Text del 02/12/09
“Casa Jacinto és un tros de Navarra al bell mig de Barcelona, un pilar clàssic de la cuina tradicional, acreditat amb quatre forquilles. Els pares van crear-lo el 1964. Amb 14 anys, vaig començar a ajudar-los”
“Quan la gent ens selecciona, busca quelcom més que un bon àpat: vénen atrets pel caliu que hi troben, per l’òptima ubicació i perquè els satisfà el nostre servei”
“Tinc un equip fora de sèrie, molt ben organitzat i quasi íntegrament format per nosaltres”
“Per la nostra situació i tracte proper, bona part de la nostra clientela són esportistes, executius, polítics i artistes, i evidentment ens fa il·lusió, però no ho pregonem: ja hi estem acostumats”
“El més preocupant de la crisi és la tristor que emana la gent, perquè amb disgust al cos no es pot menjar profitosament ni gaudir de res”
Membre de la segona generació de restauradors i propietaris de l’emblemàtic restaurant Casa Jacinto, Rosa Navarro i Fuster és una enamorada del seu ofici. “M’encanta la cuina, el restaurant és casa meva; podria dir que vaig néixer sota la planxa, bessona d’una germana que, curiosament, defuig els fogons.”
Fundat l’any 1964 per un navarrès i una catalana, Jacinto Navarro i la seva esposa Rosa Fuster, i ubicat prop del Camp Nou, Casa Jacinto és considerat com “un tros de Navarra al bell mig de la ciutat comtal i un pilar clàssic de la cuina tradicional, acreditat amb quatre forquilles. Els pares van crear el restaurant amb la col·laboració de molta gent que actualment ja està jubilada. El 1974, amb 14 anys, vaig començar a ajudar-los. Encara conservem les enormes planxes de ferro que triguen tres hores en agafar la temperatura ideal per cuinar carns i peixos. El 80% dels plats que servim es fan a la planxa, menys les cassoles típiques o els calls, que cada cop tenen més èxit. Rebem gènere selecte contínuament de Navarra i conservem pràcticament igual la mateixa carta dels pares, com el lluç a la planxa, el rap a la cassola o el bacallà al pil-pil. És destacable el rap en salsa i, en temporada, els cargols amb pernil, així com les mongetes estofades o la llet fregida.”
Un altre dels grans atractius d’aquest restaurant és l’àmplia i acurada distribució i presentació del local. “Casa Jacinto disposa d’amplis i acollidors salons privats i té una capacitat global de 140 persones. Quan la gent ens selecciona, busca quelcom més que un bon àpat: vénen atrets pel caliu que hi troben, per la situació i perquè els agrada el tracte.” Casa Jacinto és com la seva cuinera, acollidora i natural.
Els fundadors del negoci són sempre presents en l’ànim i en la feina de la senyora Navarro. “Trobo molt al faltar el pare, que malauradament ja no és entre nosaltres. Era un home perfeccionista en tot i, amb el seu gran caràcter i estil únic, va crear un restaurant tan personal que és impossible trobar-ne un altre similar. Tot i que pensava que l’equip que formà era dels millors de la ciutat en qualitat i servei, mai va imaginar-se que, 45 anys després de la seva creació, Casa Jacinto continuaria dins el grup dels restaurants referents de Barcelona. Li agradava molt la gent, i gaudia tant de la feina que va estar-hi fins a l’últim moment de la seva vida. La mare també n’és una enamorada i volta cada dia per aquí. Ha tingut una paciència infinita per bregar amb quatre fills, el restaurant i un marit rigorós i exigent.” Malgrat la ferma aposta per la tradició, no obliden el progrés, i disposen d’un web interactiu, des del qual conèixer la ubicació del local, la carta i, fins i tot, receptes i jocs.
Casa Jacinto reuneix una variada clientela, entre la qual es troben nombrosos esportistes, executius i famosos, que busquen un restaurant tradicional i acollidor per reunir-se, parlar i gaudir de la bona taula. “Quan es parla de futbol a casa nostra, s’acaba la crisi, i això és molt agradable. Els clients llavors es converteixen en gent eufòrica, amb ganes de romandre molta estona entaulada.”
