Text del 2001
Per a Leandro Juan, el món de l’advocacia va ser primer una possibilitat i finalment va esdevenir una vertadera vocació a la qual ha dedicat tota la seva trajectòria professional. D’entre les opcions possibles a l’hora d’escollir quina seria la seva formació universitària, les recomanacions d’un lletrat proper a la seva família el van inclinar cap a l’àmbit de les lleis: “Vaig tenir la sort que un amic advocat de mon pare em recomanés els estudis de dret. Vaig seguir aquest consell i, a més, vaig compaginar la formació teòrica de la facultat amb el treball pràctic al despatx d’aquest lletrat. En aquest sentit, vaig ser molt afortunat perquè en obtenir la titulació de llicenciat en dret m’havia convertit ja en un autèntic advocat. Per a ser lletrat, no hi ha prou d’acabar els estudis universitaris, sinó que cal tenir una certa experiència pràctica que tan sols l’exercici de la professió et concedeix.”
Un cop acabats els estudis es va incorporar plenament a aquest despatx on va desenvolupar la seva activitat com a advocat i assessor d’empreses fins a la jubilació del titular. En aquest moment, s’establí pel seu compte, però continuant en certa manera amb la filosofia, metodologia i clients del gabinet en què s’havia format en l’ofici: “Els serveis que oferim als nostres clients estan encarats cap a l’assessorament jurídic en les branques de dret societari, mercantil i fiscal. Des de la meva tasca quotidiana m’adono que l’advocat s’ha d’avançar sempre als canvis i a les necessitats dels seus clients, els quals, al seu torn, també valoren actualment la necessitat de disposar d’un bon consell a temps que els eviti repercussions posteriors. Aquest canvi en la mentalitat d’actuació de les empreses en matèria d’assessorament ha estat generalitzat, però, evidentment, afecta de manera diferent les petites que, segurament, consideren que tenen a bastament amb l’assessorament i cura d’una gestoria que s’encarregui de prestar-los un servei de capçalera. Aquesta és la raó que únicament consultin els advocats especialistes en determinades circumstàncies. Pel contrari, les empreses amb una infraestructura més gran requereixen per a tots els seus afers disposar dels serveis especialitzats i d’estructures d’assessorament més complexes que tinguin en compte les seves necessitats específiques, tant les puntuals per a una determinada operació, com les continuades en àrea concreta poc freqüent.”
Leandro Juan és molt conscient dels profunds canvis que ha sofert la figura de l’advocat des dels darrers anys del règim anterior, no només per causes internes, sinó també per causes econòmiques de repercussió internacional. Aquesta transformació ha afectat tant les funcions com la transcendència i atributs que tradicionalment s’atribuïen a la seva activitat professional, que sempre ha tingut una clara transcendència i difusió entre l’opinió pública: “Els despatxos amb un únic titular i de tendència generalista subsistirem mestre prestem un servei eficaç i els nostres clients quedin satisfets dels resultats. No obstant això, sóc conscient de l’evolució tan marcada que ha viscut el nostre ofici. D’una banda, la figura de l’advocat s’ha tornat més accessible i el professional acostuma a mantenir una relació més cordial i propera amb el client, que és informat en tot moment de les passes i opcions que es poden prendre per resoldre la seva problemàtica. L’assessor sempre ha de saber quines són les seves limitacions i les seves funcions perquè el client sempre ha de ser la persona que tingui la darrera paraula de com enfrontar la seva situació. D’altra, crec que no és positiu que es perdin les formes i maneres d’actuar tradicionals que ha tingut la nostra dedicació perquè crec que si ho fem desvirtuem la nostra personalitat i manera de fer pròpies.”
Tot i que Leandro Juan ha decidit romandre en una estructura de despatx clàssica, sap que la tendència actual és ben diferent: “Cada cop més els advocats opten per formes de treball col·lectiu, de manera que es creen nous despatxos o s’unifiquen antics gabinets, que no només engloben advocats sinó també altres professionals liberals per donar un servei integral i multidisciplinar als clients.”
Però sigui quina sigui la forma d’organització que el professional triï per donar resposta als interrogants dels seus clients, l’assessor no pot oblidar mai l’especificitat i trets definitoris de cadascun d’ells: “Cada empresa té un tarannà diferent, i, alhora, tota institució té al darrere un responsable amb una personalitat diferenciada i que desitja rebre un consell que solucioni el problema de l’empresa de la qual és responsable. A més, com a professional, la persona que s’adreça a nosaltres desitja que aquesta opció sigui la més encertada per al bé de l’entitat i que tampoc no li comporti repercussions a títol personal perquè els administradors i responsables empresarials es troben avui en la difícil conjuntura d’haver d’assumir la responsabilitat jurídica de totes les accions empresarials comeses.”
L’advocat tampoc pot mai oblidar quina ha de ser la seva primera premissa d’actuació laboral: “S’ha d’intentar sempre arribar a un pacte entre les parts abans d’optar per la via del plet perquè, malgrat que el teu client pot tenir tots els elements jurídics a favor, el temps d’espera pot convertir un veredicte favorable en desfavorable per les pèrdues econòmiques que s’han produït mentre s’esperava que es dictés sentència.”
La nova Llei d’enjudiciament suposa un intent per part de l’Administració per alleugerir els mecanismes judicials i escurçar els temps d’execució de les vistes. A més, també es proposa recuperar l’arrel primera del nostre sistema judicial, impulsant la presència dels jutges a les vistes i l’oralitat dels processos, de manera que esdevinguin més propers a la ciutadania i de més ràpida realització. Aquest intent, però, en opinió de la majoria de juristes, s’ha portat a terme de manera massa accelerada i sense considerar la pràctica quotidiana dels professionals implicats en l’administració de justícia. Leandro Juan comparteix aquesta opinió: “El principal inconvenient de la llei és la mateixa manca de mitjans que té el sistema judicial. En primer lloc, falten jutges per agilitar els processos. A la vegada, per jutjar convenientment la llei, també hem de considerar una característica d’actuació reiterativa del nostre poder legislatiu: l’elaboració de lleis sense tenir en compte els seus destinataris finals. Si es tingués en compte l’opinió constructiva dels usuaris, segurament es propiciaria la confecció de lleis més eficaces i estables, amb la qual cosa no serien necessàries les rectificacions precipitades de textos legals que tot just s’acaben d’aprovar. Aquest és el cas de l’actual llei que encara no ha pogut ser aplicada en totalitat i que després d’un any d’existència està a punt de patir les seves primeres modificacions.”
