Sr. Jordi Petit
Sr. Jordi Petit
PC, 14è VOLUM. Associacionisme cultural, esportiu i assistencial

SR. JORDI PETIT

COORDINADORA GAI-LESBIANA

Text del 2002

Jordi Petit és el “nom de guerra” de Jordi Lozano, fill de l’Eixample barceloní, perseguit durant l’etapa final de la dic­tadura, voluntari en el mo­viment gai des de 1977 i co­fundador de la Coordinadora Gai-Les­biana, de la qual és ara president honorífic. L’organització va néixer l’any 1986, de l’antic FAGC, arran de “la crisi de la sida, que s’estava propagant entre tot el col·lec­tiu. Aquesta emer­gència va transformar el moviment gai. La sida afecta tot tipus de gent i no es relaciona amb les orientacions sexuals, sinó amb unes pràctiques determinades de risc.”

La Coordinadora té com a ob-jectius aconseguir la normalització del fet homosexual i la plena igualtat de drets per a lesbianes i gais; lluitar de manera solidària contra la sida i donar suport als gais seropositius: “Hem creat diversos serveis atesos per voluntaris. Els principals reptes a mig termini són el dret al matrimoni homosexual i la informació sobre la sexualitat a l’ensenyament.”

Aquests objectius es materialitzen en sis associacions que la Coordinadora engloba: “La preocupació fonamental de Stop Sida en els seus inicis era aturar la transmissió de la malaltia mitjançant la prevenció. I encara ara, perquè el menor índex de mortalitat que hi ha en aquests moments fa que les mesures de precaució s’hagin relaxat. Gais Positius és una organització que reuneix homosexuals amb VIH positiu i que lluita per millorar les condicions de vida d’aquestes persones.”

La seva actuació és cabdal de cara a resoldre problemàtiques futures. Moltes d’aquestes persones arribaran a la tercera edat i hauran d’enfrontar-se a la disjuntiva d’anar a una residència geriàtrica o romandre a casa. La proposta d’aquesta associació és l’atenció domiciliària, que pot satisfer les necessitats de tots els grups socials sense ofendre l’opció de vida de ningú. “El grup universitari Sin Vergüenza lluita contra la marginació docent entorn del fet homosexual a les facultats, alhora que denuncia les llacunes existents i les afirmacions homofòbiques que hi ha en les diferents disciplines i llibres de text. Per exemple, vetar investigacions sobre temes homosexuals és força comú en els nostres cercles acadèmics. A la Coordinadora hi ha cabuda també per a la socialització i la coneixença entre els joves homosexuals. A més, el Grup d’Amics Gais organitza activitats lúdiques i sortides per poder establir llaços d’amistat. No és que la comunitat gai vulgui preservar-se de l’heterosexual i aïllar-se, sinó que, com tothom, a vegades prefereix fer colla amb persones amb les quals comparteix l’estil de vida. D’aquesta manera, poden trobar-se en un marc d’amistat i companyonia. El repte és a la vida quotidiana: cal ser visibles i fer-se respectar en la família, a la feina, però també al carrer quan, per exemple, una parella del mateix sexe vol agafar-se de la mà. La coordinadora també lluita contra la doble discriminació que comporta ser lesbiana: el fet de ser dona en una societat masclista i discriminada per la seva orientació sexual. Finalment, tenim ACGIL, grup cristià d’homosexuals. La seva posició és especialment compromesa perquè és un grup d’Església dins del món homosexual i són un grup homosexual dins de l’Església” (la qual, oficialment, ni tan sols els reconeix).

I ara parlem de drets. El Parlament europeu ja va recomanar el 1994 la plena equiparació de les parelles del mateix sexe amb el matrimoni heterosexual, incloent-hi l’adopció i l’educació de menors. Això significa que van caient els vells prejudicis contra l’homosexualitat. Dins de la comunitat gai existeixen unions de parella tan fortes com les heterosexuals, hi ha els mateixos sentiments de família i es comparteix paternitat o maternitat de fet. “L’opció de viure en parella hauria d’estar reconeguda oficialment mitjançant el matrimoni o la parella de fet, tal com ho estan les unions entre heterosexuals. En aquests moments, únicament a Bèlgica i Holanda es permet formalitzar una relació homosexual sense discriminació (es poden casar o acollir-se a la llei de parelles de fet). A banda d’aquests dos països, on ja existeix matrimoni homosexual, dotze més tenen ja llei de parelles. Hem de reconèixer que el marc jurídic de la nostra comunitat ha millorat força des de l’any 1977, en què tingué lloc a Barcelona la primera manifestació de l’orgull gai (que no s’ha d’entendre en cap cas com una mena de sentiment de superioritat, sinó com la presa de consciència de la llibertat sexual individual i de les diferents orientacions existents).”

A l’Estat espanyol –i concretament a Catalunya– la situació és força més bona que en altres indrets del món. De fet, després dels països nòrdics, Espanya és el país que té una legislació més progressista. “Desgraciadament, les pràctiques homosexuals són castigades amb la pena de mort en nou països encara (tots governats per l’integrisme islàmic), mentre que en altres setanta són il·legals. Si sumem dades de Mèxic i el Brasil, ambdós països molt catòlics, es pot afirmar que es produeix un assassinat per homofòbia cada dos dies.” Aquesta llibertat més gran que hem guanyat a Catalunya es troba, però, lluny encara de la plena igualtat.

La gran aspiració de Jordi Petit i de la Coordinadora Gai-Lesbiana seria que aquesta desaparegués, perquè això voldria dir que s’hauria assolit la plena igualtat social i de drets entre els heterosexuals i els homosexuals: “El motor que impulsa la nostra tasca és saber que fent-nos visibles ens farem invisibles.”

El reconeixement i l’acceptació d’aquesta orientació sexual ha tingut conseqüències molt positives per a la vida de totes aquestes persones: “Als anys 50 hi havia un gran nombre de suïcidis entre els homosexuals per la manca d’acceptació social i religiosa, la qual cosa els creava un sentiment de marginació i de rebuig envers ells mateixos. Aquest nombre s’ha reduït en l’actualitat i només persisteix el perill en el cas dels adolescents, perquè el fet és que la sexualitat és tractada de manera deficitària en l’educació de les noves generacions. Això explica l’elevat nombre d’embarassos no desitjats i de contagis de malalties venèries.” La vitalitat del moviment de lesbianes i gais a casa nostra s’ha plasmat en la capacitat d’oferir serveis d’ajut com el veterà Telèfon 900-Rosa de la CGL o de crear barris oberts a tothom com el Gaixample de Barcelona.