darrerament. La pitjor part se l’ha endut el Pol, que en només un any i mig s’ha recuperat d’una malaltia i de dos accidents que el van tenir, literalment, a les portes de la mort. Noi de metro noranta-cinc, trempat i carismàtic, el Pol començà Econòmiques a ESADE, però ho va deixar per fundar amb un soci, amb només vint anys (ara en té vint-i-sis), Telemaki, una empresa dedicada a la distribució de sushi a domicili, que compta actualment amb quatre restaurants i setanta treballadors. Veure’l entubat, després sense memòria a curt termini, posteriorment en cadira de rodes, etc., ha estat un procés duríssim; però fa dues setmanes que ha tornat a casa i ahir mateix va rebre l’alta mèdica. Malgrat el tràngol que hem viscut, el Pol ara fa bromes, ha tornat a implicar- se activament en la seva empresa i està estudiant cuina a l’Escola Hoffmann, perquè ha decidit que vol ser xef. El meu fill em dona diàriament un exemple de valentia, ja que està recuperant a poc a poc la seva vida, deturada durant un any i mig, sense lamentar-se. Més aviat, se sent agraït pel que anomena «les seves tres dones» (la seva germana Carla, la meva mare i jo); i és que afirma que notar la nostra presència quan estava en coma fou molt important per poder-se’n sortir. En el meu cas concret, m’ha dit que va tenir la sensació que l’havia parit dos cops.

Advocant per la humanització del món

Per la seva banda, la Carla, que té vint-i-quatre anys, fa poc ha marxat de casa per compartir pis amb unes amigues i tot just acaba de finalitzar la carrera de Medicina: encara no ha començat el MIR. Sempre ha estat una noia molt idealista i empàtica, fins al punt que, a les pràctiques, quan entrava a quiròfan, demanava si podia parlar abans amb el pacient que havia d’operar. Vol canviar el món, tornar-lo a humanitzar. Tanmateix, en regressar de l’Erasmus, va estar a punt d’abandonar la seva vocació perquè no es veia amb cor d’afrontar el divorci dels seus pares i el delicat estat de salut del seu germà. Afortunadament, la recuperació del Pol i la normalització de les relacions amb el Joan l’han retornada al seu camí, i no puc sinó sentir-me agraïda per haver tingut una segona oportunitat amb els meus dos fills.

M’he redescobert com a dona, mare i ésser humà

Com a mare, vaig haver d’inventar-me, ja que no tenia cap referent de dona treballadora que hagués, a més, de cuidar els seus fills. No volent renunciar mai a la meva pròpia carrera, però tampoc a la maternitat, vaig haver de cercar un model de maternitat propi, personal, en el qual la qualitat del temps que dedicava al Pol i la Carla va prevaldre per sobre de la quantitat. Van ser moments difícils de reinvenció, perquè volia ser alhora mare, parella, filla, germana i professional. En aquest sentit, estava tan enamorada del meu marit que la meva visió del món com a individu mai no vaig transmetre-la als meus fills, i fins fa poc no sabien qui era jo veritablement. Visc, per tant, una segona etapa de la meva vida en què m’he redescobert com a dona i com a ésser humà, i els meus fills m’han conegut de debò i m’expressen com els agrada la persona que soc ara mateix, sobretot perquè tenien una imatge de mi que no era correcta.

Encara no hem assolit la paritat entre els sexes

Tot i que les coses han millorat d’unes dècades ençà, el poder continua sent masculí, i en la revolució tecnològica que estem vivint, essencialment són homes els que hi estan implicats. Per tant, cal seguir lluitant per la paritat dels sexes. Hem d’estimular les noies a ser informàtiques, enginyeres o científiques, perquè, per desgràcia, no hi ha referents femenins en aquest àmbit, i les poques que s’hi dediquen tenen escassa visibilitat. Sense models en què emmirallar-se, és comprensible que les dones no sovintegin en aquest tipus de professions. Tenim, més que el desafiament, l’obligació d’aconseguir que les dones s’impliquin activament en aquesta transformació, entre altres raons perquè això en marcarà positivament el rumb, atès que mostrem un tarannà més humanitari i protector.

Reptes de futur de la humanitat

En aquesta cruïlla d’una nova era, tres són els reptes als quals ens enfrontem com a espècie: un, l’ecologia, ja que sense la sostenibilitat del planeta la vida humana no podrà existir; dos, la redistribució equitativa de la renda en un món en què ja existeixen multinacionals més grans que alguns països; i tres, la transformació del concepte de treball, perquè, amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial, les feines dures i desagradables que feien les classes socials més baixes o els països més pobres passaran a mans de les màquines, i l’ésser humà quedarà lliure per fer altres activitats. Per tant, cal que siguem molt curosos amb la nostra responsabilitat, tant col·lectiva, perquè tothom pugui accedir equitativament a aquestes activitats, com individual, que és la de formar-nos per trobar el nostre valor diferencial a aportar al món.

Cal exportar els valors d’Europa a la resta del món

Sembla que a la fi els europeus hem construït el continent que volíem, però, malauradament, ens hem quedat deturats, no hem sabut donar resposta als nous desafiaments culturals i tècnics, ni tampoc humans. I és una llàstima perquè els europeus tenim uns valors que caldria exportar a la resta del món: és el lloc de la bellesa, de l’art, de l’humanisme. Davant dels models, molt més pertorbadors, dels Estats Units o de la Xina, Europa hauria de plantejar- se un rol cabdal dins el món. Per aconseguir-ho, primer de tot necessitaríem polítics brillants i ben formats, que sabessin defensar la nostra idiosincràsia tot fent un front comú. Que Europa hagi crescut en el passat no vol dir que ho segueixi fent en el futur. I no hi ha cap companyia capdavantera en l’àmbit digital al nostre continent. Crec que el futur de la UE depèn del que fem a Àfrica. Perquè ja no es tracta només d’una qüestió humanitària sinó de supervivència; i és que, amb la nostra baixa natalitat i la longevitat de la població, necessitem els africans per sobreviure.