Text del 08-07-2009
“Els instituts de recerca han estat dotats d’un pressupost generós que els ha permès contractar gent d’altíssim nivell. Des d’aleshores hem entrat a la primera divisió de la recerca científica internacional”
“Si Europa ha d’apostar per la societat del coneixement, necessita idees noves que es puguin implementar en transferència i innovació”
“El progrés tecnològic descansa sobre quatre pilars: l’educació, la ciència, la transferència de tecnologia i la innovació”
“El president Obama ha doblat el pressupost de centres de recerca estratègics precisament per liderar el moment històric que seguirà a la crisi”
“Com a país ens estem adormint i perdem massa temps en picabaralles estèrils. Cal una sacsejada general de tota la societat”
El doctor Jordi Pascual i Gainza és catedràtic de Física per la Universitat Autònoma de Bellaterra i director de la fundació Institut Català de Nanotecnologia, creat el 2003. “Amb el nou mil·lenni, el Govern català va adonar-se que a les institucions de recerca científica existents, tot i funcionar bé, els faltava agilitat i ambició. Per resoldre aquesta mancança, i amb l’assessorament del doctor Mas-Colell, un economista de gran prestigi mundial, es proposà la creació, dins el context català, d’un seguit d’instituts de recerca.”
La idea era que funcionessin a la pràctica com una fundació privada. “Els instituts de recerca han estat dotats d’un pressupost generós que els ha permès contractar gent d’altíssim nivell. Des d’aleshores es pot dir que hem entrat a la primera divisió de la recerca científica internacional.”
Tot i que els instituts estan sotmesos als controls habituals (auditories, comitès externs…), gaudeixen d’un gran marge de flexibilitat i possibilitats d’organització. “Si Europa ha d’apostar per la societat del coneixement, necessita idees noves que es puguin implementar en transferència i innovació. Aquest ha de ser el nostre valor afegit. L’Institut busca en primera instància l’alta qualitat científica, però a la llarga aquestes idees percolaran en tota la societat.”
Jordi Pascual destaca l’autonomia de què disposen els centres a l’hora de planificar les seves recerques. “El resultat és que els centres de recerca catalans estan cada vegada més ben situats entre els europeus.”
Una de les claus d’aquest èxit rau en la capacitat d’atracció de talents d’arreu del món. “Això es fa a través de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, una altra excel·lent idea del doctor Mas-Colell.”
L’Institut compta amb una plantilla d’un centenar de persones i s’ubica al campus de Bellaterra, “on s’ha conformat un clúster tecnològic molt potent.” El 55% del personal és del país i el 45%, forà.
La nanociència i la nanotecnologia són ciències que abasten molts camps. “Per això hem d’acotar, fer una tria dels camps en què treballar. Hem optat per centrar-nos en els processos físico-químics, i arribem com a màxim fins als biosensors. La part biològica més pura la treballem amb hospitals, amb centres mèdics de recerca i amb altres instituts de recerca afins.”
El doctor Pascual ens explica la metodologia de l’Institut. “Primer marquem les directrius de línies de recerca a treballar, seguidament posem al davant de cada línia un responsable, sovint però no necessàriament un investigador estranger, i, en darrer lloc, posem a disposició de cada cap de línia les eines per desenvolupar-la.”
L’actuació de l’entitat és possible gràcies a l’esforç econòmic de la Generalitat de Catalunya, el Fons Europeu de Desenvolupament Regional i recursos obtinguts en convocatòries competitives. “Amb el CSIC hem acordat la formació d’un centre mixt sense personalitat jurídica.”
La implicació de tantes institucions implica un rigorós control. “Tenim tres tipus de control: una auditoria anual dels comptes, un control científic fet per un comitè científic format per deu experts internacionals i un Patronat. El Patronat, format per la Generalitat i la Universitat Autònoma, supervisa l’auditoria i el control científic, i després fa els seus suggeriments.”
Per al senyor Pascual, “el progrés tecnològic descansa sobre quatre pilars: l’educació, la ciència, la transferència de tecnologia i la innovació.”
La feina feta per l’Institut es plasma a les publicacions científiques. “No es tracta de publicar molt. La quantitat no ens importa, la qualitat, sí. Tenim grandíssims investigadors que publiquen quantitativament molt poc.” D’altra banda, una altra de les funcions cabdals de l’Institut és fer patents sobre les parts més aplicades de la ciència.
L’estructura laboral dels instituts de recerca és més dinàmica que no pas la d’una universitat. “L’únic funcionari de la fundació sóc jo, perquè sóc catedràtic d’universitat. La resta és personal contractat. I tot contracte compromet el contractat a ser sotmès a avaluacions periòdiques. Un institut d’aquestes característiques ha de ser molt actiu i emprenedor i no pot permetre’s col·laboradors adotzenats.”
La nanociència i la nanotecnologia són disciplines molt noves i sovint precisen d’una divulgació pedagògica. “La nanotecnologia sorgeix a principis els anys 80 a uns laboratoris d’IBM de Zuric, quan per primer cop s’aconsegueix observar àtoms en superfície. A partir d’aquesta observació d’àtoms es comença a treballar en el seu control i moviment, que és en si la nanotecnologia.”
El terme nanotecnologia pateix del grec antic nano, que significa deu elevat a menys nou metres, d’aquí que un nanòmetre resulta de dividir un metre per mil tres vegades. “Els fenòmens físics acostumen a tenir una longitud associada. Quan passem un objecte a nivell nanomètric, canvia del tot les seves propietats.”
La nanotecnologia és molt transversal. “Abasta els camps tèxtil, aeronàutic, mèdic, electrònic, magnètic… Hi ha dues maneres d’abordar la nanotecnologia: anar d’allò gran a allò petit i a l’inrevés. El primer mètode s’aplica, per exemple, en les memòries magnètiques, que demanden cada vegada sistemes més petits per emmagatzemar més informació. El segon té moltes utilitats, posem per cas, al camp de la medicina, en les anomenades dianes terapèutiques.”
Preveu Jordi Pascual que, a un futur proper, hi haurà una revolució nanotecnològica. “Els pròxims cinc anys encara seran de recerca científica, però els cinc següents ja començarem a veure molts productes nanotecnològics comercialitzats, i finalment d’aquí 15 anys la nanotecnologia arribarà a tots els àmbits de la societat.” Les perspectives dibuixen un panorama espectacular. Cap a l’any 2015 la nanotecnologia mourà anualment un bilió d’euros i donarà feina milions de persones (de 2 a 14 milions).
Entrant en el tema de la crisi, el doctor Pascual opina que les solucions dependran molt de la capacitat dels polítics. “Un bon polític ara ha d’estar molt preocupat, perquè no es tracta de tapar forats i prou. El que no es pot fer és esperar al final de la crisi per començar a caminar. Un ull s’ha de posar en el present i l’altre, en el futur.”
Posa com a exemple els Estats Units. “El president Obama ha doblat el pressupost de centres de recerca estratègics precisament per liderar el moment històric que seguirà a la crisi. Val a dir, però, per no ser tremendistes, que el Govern català també ho ha entès així i està fent els passos necessaris.”
De fet, no s’apunta a la crítica fàcil dels polítics. “La seva tasca és difícil. Tanmateix, el problema que té, en concret, el president del Govern espanyol és que no pren prou decisions.”
Pel que fa a Catalunya, veu també moltes coses a millorar. “Com a país ens estem adormint i perdem massa temps en picabaralles estèrils. Cal una sacsejada general de tota la societat. S’ha fet un Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, que és molt positiu, però hem d’anar més enllà per dotar-nos de valor afegit.”
