07-02-2014
La crisi econòmica dels darrers anys és resultat dels excessos financers als Estats Units i Europa. Però els seus efectes coincideixen amb unes forces estructurals que impulsen una transformació important de l’economia mundial. La primera força és la globalització, amb un impacte encara imprevisible, però amb uns efectes ja molt significatius a Europa que exigeixen un canvi més ràpid a empreses i governs. La segona és la digitalització del sistema productiu, que va més enllà dels canvis dels sistemes d’informació. Avui, produir i vendre amb informació real d’allò que compren els consumidors a qualsevol lloc del món no sols és possible, sinó imprescindible.
La tercera força és la demografia. Europa s’està quedant enrere perquè la seva població es redueix i envelleix: hi treballen persones que s’incorporen més tard al món laboral, i han de contribuir a sostenir un nombre creixent de ciutadans que viuen més anys i necessiten més atenció sanitària i social. La força econòmica, el poder d’innovació i canvi que la societat nord-americana encara té, es deu en bona part a una població oberta a la immigració. A Europa ens fem més petits i vells, i dificultem l’arribada de persones d’altres països.
El quart fenomen és la mutació radical de les percepcions i necessitats de les noves generacions, molt diferents de les dels baby-boomers. La població nascuda a partir de finals dels anys 80, aproximadament, ja ha crescut en un ambient tecnològic sofisticat, amb unes aspiracions socials determinades, i ha patit en primera persona el drama de l’atur. Són unes generacions que valoren aspectes diferents: la sensibilitat per la sostenibilitat i el medi ambient, la disposició a compartir informació i preferències –fins i tot, a compartir el cotxe, per exemple– i que aprenen, compren i gaudeixen en el món digital. Alhora, tenen un sentit de la independència personal més gran, que fa que nos es vulguin comprometre en projectes a llarg termini, ni pensin a fer una carrera vital a la mateixa empresa o professió.
Aquests canvis definiran una nova realitat en els propers anys, ben diferent de la societat prèvia a la crisi. Per tant, les empreses no només han de pensar com fer-se més internacionals o innovadores: tot això és important, però insuficient.
En aquest nou context, calen moltes coses, però dues són essencials. La primera és un pacte social per millorar dràsticament la qualitat de l’educació a tots els nivells, amb el convenciment que solament així destacarem en el nou món; també amb la consciència que això implica inversions i, especialment, canvis d’actitud a les famílies, les empreses i els governs.
La segona és que l’empresa ha d’invertir en innovació, internacionalització o tecnologia, però sobretot en persones que sàpiguen treballar en aquest entorn. Parlem molt del capital humà de les empreses, però no sempre hi posem els recursos per desenvolupar lo. I això ha de fer-se amb tres idees clares: en primer lloc, que es tracta de la tasca prioritària; en segon, que ha de començar per l’alta direcció de les empreses, i en tercer, que ha d’estar orientada no només a fer les empreses més competitives a curt termini, sinó a crear un entorn d’aprenentatge a llarg termini que els permeti avançar per uns camins cada vegada més incerts, que reclamen agilitat per anticipar el futur i adaptar-s’hi.
