Text del 19-05-2009
Vivim a 45 km d’Ascó. Potser per això som tan partidaris de l’energia eòlica i tenim dos parcs aprovats dins el terme, un de 10,5 MW i un altre de 50 que compartim amb municipis veïns.
Disposem de les Coves Meravelles, que són fantàstiques, i un altre gran atractiu natural és l’Ebre, on fem passejades amb un llagut.
La responsabilitat de la crisi és del gran capital, que ha buscat l’enriquiment ràpid sense valorar-ne les conseqüències.
Caldria vigilar més de prop les polítiques dels grans organismes bancaris. Ha d’haver un àrbitre que garanteixi que els bancs juguen, però que no sempre guanyen.
Des del 2003, Jordi Monclús i Doliu és alcalde de Benifallet, localitat del Baix Ebre amb molts atractius paisatgístics i turístics i on la petjada de l’home ha deixat la seva empremta des del Neolític fins a l’actualitat; una llarga història de la qual hi ha constància a les seves espectaculars coves, a les restes d’una metròpoli romana i al jaciment arqueològic del Castellot de la Rocaroja. “Disposem de les Coves Meravelles, que són fantàstiques, i un altre gran atractiu natural és l’Ebre, on fem passejades amb un llagut, reproducció de les antigues embarcacions que transportaven mercaderies pel riu.”
Per al senyor Monclús, els ajuts governamentals concedits als municipis per tal de crear ocupació són un primer pas per afrontar la crisi. “Tanmateix, trobo que els municipis petits hauríem d’haver rebut diners de manera proporcionalment diferent als grans. 177 euros per habitant –som uns 850– no són el mateix a Benifallet, a Tortosa o a Tarragona, però les obres costen igual a tot arreu. Als municipis petits, els 177 euros per habitant només ens permeten fer obres petites.”
Jordi Monclús tem que més d’un poble deixi alguna obra a mitges. “Estem condicionant una plaça com a aparcament; la subvenció ja no ens dóna per a més.”
L’obra ha donat feina només a quatre persones aturades. “Al poble hi ha més gent sense feina. Amb una ajuda superior, en podríem haver ocupat el doble.”
Un bon paràmetre per compensar el menor nombre d’habitants podria haver estat el de l’extensió territorial. “El nostre terme, muntanyós i dividit pel riu Ebre, ocupa 62 km2. És molt terreny per gestionar… Un altre criteri podria haver consistit en establir una quantitat mínima incrementada després per la quantitat proporcional.”
Malgrat tenir molt clara la importància de la davallada econòmica, no en culpa als diferents governs. “La responsabilitat és del gran capital, que ha buscat l’enriquiment ràpid sense valorar-ne les conseqüències.”
De totes maneres, creu que els governats han estat massa permissius amb el sector financer. “Caldria vigilar més de prop les polítiques dels grans organismes bancaris. Ha d’haver un àrbitre que garanteixi que els bancs juguen, però que no sempre guanyen.”
Per això lamenta que la injecció de diners públics a les entitats financeres no hagi repercutit en el nostre teixit productiu. “Han anat a parar, en canvi, als bancs estrangers creditors dels d’aquí.”
L’alcalde de Benifallet admet que el seu municipi té molt pocs mitjans per pal·liar la crisi. “Des de sempre, el sector econòmic del poble ha estat l’agricultura. A les zones de muntanya tenim olivers, garrofers, ametllers… I vora el riu, on les terres són més bones, hi plantem cítrics i arbres de fruita dolça.”
L’excessiva fragmentació dels camps com a conseqüència de les herències ha provocat, però, que avui gairebé ningú tingui prou terra per viure de pagès. “L’agricultura del segle xxi –fruiters i cítrics– necessita de grans extensions de terra que no tenim.”
Això fa que els joves es busquin la vida a les indústries. “N’han anat bastants a la nuclear d’Ascó i també a la zona industrial de Tortosa. Per desgràcia, alguns ja han estat víctimes de la crisi, s’han quedat sense feina i han tornat al poble.”