En l’actualitat, la plantilla del restaurant de la família Navarro-Fuster es troba conformada per 15 persones. “Tinc un equip fora de sèrie, molt ben organitzat. Abans érem vint, però, ateses les circumstàncies presents, hem hagut de reduir el nombre d’empleats fins a quinze, sis dels quals som a la cuina. Malgrat aquesta realitat, el nostre volum de feina segueix sent molt elevat, i per això fem diversos torns. El 80% de la gent que treballa al restaurant ha estat formada per nosaltres.”
De fet, la senyora Navarro no té res en contra de les escoles de restauració, adients per a determinats restaurants, però no per al seu. “L’Escola de Restauració és una eina molt útil, on es poden aprendre un gran nombre de coses. Tanmateix, als empleats m’interessa ensenyar-los jo mateixa el meu estil, que és molt personal i diferent a aquell que aprenen els alumnes de restauració, perquè han de treballar amb mi.”
Quan hi ha grans fires, com Alimentària o Construmat, el restaurant bull i els nervis es disparen. “Sovint els nostres comensals provenen de la plaça Espanya i de l’Hospitalet de Llobregat, ja que ambdues fires estan ubicades a només cinc minuts en cotxe. Com estem molt acostumats a rebre continus allaus de clients, aconseguim assumir amb normalitat aquestes èpoques.”
És cabdal que cuina, servei i ambient vagin parells. “Quan la gent va a un restaurant, és clar que vol menjar bé, però també busca un entorn agradable, on gaudir de l’àpat i de la companyia, amb un servei sol·lícit i eficaç. He observat que dissabtes i diumenges la gent vol un ambient més familiar, agradable i acollidor. Entre setmana, en canvi, els clients queden amb els amics o per assumptes de feina. Per poder menjar a gust, t’has de sentir cuidat, notar l’afecte dels restauradors. El millor dels àpats acabarà fracassant si l’entorn és desagradable i fred.”
Potser per aquest tracte càlid, moltes vegades els clients demanen veure la cuinera. “Abans de marxar, alguns dels nostres habituals romanen una estona per saludar-me i preguntar-me per la mare i per la família. És un costum encantador i que sempre m’alegra.”
A Casa Jacinto afronten la complicada situació econòmica mundial treballant dur i amb optimisme. “La reducció de la nostra plantilla ens ha afectat; lògicament, en ser menys en veiem obligats a corre més, a multiplicar-nos, perquè el nombre de clients que tindrem cada dia és imprevisible. El cert és que la crisi l’hem notada sobretot en una certa disminució de l’afluència de gent, ja que, si abans arribaven sis empleats de la mateixa empresa, ara ens vénen només dos. Avui hi ha molts dies tranquils; però val a dir que d’altres tenim el restaurant ple de gom a gom. I, amb la recessió, hem començat a fer menús, cosa que sempre ajuda a omplir. És veritat que hem tingut una època dolenta, però sembla que la situació s’està arreglant una mica. Amb tot, el més preocupant de la crisi és la tristor que emana la gent, perquè amb disgust al cos no es pot menjar profitosament ni gaudir de res.”
Rosa Navarro porta l’ofici i l’amor per ell a la sang, una passió que ha heretat la seva filla. “L’única persona provinent de l’Escola de Restauració que ha treballat al restaurant és l’Arantxa. Ara és xef de cuina i desenvolupa la seva tasca en altres empreses. Quan va decantar-se per aquest ofici, vaig amoïnar-me una mica, perquè és una professió molt esclava. Vaig advertir-li que l’hostaleria requereix molta dedicació, que t’ha d’agradar moltíssim i que no saps mai què passarà, ni avui ni demà. Per aquesta raó s’han de tenir veritables ganes d’aprendre, cal saber entendre el client i dominar els nervis. Amb tot, en adonar-me que li agradava de debò, no vaig dubtar a donar-li suport. L’Arantxa té molta empenta, més que jo encara, és força espavilada i sociable. Espero que, en un futur, quan es cansi de voltar pel món, torni a casa i continuï amb la tradició familiar.”
