Text del 2001
Joaquim Jubert va decidir estudiar dret entre d’altres coses perquè tenia la voluntat d’obrir-se lliurament el seu propi camí professional i no com li va succeir en el seu pare que va haver de convertir-se en empresari degut a la prematura mort del seu antecessor. El que no sabia, però, és que acabaria muntant el seu despatx i sent responsable de tirar-lo endavant com empresa: “El que aleshores em cridava més l’atenció era dedicar-me més al servei públic, per això en acabar la carrera vaig fer un concurs d’oposició a la Comunitat Europea i me’n vaig anar dos anys al Japó.”
Allà va descobrir-hi una cultura totalment diferent de la nostra: “La primera impressió que tens dels japonesos és que són homogenis, després descobreixes que hi ha circumstàncies històriques que ho expliquen.”
Sigui com sigui, en Joaquim va tornar a casa després de dos anys: “Vaig decidir que no m’hi volia quedar i que volia exercir el dret directament, no ja com a funcionari sinó com a advocat a casa nostra i que una estada més llarga podia significar desarrelar-me de la meva ciutat i el meu país. A la tornada, el primer vaig haver de fer va ser fer el que fa tot professional quan acaba la carrera, aprendre’n en un gran despatx fins que les circumstancies et porten a intentar volar sòl.”
I això va ser precisament al cap de vuit o nou anys: “El cert és que no tenia una base de clients, però sí de coneixements i de relacions que em van ajudar.”
Malgrat que es va associar amb un company, els començaments solen estar marcats per un gran sentiment de soledat: “Al principi és complicat perquè descobreixes que també has de ser una mica empresari i dedicar temps a coses que per a tu no són importants perquè fugen de l’exercici del dret pròpiament dit i et venen donades en un despatx aliè. De fet, la sensació de soledat la tens i et pesa, però amb el temps te’n vas oblidant. És una mica com anar en bicicleta, que no ho perds mai, però que el que tampoc oblides és que no has de deixar de pedalar perquè si ho fas, cauràs.”
Amb el temps, els clients i també els serveis que ofereix el despatx han anat canviant i augmentant: “Toquem una gran varietat d’aspectes, i n’hi ha molts que ja els fèiem quan vam començar, com són el dret mercantil, el de societats i també el dret contenciós per a grans entitats, que et donen un volum permanent de treball continu encara que no et deixi tan marge de beneficis com altres activitats professionals.”
No és solament el despatx el que ha canviat, segons observa Joaquim, sinó també la professió en general: “Segurament aquesta transformació és producte de l’entorn, d’una banda els clients ens demanen més serveis i alhora que siguem més efectius, i de l’altra constatem el fet que l’advocat ja no pot esperar assegut al despatx que li vingui un client, sinó que ha de sortir a buscar-lo.” I encara afegeix: “El client requereix més atenció, ens demana molt més valor afegit. Un lletrat d’avui no pot ser passiu, ha d’oferir un assessorament actiu, i encara que l’empresari sempre sap què és el millor per a la seva empresa, l’advocat el que ha de fer ha de ser fer-li veure les coses amb una certa distància i aconsellar-lo sobre quin camí és millor que segueixi.”
Un tema que preocupa Joaquim Jubert és la posició que adopta l’Administració davant l’empresariat del nostre país: “Malauradament el model que hem seguit és el model francès i no l’anglosaxó, molt menys intervencionista. Per molt que es parli de liberalització, de rebaixa d’impostos o de serveis a l’empresari, al final les administracions públiques pesen excessivament. A més, tant la local, com l’autonòmica i l’estatal són poc eficaces i sovint frenen més que no pas ajuden a tirar endavant.”
I en aquest sentit, també ens parla de la legislació: “Crec que necessitem que es legisli menys i millor, no pot ésser que al cap de dos anys ja s’hagi de canviar una llei perquè no funciona, o trigar cent anys a fer una nova llei d’enjudiciament civil, o que les obres públiques triguin massa en fer-se i que tot just acabades calgui retocar-les, quan no refer-les”
Una visió més anglosaxona del dret potser donaria més bons resultats a la llarga: “L’empresa té la necessitat de resoldre les coses amb una certa celeritat, i això precisament és el que ens demostra l’augment de l’us de l’arbitratge. La justícia lenta ni és justa ni és eficaç, per això els assessors optem sovint per recomanar un arbitratge, que malgrat que pot ésser més car, permet tenir una resolució d’un conflicte abans de sis mesos i no haver d’estar en el llim durant tres, cinc o set anys. Perquè si et donen la raó d’aquí a set anys, el valor de les coses ja no és el mateix, i ni tan sols la necessitat de la decisió és la mateixa.”
El món és, a més a més, cada vegada més petit i homogeni, i això es comença a notar a l’hora d’assessorar empreses procedents d’altres països: “Treballem constantment amb col·legues estrangers i ens hi entenem perfectament, perquè els nostres llenguatges són cada vegada més semblants, i també ho són les maneres de treballar i d’enfocar els problemes.”
Per tant, l’harmonització europea probablement ja és al llindar de la porta: “No crec que ens faci la vida més difícil, perquè tant els advocats com els empresaris estem acostumats a veure la realitat d’altres països europeus.”
Ja fa anys que un bon nombre d’empreses estrangeres es van establir en el nostre país, i el nombre no fa més que augmentar: “Són empreses que ens han portat executius amb una mobilitat geogràfica important i que ens estan ensenyant la seva manera de plantejar-se les coses. El nostre és un dels països en què costa més fer moure el treballador d’un lloc a l’altre, és difícil canviar-los a una altra ciutat, i no parlem ja d’un altre país. Al Japó, ja fa quinze anys, recordo que canviaven la gent amb una facilitat enorme, els donaven un cap de setmana si els desplaçaven dintre mateix del país, una setmana si es tractava del Sud Est Asiàtic i deu dies si havien d’anar-se’n a treballar a Europa o Amèrica, i això mateix passa ara arreu del mon, menys a casa nostre i ens fa perdre competitivitat.”
Segurament el poc coneixement de llengües també és un handicap pels directius espanyols, tot i que no és el cas d’en Joaquim: “Jo, per circumstàncies diverses, parlo sis idiomes, però penso que és realment un dèficit que tenim al nostre país. La veritat és que si volem tenir un pes més grans, ens hem d’adaptar a un mercat canviant, a una competitivitat creixent i sortir a veure món i no tant sols com a turistes».