Quan els aturats busquen en l’Ajuntament la solució a la seva situació, normalment no se’ls pot ajudar. “A Benifallet tenim una indústria limitada. Disposem només d’una cooperativa de crítics, però és feina de temporada, de novembre a maig, i d’una empresa de transports de mercaderies, Transdoliu.”
La localitat tampoc es va beneficiar del boom de la construcció. “L’excessiva fragmentació de les finques ha impedit arribar a consens entre els propietaris a l’hora d’emprendre una promoció d’habitatges.”
Malgrat la seva poca dotació, l’Ajuntament ha emprès algunes accions per ajudar les famílies. “Hem assumit el cost dels llibres de text dels escolars de Benifallet. Creiem que és una bona ajuda per als pares, ja que sol ser una despesa molt forta.”
Hi ha altres mesures en preparació. “Estem mirant de trobar subvencions per organitzar tallers d’ocupació. Però mentre el finançament no se solucioni, poca cosa es farà efectiva.”
Jordi Monclús vol posar l’accent en la dificultat intrínseca de Benifallet per desenvolupar-hi el sector industrial. “Moltes zones del nostre vast terme es troben incloses al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural), ara ampliades per formar una Xarxa Natura 2000. A més, ens trobem, vora el riu, amb una àrea inundable impossible d’urbanitzar.”
Tot i aquests obstacles, “a l’Ajuntament estem reclamant des de fa temps un petit nucli industrial, no tant per donar sortida a una demanda de noves indústries, sinó per desviar de l’interior urbà l’activitat que genera la cooperativa, amb la consegüent contaminació acústica (pas de tràilers, sorolls dels molins d’oli, etc). Degut a tant d’espai protegit, ens està costant trobar la ubicació per a aquesta infraestructura.”
De fet, l’alcalde Monclús lamenta que la inclusió de part del seu terme al PEIN fos una imposició. “En cap moment vam poder dir la nostra. Va ser literalment una ocupació.”
La classificació de bona part de la ribera de l’Ebre com a zona inundable també mereix alguns matisos. “Per classificar una zona com a inundable i marcar la cota a partir de la qual es pot construir, calculen la inundabilitat que s’ha donat durant els últims 500 anys. Entendria aquest argument si no tinguéssim pantans, però el tram inferior de l’Ebre està regulat per tres pantans. Això minimitza moltíssim el risc.”
Les Terres de l’Ebre sempre han estat molt buscades pel sector energètic. “Vivim a 45 km d’Ascó. Potser per això som tan partidaris de l’energia eòlica i tenim dos parcs aprovats dins el terme, un de 10,5 MW i un altre de 50 que compartim amb municipis veïns. A principis del 2010 començaran a produir.”
L’escassetat d’agricultura i indústria fa del turisme una de les sortides en què l’Ajuntament està treballant. “A banda de les coves i del riu, tenim en marxa la Via Verda, un camí que transcorre per un tram de ferrocarril, fora de servei, que antigament unia la Puebla de Híjar i Tortosa. És un espai ideal per realitzar excursions en bici, a peu o a cavall. L’itinerari és molt vistós i ha tingut molt bona acollida entre la gent. Comptem també amb dues cases rurals i una empresa de caiacs, i organitzem anualment la Fira de Turisme i Navegació Fluvial i unes Jornades Gastronòmiques.”
El desplegament turístic es completarà quan estigui llesta l’habilitació del poblat ibèric del Castellot de la Roca Roja, que només és accessible amb llagut pel riu. “Hi ha cinc restaurants (un d’ells també hotel) que ens doten d’una certa capacitat per atendre les necessitats dels visitants. I estem fent un alberg vora l’antiga estació de tren de la Via Verda.”
Igualment, s’està ultimant la reforma del balneari decimonònic ubicat a la Vall de Cardó, “famosa pel seu llegat cultural (les ermites carmelites) i natural (els xiprers i les fonts). Tot i que està dins un PEIN, el balneari serà convertit en un establiment de cinc estrelles.”
